LLUÏSA MORET: «AVANÇAR CAP A LA GRAN BARCELONA METROPOLITANA REQUEREIX CONSENS I UNA PROFUNDA REFLEXIÓ»

La presidenta de la Diputació de Barcelona aposta per la sostenibilitat integral amb una triple mirada: econòmica, ambiental i social. Creu que la Generalitat està absent en l’entorn municipal i que els ajuntaments necessiten un millor finançament

Per Rafael Pradas

Lluïsa Moret, alcaldessa de Sant Boi de Llobregat des de 2014, va ser escollida el juliol de 2023 presidenta de la Diputació de Barcelona, institució de la que ha estat també vicepresidenta primera i presidenta de l’àrea d’Igualtat i Sostenibilitat Social. Ha estat també consellera de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, AMB. És llicenciada en psicologia per la UB, especialitzada en psicologia social, amb experiència en els sectors públic i privat en programes estratègics i serveis d’atenció social i comunitària, coautora de diverses publicacions sobre la transversalitat i igualtat de gènere. Des de desembre del 2021 és viceprimera secretaria d’Organització i Acció Electoral del PSC.

-Parlem dels objectius de la Diputació de Barcelona en aquest mandat…
-L’objectiu principal com a punt de partida del funcionament i de l’acció institucional és cohesionar l’equip més ampli que ha tingut mai la Diputació de Barcelona, format per quatre forces polítiques, trenta-un diputats i diputades i catorze àrees que és tot un repte. El mateix pacte també ho ha estat, com ho és que l’equip funcioni com a tal i no com a suma d’àrees estanques. Estic segura que en som capaços, ja ho estem fent. Vull destacar l’explicita predisposició de cada una de les forces polítiques que formen part d’aquest equip ampli, divers i plural per tal que la Diputació sigui l’administració que necessiten els pobles i les ciutats de la província de Barcelona.

-I a nivell de polítiques concretes quines són les prioritats ?
-Com a institució supramunicipal, la Diputació està al servei dels municipis des d’una perspectiva no solament distribuïdora o facilitadora de recursos, sinó sobretot des de la perspectiva de construir i consensuar, conjuntament amb els 311 municipis de la província, polítiques públiques que tinguin veritable impacte, que siguin transformadores, en l’actual context social, de les realitats quotidianes del territori. Aquestes polítiques públiques evidentment tenen diferents marcs de referència, perquè com és ben sabut mai havien estat tan relacionats els canvis globals amb els canvis locals i no en podem defugir dos molt importants com són l’Agenda 2030 i les agendes urbanes. La diputació de Barcelona és una de les poques diputacions de l’estat espanyol que té una agenda urbana pròpia com a instrument de planificació estratègica que marca les prioritats en les polítiques de sostenibilitat integral que es despleguen al territori.

-Què vol dir sostenibilitat integral des de la perspectiva de la diputació i dels ajuntaments?
-Vol dir tenir una mirada econòmica, una mirada ambiental i una mirada social. Per tant, les nostres prioritats són socials, econòmiques i ambientals des d’aquesta perspectiva global que significa la sostenibilitat. Volem territoris sostenibles i això vol dir prosperitat, desenvolupament econòmic, activitat econòmica que ha de ser compatible amb el medi ambient i amb la transició ecològica, compatible també amb la generació de treball digne i sense discriminacions de cap mena. Amb una sostenibilitat ambiental que significa abordar tots els aspectes de la mobilitat sostenible, la gestió dels residus, la preservació dels entorns naturals com a patrimoni col·lectiu i plantejar com abordem les necessitats energètiques i, naturalment, al bell mig de la nostra agenda, figura la sostenibilitat social. El centre de les nostres agendes públiques són les persones amb totes les seves diversitats de cicle de vida, de gènere, capacitats, orígens, centrant-nos a defensar drets i a combatre desigualtats i discriminació.

-Quin seria un balanç positiu, en quatre anys, respecte als objectius assolits?
-Si parlem de la sostenibilitat ambiental, ens agradaria aconseguir municipis neutres en emissions de carboni, això significa invertir en energies renovables, amb un fons que va ser extraordinari en l’anterior mandat, però que ara ja es converteix en ordinari, per tal que tots els equipaments municipals, poliesportius, escoles, biblioteques, comptin amb energies renovables, fotovoltaiques o de biomassa. També implementar teleassistències avançades mitjançant sensors digitals de manera que les persones grans i les persones dependents puguin viure el màxim de temps possible en el seu domicili amb seguretat vital. I així mateix ampliar un vint per cent la xarxa pública de biblioteques al nostre territori amb una dimensió transformadora, ja que avui no podem parlar només de biblioteques adreçades exclusivament a la promoció de la lectura, sinó també de crear espais d’estudi, d’accés al coneixement digital.

-A nivell econòmic que proposa?
-Estem treballant per identificar els sectors econòmics més importants de la província de Barcelona -logística, indústria, salut, comerç, sector agrari…- i identificar també els agents socials i econòmics, treballar amb els ajuntaments que han de ser impulsors d’ecosistemes locals que actuïn plegats i que sobretot acompanyin aquests sectors econòmics perquè siguin mes competitius i, cosa molt important, relacionar-los amb l’oferta formativa. Cal que l’oferta de formació ocupacional i professional estigui en sintonia amb el sectors econòmics del territori, ja que massa vegades la formació ocupacional és una i el requeriments de les empreses són uns altres. Cal que vagin de la mà, cal treballar conjuntament amb les empreses, amb el teixit industrial i productiu per identificar les demandes i oferir una resposta adequada.

”Cal treballar conjuntament amb les empreses, amb el teixit industrial i productiu per identificar les demandes i oferir una resposta adequada”

-Parlem de la realitat metropolitana, començant pel territori de l’AMB. Quin diagnòstic se’n pot fer?
-En primer lloc cal dir que és una realitat pionera i referent arreu perquè no hi ha una àrea metropolitana com la de Barcelona, al menys a l’Estat espanyol. És molt important posar en valor que Barcelona, com a metròpoli, té una llei pròpia, un marc legislatiu de referencia aprovat el 2010, amb un govern de consens integrat per moltes forces polítiques, que més enllà de les sigles tenen clar quin és el model metropolità. Considero important subratllar que l’AMB té competències pròpies i és cert que en aquest moment tenim un problema respecte a com conciliem aquestes competències, perquè existeix un problema respecte a recursos i finançament, i també a la implantació de mesures com la taxa metropolitana o l’harmonització de l’ordenança de residus. L’AMB ha de gestionar transport públic, residus, parcs, platges i litoral, totes les qüestions relacionades amb l’energia, l’aigua… En definitiva, té moltes competències i molt complexes que necessiten recursos i necessiten complicitats reals i interaccions amb altres administracions amb la Generalitat, amb l’Estat. Una qüestió tan bàsica com el finançament del transport públic és especialment complicada.

-Es podria anar cap a la Regió Metropolitana com propugnen diversos sectors, experts i polítics entre ells el propi alcalde de Barcelona Jaume Collboni?
-Respecte de la regió metropolitana sabem que avui hi ha experiències concretes més enllà de la primera corona com la de l’Arc Metropolità que aplega grans municipis de la segona corona com Mataró, Sabadell, Martorell, Granollers, entre d’altres, i també hi ha la dels municipis articulats al voltant de la B30, municipis grans o no tan grans que han anat configurant lògiques d’aliances perquè està clar que en aquests moments sols no anem enlloc. Els municipis s’han d’aliar encara que sigui per temes concrets perquè finalment aquestes aliances no són teòriques o abstractes sinó que es fan per gestionar qüestions concretes de la vida quotidiana dels municipis. Crec que és una matèria per a la reflexió. Se n’ha parlat molt, s’han posat propostes sobre la taula, però és un tema que necessita reflexió i consens territorial, polític i institucional. Al país s’ha de generar un espai de debat en aquest sentit.

-Suposo que la Diputació hi té molt a dir, així com la Generalitat, perquè el que coneixem com a Regió Metropolitana aplega el 70% de la població de Catalunya…
-La Diputació i els municipis, està clar. Amb cinc milions i mig d’habitants a la regió metropolitana hi ha molts municipis que actualment no són pròpiament metropolitans. Cal veure quines són les demandes dels uns i dels altres. La realitat de grans ciutats com Sabadell, Martorell, Granollers, Mollet o Mataró és una, però en aquest àmbit també hi ha pobles mitjans i petits.

-De fet significaria passar del concepte de continu urbà a la influencia de la gran zona metropolitana…
-Insisteixo en que cal una reflexió molt profunda i que es necessita consens perquè esta clar que si Barcelona aspira a ser una gran metròpoli mundial, com Londres o París, hem d’anar cap a la gran Barcelona que és el que deia en Jaume Collboni, perquè en el món som massa petits, però això s’ha de reflexionar… La Gran Barcelona que vol dir? Ha de tenir una estructura institucional pròpia? Ha de ser una aliança i un espai de coordinació potent entre les administracions que ja existeixen? Pot ser moltes coses i per això, des de la prudència, cal un espai tranquil, assossegat de discussió.

-Quin paper específic juga la Diputació en l’entorn metropolità ja existent?
-D’alguna manera tenim un paper d’interacció i complementari perquè, si bé és cert que una sèrie de qüestions s’aborden a través de l’AMB, n’hi ha d’altres que, més que recursos, necessiten paradigmes i contextos. Poso el cas de l’ajuntament de Sant Boi de Llobregat, que té 83.000 habitants. Hi ha una sèrie de coses que majoritàriament els ajuntaments no podem fer per falta de recursos, de temps i de persones especialitzades: em refereixo a anàlisi, estudi, diagnòstic de problemes i a la generació de nous models, noves metodologies, des d’una mirada pionera, innovadora, i això costa fer-ho poble a poble, ciutat a ciutat. És important l’existència d’un àmbit aglutinador que tingui una visió integral i que pugui fer una feina de consens amb els municipis per marcar pautes i dissenyar polítiques innovadores que es puguin concretar i aplicar en cada realitat local. Abans m’he referit a la teleassistència: s’ha hagut d’estudiar quin és el model més important des de la perspectiva de la digitalització, de l’actual situació demogràfica i de l’augment de l’esperança de vida. Tot això algú ho ha d’estudiar i puc assegurar que Sant Boi no pot fer-ho. I a més no tindria sentit que es fes solament només per Sant Boi. Crec que la Diputació, a més d’aportar recursos, a l’àrea metropolitana té clar el paper de contribuir a crear polítiques públiques que s’hauran d’adaptar a la realitat local. En el tema energètic aquest rol també és molt clar amb les àrees d’autoconsum compartides que són una eina que pot ajudar a combatre la pobresa energètica. Treballem per fer models que es puguin replicar a tots els municipis de la província, que constitueixen una massa critica molt important. Són una tercera part dels nou-cents municipis de Catalunya, amb una gran diversitat: hi ha poblacions grans, petites, rurals, litorals…

-Tornem al govern de la Generalitat: tant en l’entorn provincial com en el metropolità, quin paper hauria de jugar?
-No distingiria entre el paper metropolità i el provincial. Crec que en aquest moment l’actual govern de la Generalitat, dit amb tot el respecte, està jugant molt poc. Si alguna cosa el caracteritza és la inacció i la no gestió. Estem fent visites per tot el territori i arreu trobem el mateix, independentment de qui governi a cada municipi: es valora molt positivament l’acció de la Diputació de Barcelona perquè està pendent de les necessitats dels ajuntaments i, en canvi, en molts temes troben a faltar l’acció decidida de les polítiques de la Generalitat. La trobem a faltar tant en l’entorn metropolità com en el no metropolità en reptes estratègics i molts importants com la sequera o la seguretat. Dic això des del respecte i de la política de mà estesa al Parlament del meu partit, el PSC, d’acompanyar i ajudar al govern de la Generalitat a sumar, prioritzant les necessitats del país.

-Cal augmentar els recursos econòmics dels municipis?
-Si, sense cap mena de dubte. Confio en el nou govern progressista de Pedro Sánchez i crec que el finançament dels ajuntaments s’haurà d’abordar en un moment o altre. Evidentment que ara estem parlant del finançament de les comunitats autònomes, però també caldrà tractar el dels municipis, perquè és veritat que hi ha una realitat obvia i és que, més enllà de les competències, els ajuntaments rebem totes les demandes i que no les podem atendre totes. Hi ha polítiques d’estat com l’habitatge que un ajuntament no pot assumir, no es pot posar a construir habitatge púbic o a rehabilitar. Aquesta, en concret, és una competència exclusiva de la Generalitat, i per això les relacions entre institucions són absolutament necessàries des del compromís i la lleialtat. Però, a més de millorar les interrelacions reals, necessitem millorar també el finançament dels ajuntaments perquè estan apareixent noves demandes i necessitats, més enllà de les nostres competències, exclusives o delegades per la Generalitat a través dels contractes programa com és el cas dels serveis socials. Per cert la dotació dels contractes programes està congelada des de fa anys i això també s’hauria de revisar.

-La capacitat econòmica dels ajuntaments sembla trobar-se sempre en un bucle…
Els ajuntaments hem de garantir el que ja tenen, que no empitjori i millorar-ho a ser possible. Les xarxes de serveis públics en aquest moment ja donen resposta als veïns i veïnes, per exemple, amb serveis socials o de cohesió social com són les polítiques esportives o culturals. Però, si fem un repàs de l’entorn metropolità, es pot veure que els ajuntaments han de fer un gran esforç, perquè la majoria dels seus equipaments esportius tenen una mitjana de trenta anys i s’han de mantenir i millorar. Es pot dir el mateix dels auditoris, museus i centres culturals. Reitero que tot això forma part de l’estat del benestar, de les polítiques públiques vinculades a la cohesió social. Però, a més, els municipis es troben que han de donar resposta a nous requeriments. És el cas dels drets digitals: hi ha el risc que hi hagi una bretxa digital que deixi fora moltes persones per raons d’edat, de gènere, de recursos… S’ha de veure com es gestiona una transició digital justa perquè hi ha un grapat de gent que necessita acompanyament per poder demanar per tramitar una visita mèdica, o un ajut com l’ingrés mínim vital i això finalment recau en els ajuntaments. Podria referir-me també a un nou dret de ciutadania com és el dret a les cures o la llei de benestar animal. Apareixen nous drets, noves obligacions per als ajuntaments sense que els recursos es posin al dia.