Divuit objectius plantejats per l’Informe de RethinkBCN

Els objectius plantejats per l’Informe 2022 elaborat per RethinkBCN, Repensar la metròpoli. El repte metropolità, assenyalen, entre d’altres, la necessitat de redefinir i reanomenar l’Àrea metropolitana i de generar noves centralitats. Desenvolupar les infraestructures tecnològiques per lluitar contra la bretxa digital és un altre dels
objectius marcats, sense oblidar l’entronització de la cultura com un dels eixos principals de l’impuls econòmic.

Clica aquí per llegir l’informe sencer.

Els objectius plantejats per l’Informe 2022 elaborat per RethinkBCN, Repensar la metròpoli. El repte metropolità, assenyalen, entre d’altres, la necessitat de redefinir i reanomenar l’Àrea metropolitana i de generar noves centralitats. Desenvolupar les infraestructures tecnològiques per lluitar contra la bretxa digital és un altre dels
objectius marcats, sense oblidar l’entronització de la cultura com un dels eixos principals de l’impuls econòmic.

Clica aquí per llegir l’informe sencer.

ALTRES ARTICLES

REPENSAR LA METRÒPOLI. FER METRÒPOLI II LES INFRAESTUCTURES TECNOLÒGIQUES, EL TURISME I LA INDÚSTRIA, AL COR DEL DEBAT SOBRE EL FUTUR DE BARCELONA METRÒPOLIS MARIO ROMEO: LA METRÒPOLIS BARCELONA, REPTE NACIONAL ALGUNS DELS INTERROGANTS DE LA METRÒPOLIS POSTPANDÈMIA

REPENSAR LA METRÒPOLI. FER METRÒPOLI II

Us presentem el segon informe al voltant dels reptes que afronta la metròpoli amb una sèrie d’aportacions que poden contribuir al seu desenvolupament en àmbits tan diferents com el mercat laboral, la mobilitat o la seguretat.

Per accedir a l’informe clica aquí

Us presentem el segon informe al voltant dels reptes que afronta la metròpoli amb una sèrie d’aportacions que poden contribuir al seu desenvolupament en àmbits tan diferents com el mercat laboral, la mobilitat o la seguretat.

Per accedir a l’informe clica aquí.

ALTRES ARTICLES

LES INFRAESTUCTURES TECNOLÒGIQUES, EL TURISME I LA INDÚSTRIA, AL COR DEL DEBAT SOBRE EL FUTUR DE BARCELONA METRÒPOLIS MARIO ROMEO: LA METRÒPOLIS BARCELONA, REPTE NACIONAL ALGUNS DELS INTERROGANTS DE LA METRÒPOLIS POSTPANDÈMIA ROSER FERNÁNDEZ: LA PLANIFICACIÓ DELS SERVEIS DE SALUT I EL TERRITORI

 BARCELONA METROPOLIS A DEBAT

LES INFRAESTRUCTURES METROPOLITANES, EL CREIXEMENT ECONÒMIC I LA INCLUSIÓ SOCIAL

Per Jaume Collboni, en el moment d’impartir la ponència, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i responsable de les àrees d’Economia, Treball, Competitivitat i Hisenda.

Els reptes que viuen les ciutats, i que viu la Regió Barcelonina en particular tenen permanentment associats infraestructures que poden ser un element clau per la seva superació. Així doncs, resoldre els dèficits en relació a les infraestructures ha de permetre garantir una societat més justa i una economia més forta.

I per identificar les infraestructures necessàries per superar els reptes, cal recordar quins són aquests: el canvi climàtic, la transició energètica, la transició digital, la competitivitat urbana i la recuperació econòmica. Per tal de superar aquests reptes, s’identifiquen infraestructures claus com són les infraestructures lligades a la mobilitat, l’energia, les telecomunicacions, el medi ambient i les infraestructures productives.

1. Les infraestructures de mobilitat.
2. Les infraestructures energètiques.
3. Les infraestructures de telecomunicacions.
4. Les infraestructures productives.

Aquestes són les necessitats de la Regió Metropolitana de Barcelona, una de les regions amb més potencial d’Europa, capaç de liderar econòmicament, científicament i culturalment el Sud d’Europa i el conjunt del Mediterrani. Cal fer un esforç i cercar un lideratge compartit, un lideratge inclusiu, que no busqui protagonismes, sinó resoldre, conjuntament problemes que tenen afectació a les administracions, les empreses i els ciutadans. I aquesta afectació col·lectiva és part de la solució, cal incloure en el debat i en el lideratge al conjunt d’actors metropolitans, les administracions, sense cap mena de dubte, però també el teixit empresarial, i els col·lectius ciutadans. Només treballant conjuntament es podrà fer un debat serè, profund i allunyat d’aforismes i de demagògia, que ha d’acabar posant solucions a les necessitats urgents que té la regió metropolitana de Barcelona. Ens cal un Pacte que compleixi els següents punts:

– Un horitzó compartit de quin és el futur de la regió

– Una visió de les polítiques a escala d’aquesta regió metropolitana

– Una coordinació clara de les polítiques públiques a desplegar

– Una harmonització de les ordenances municipals que regulen les activitats

– Un acord respecte al futur de les infraestructures estratègiques

Aquest Pacte per les infraestructures metropolitanes, a ulls del ciutadà, ha de permetre que la metròpolis sigui un continu en termes de polítiques. Que la Barcelona dels 15, dels 30 i dels 45 minuts no vegi una diferència en els serveis que es despleguen per fer front als reptes que com a societat estem vivint.

Per veure la conferència sencera, clica aquí

UNA NOVA MANERA D’ENTENDRE LA CIUTAT I LA SEVA METRÒPOLIS

Ernest Maragall, President del grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona

Actualment, a Barcelona però també a l’AMB i al país, massa gent no decideix com viu sinó més aviat com sobreviu, i això és inassumible. Creixement mai hauria de poder implicar desigualtat. Tenim una ciutat i un país que avança a dues velocitats, amb una desigualtat interna cada cop més creixent. Hi ha una pregunta clara: Com assolim la convergència de la Renda disponible al conjunt de l’espai metropolità?

Hi ha qui enarbora la bandera del creixement sense límits, ara bé, ho fa habitualment lligat i amb claríssima dependència amb Madrid. A aquests els dic: Quan més hem avançat, quan més grans ens hem fet, és quan hem potenciat la nostra sobirania front al sucursalisme que pregonen alguns.

Creixement sostenible i just, amb Barcelona com a motor del país, traient profit de les economies d’escala i aglomeració. No podem dependre del turisme, soc clar en això; igual que soc clar quan dic que no hi veig grues i això em preocupa.

Aquí hi ha espais de cohesió que cal treballar molt més des de tots aquests punts de vista ja que ens poden fer grans com a metròpolis i també com a país. Sagrera-22@-Zona Franca. Aquí cal generar nova indústria, habitatge, re-connectar barris i generar vida més enllà de l’activitat econòmica.

El Besòs és clau, el nord de la ciutat i l’eix de la metròpolis. Aquí cal més verd, més habitatge —i si el construeixen amb fusta ja seria perfecte!— en alçada i nova activitat econòmica en plantes baixes. Innovació urbana, econòmica i social, que sigui territori d’avantguarda, d’experimentació.

Hem de passar de la bipolaritat desigual a l’eficiència compartida amb un model econòmic explícitament diversificat. A les més clàssiques economia del talent, recerca i innovació, i turisme —ben governat— cal afegir dues novetats significatives: la nova indústria de la construcció —fusta, estalvi energètic, renovables— i la més profunda transformació econòmica i tecnològica dels sectors de serveis personals –l’educació i la cultura, i l’economia de la salut i dels serveis socials—.

Si vols veure la conferència sencera clica aquí.

BARCELONA BIOCIUTAT

Per Vicente Guallart, arquitecte. Director de Guallart Architects. Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya.

Barcelona és una de les capitals mundials de l’ arquitectura i de l’ urbanisme perquè sempre ha estat capaç de materialitzar en la seva estructura urbana la resposta als grans reptes de cada època, per tal de millorar la vida dels seus ciutadans i d’ inspirar el món. I ho ha fet a partir de grans acords on els diversos governs, la societat civil i els col·lectius socials han participat de forma activa.

En aquest context, el gran repte al qual s’ enfronta Barcelona, la seva àrea metropolitana i Catalunya és desenvolupar respostes urbanes que impulsin l’economia i que abordi els grans reptes actuals. Perquè si a Europa, després dels acords de París de 2015 s’ha fixat com a gran repte convertir-nos en un continent d’emissions zero per a l’any 2050, aquest hauria de ser l’objectiu a assolir, garantint un progrés social i econòmic col·lectiu.

Hi ha un model que pot permetre afrontar de forma propositiva i inclusiva la resposta a aquests reptes, des del punt de vista econòmic i urbà. La Bieconomia Circular proposa utilitzar ecosistemes saludables, biodiversos i resilients per tal de proporcionar benestar a través de la provisió de serveis ecosistèmics i la gestió sostenible dels recursos biològics, que es transformen de manera circular en aliments, energia i biomaterials, dins dels límits ecològics dels ecosistemes dels quals depèn. Barcelona i Catalunya haurien de ser capaços d’ implementar aquest nou model de forma exemplar que en el cas dels entorns es materialitzen a partir de la idea de Biociutats.

Per veure la conferència en el canal de RETHINKBCN clicar aquí.

L’EMERGÈNCIA DIGITAL A L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA

Cristina Colom, experta en humanisme tecnològic

Vivim en un món cada cop més globalitzat, que està començant a sortir d’una pandèmia global, en un escenari on estem posant en risc la pròpia sostenibilitat del planeta (en la que denominem dècada del clima i en la que hem d’assolir els ODS de l’Agenda 2030). A aquest panorama hi afegim problemàtiques socio-econòmiques molt rellevants com la guerra en terres europees, el nivell d’inflació actual, l’augment de visibilitat i incorporació en institucions democràtiques de partits o moviments molt extremistes, però també garantir aigua potable, lluitar contra malalties emergents, la proliferació de terrorisme en certes zones del món però que també ens afecten, el desarmament o el fet de l’envelliment i el nombre de refugiats… i enmig de tot aquest escenari… estem també en una emergència digital.

L’emergència digital és una situació generada per una transformació digital asimètrica i accelerada que requereix mesures urgents per garantir l’equitat i la protecció dels drets humans ara més que mai en tots els entorns, tant els presencials com els digitals, així com garantir la sostenibilitat del planeta.

La solució es troba en aplicar l’humanisme tecnològic, entès com una perspectiva que posa la tecnologia al servei de les persones i de les seves necessitats, de les seves inquietuds. Ho definim posant a la ciutadania al centre, prioritzant a les persones en el desenvolupament tecnològic i empoderant-la.

Hem d’aplicar una visió social, humanista, inclusiva i sostenible que garanteixi que aquesta transició digital en cap cas vulneri, sinó ans el contrari, protegeixi i fomenti els nostres drets més essencials i en la que s’impulsin valors com coneixement, confiança i transparència.

Per veure la conferència completa, clica aquí.

EL PAPER DE L’EMPRESA CULTURAL EN EL DESENVOLUPAMENT DE BARCELONA EN LA METRÒPOLI

Per Isabel Vidal, Directora General del Grup Focus i Presidenta de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA)

 L’empresa cultural de Barcelona neix i es desenvolupa en un terreny sembrat per a la seva potencial viabilitat i en un entorn de concurrència competitiva gràcies, entre d’altres, a la densitat de potencials consumidors culturals; la configuració absorbent de mitjans i infraestructures de la capital de Catalunya; la història cultural i de mecenatge que durant anys ha contribuït a incrementar la importància cultural de la ciutat i a la successió de polítiques culturals públiques protectores i impulsores d’aquesta activitat.

Des d’aquest prisma, les empreses culturals pel fet de desenvolupar-se al voltant del producte cultural (ho dic amb tota la intenció) ja ofereixen una activitat de servei públic a la societat. I no caldria exigir res més a l’empresari que obre una llibreria, o al que condiciona un espai com a sala de concerts, de cinema o de teatre, o a qui obre una galeria per exposar obra plàstica.

Però hi ha algunes empreses que, després d’uns anys de creixement, assoleixen un nivell de solidesa i de volum que els permet decidir, voluntàriament i per aquesta responsabilitat que comentava, que han d’intercedir en el sector per procurar la millora legítima de les seves condicions de creixement però també la millora del creixement i viabilitat de la resta d’empreses culturals. I que consideren que per desenvolupar una activitat sòlida de caire cultural és necessari arbitrar un sistema organitzat i coordinat amb l’administració i amb el sector públic, on per exemple, es puguin desenvolupar convenis sectorials o normatives de respecte de la competència o mesures per incrementar el consum cultural. És a dir, treballen per posar les condicions perquè aquell aire cultural imperceptible que circula pel canal, es visibilitzi davant de l’administració, posant l’accent en allò que funciona bé perquè esdevingui motor, i rectificant allò que no funciona.

I així aquestes empreses adquireixen una doble responsabilitat: la inherent a la seva condició d’empreses culturals, i la corresponent al seu paper preponderant en el sector, per tirar-lo endavant.

En aquest sentit, cada sector d’activitat te un parell o tres d’empreses d’aquesta significació que treballen el dia a dia com la resta, però que estan mirant de posar les bases dels propers anys.

Si vols veure la conferència sencera, clica aquí.

LES INFRAESTRUCTURES METROPOLITANES, EL CREIXEMENT ECONÒMIC I LA INCLUSIÓ SOCIAL

Per Jaume Collboni, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i responsable de les àrees d’Economia, Treball, Competitivitat i Hisenda.

Els reptes que viuen les ciutats, i que viu la Regió Barcelonina en particular tenen permanentment associats infraestructures que poden ser un element clau per la seva superació. Així doncs, resoldre els dèficits en relació a les infraestructures ha de permetre garantir una societat més justa i una economia més forta.

I per identificar les infraestructures necessàries per superar els reptes, cal recordar quins són aquests: el canvi climàtic, la transició energètica, la transició digital, la competitivitat urbana i la recuperació econòmica. Per tal de superar aquests reptes, s’identifiquen infraestructures claus com són les infraestructures lligades a la mobilitat, l’energia, les telecomunicacions, el medi ambient i les infraestructures productives.

1. Les infraestructures de mobilitat.
2. Les infraestructures energètiques.
3. Les infraestructures de telecomunicacions.
4. Les infraestructures productives.

Aquestes són les necessitats de la Regió Metropolitana de Barcelona, una de les regions amb més potencial d’Europa, capaç de liderar econòmicament, científicament i culturalment el Sud d’Europa i el conjunt del Mediterrani. Cal fer un esforç i cercar un lideratge compartit, un lideratge inclusiu, que no busqui protagonismes, sinó resoldre, conjuntament problemes que tenen afectació a les administracions, les empreses i els ciutadans. I aquesta afectació col·lectiva és part de la solució, cal incloure en el debat i en el lideratge al conjunt d’actors metropolitans, les administracions, sense cap mena de dubte, però també el teixit empresarial, i els col·lectius ciutadans. Només treballant conjuntament es podrà fer un debat serè, profund i allunyat d’aforismes i de demagògia, que ha d’acabar posant solucions a les necessitats urgents que té la regió metropolitana de Barcelona. Ens cal un Pacte que compleixi els següents punts:

– Un horitzó compartit de quin és el futur de la regió

– Una visió de les polítiques a escala d’aquesta regió metropolitana

– Una coordinació clara de les polítiques públiques a desplegar

– Una harmonització de les ordenances municipals que regulen les activitats

– Un acord respecte al futur de les infraestructures estratègiques

Aquest Pacte per les infraestructures metropolitanes, a ulls del ciutadà, ha de permetre que la metròpolis sigui un continu en termes de polítiques. Que la Barcelona dels 15, dels 30 i dels 45 minuts no vegi una diferència en els serveis que es despleguen per fer front als reptes que com a societat estem vivint.

Per veure la conferència sencera, clica aquí

UNA NOVA MANERA D’ENTENDRE LA CIUTAT I LA SEVA METRÒPOLIS

Ernest Maragall, President del grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona

Actualment, a Barcelona però també a l’AMB i al país, massa gent no decideix com viu sinó més aviat com sobreviu, i això és inassumible. Creixement mai hauria de poder implicar desigualtat. Tenim una ciutat i un país que avança a dues velocitats, amb una desigualtat interna cada cop més creixent. Hi ha una pregunta clara: Com assolim la convergència de la Renda disponible al conjunt de l’espai metropolità?

Hi ha qui enarbora la bandera del creixement sense límits, ara bé, ho fa habitualment lligat i amb claríssima dependència amb Madrid. A aquests els dic: Quan més hem avançat, quan més grans ens hem fet, és quan hem potenciat la nostra sobirania front al sucursalisme que pregonen alguns.

Creixement sostenible i just, amb Barcelona com a motor del país, traient profit de les economies d’escala i aglomeració. No podem dependre del turisme, soc clar en això; igual que soc clar quan dic que no hi veig grues i això em preocupa.

Aquí hi ha espais de cohesió que cal treballar molt més des de tots aquests punts de vista ja que ens poden fer grans com a metròpolis i també com a país. Sagrera-22@-Zona Franca. Aquí cal generar nova indústria, habitatge, re-connectar barris i generar vida més enllà de l’activitat econòmica.

El Besòs és clau, el nord de la ciutat i l’eix de la metròpolis. Aquí cal més verd, més habitatge —i si el construeixen amb fusta ja seria perfecte!— en alçada i nova activitat econòmica en plantes baixes. Innovació urbana, econòmica i social, que sigui territori d’avantguarda, d’experimentació.

Hem de passar de la bipolaritat desigual a l’eficiència compartida amb un model econòmic explícitament diversificat. A les més clàssiques economia del talent, recerca i innovació, i turisme —ben governat— cal afegir dues novetats significatives: la nova indústria de la construcció —fusta, estalvi energètic, renovables— i la més profunda transformació econòmica i tecnològica dels sectors de serveis personals –l’educació i la cultura, i l’economia de la salut i dels serveis socials—.

Si vols veure la conferència sencera clica aquí.

BARCELONA BIOCIUTAT

Per Vicente Guallart, arquitecte. Director de Guallart Architects. Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya.

Barcelona és una de les capitals mundials de l’ arquitectura i de l’ urbanisme perquè sempre ha estat capaç de materialitzar en la seva estructura urbana la resposta als grans reptes de cada època, per tal de millorar la vida dels seus ciutadans i d’ inspirar el món. I ho ha fet a partir de grans acords on els diversos governs, la societat civil i els col·lectius socials han participat de forma activa.

En aquest context, el gran repte al qual s’ enfronta Barcelona, la seva àrea metropolitana i Catalunya és desenvolupar respostes urbanes que impulsin l’economia i que abordi els grans reptes actuals. Perquè si a Europa, després dels acords de París de 2015 s’ha fixat com a gran repte convertir-nos en un continent d’emissions zero per a l’any 2050, aquest hauria de ser l’objectiu a assolir, garantint un progrés social i econòmic col·lectiu.

Hi ha un model que pot permetre afrontar de forma propositiva i inclusiva la resposta a aquests reptes, des del punt de vista econòmic i urbà. La Bieconomia Circular proposa utilitzar ecosistemes saludables, biodiversos i resilients per tal de proporcionar benestar a través de la provisió de serveis ecosistèmics i la gestió sostenible dels recursos biològics, que es transformen de manera circular en aliments, energia i biomaterials, dins dels límits ecològics dels ecosistemes dels quals depèn. Barcelona i Catalunya haurien de ser capaços d’ implementar aquest nou model de forma exemplar que en el cas dels entorns es materialitzen a partir de la idea de Biociutats.

Per veure la conferència en el canal de RETHINKBCN clicar aquí.

L’EMERGÈNCIA DIGITAL A L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA

Cristina Colom, experta en humanisme tecnològic

Vivim en un món cada cop més globalitzat, que està començant a sortir d’una pandèmia global, en un escenari on estem posant en risc la pròpia sostenibilitat del planeta (en la que denominem dècada del clima i en la que hem d’assolir els ODS de l’Agenda 2030). A aquest panorama hi afegim problemàtiques socio-econòmiques molt rellevants com la guerra en terres europees, el nivell d’inflació actual, l’augment de visibilitat i incorporació en institucions democràtiques de partits o moviments molt extremistes, però també garantir aigua potable, lluitar contra malalties emergents, la proliferació de terrorisme en certes zones del món però que també ens afecten, el desarmament o el fet de l’envelliment i el nombre de refugiats… i enmig de tot aquest escenari… estem també en una emergència digital.

L’emergència digital és una situació generada per una transformació digital asimètrica i accelerada que requereix mesures urgents per garantir l’equitat i la protecció dels drets humans ara més que mai en tots els entorns, tant els presencials com els digitals, així com garantir la sostenibilitat del planeta.

La solució es troba en aplicar l’humanisme tecnològic, entès com una perspectiva que posa la tecnologia al servei de les persones i de les seves necessitats, de les seves inquietuds. Ho definim posant a la ciutadania al centre, prioritzant a les persones en el desenvolupament tecnològic i empoderant-la.

Hem d’aplicar una visió social, humanista, inclusiva i sostenible que garanteixi que aquesta transició digital en cap cas vulneri, sinó ans el contrari, protegeixi i fomenti els nostres drets més essencials i en la que s’impulsin valors com coneixement, confiança i transparència.

Per veure la conferència completa, clica aquí.

EL PAPER DE L’EMPRESA CULTURAL EN EL DESENVOLUPAMENT DE BARCELONA EN LA METRÒPOLI

Per Isabel Vidal, Directora General del Grup Focus i Presidenta de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA)

 L’empresa cultural de Barcelona neix i es desenvolupa en un terreny sembrat per a la seva potencial viabilitat i en un entorn de concurrència competitiva gràcies, entre d’altres, a la densitat de potencials consumidors culturals; la configuració absorbent de mitjans i infraestructures de la capital de Catalunya; la història cultural i de mecenatge que durant anys ha contribuït a incrementar la importància cultural de la ciutat i a la successió de polítiques culturals públiques protectores i impulsores d’aquesta activitat.

Des d’aquest prisma, les empreses culturals pel fet de desenvolupar-se al voltant del producte cultural (ho dic amb tota la intenció) ja ofereixen una activitat de servei públic a la societat. I no caldria exigir res més a l’empresari que obre una llibreria, o al que condiciona un espai com a sala de concerts, de cinema o de teatre, o a qui obre una galeria per exposar obra plàstica.

Però hi ha algunes empreses que, després d’uns anys de creixement, assoleixen un nivell de solidesa i de volum que els permet decidir, voluntàriament i per aquesta responsabilitat que comentava, que han d’intercedir en el sector per procurar la millora legítima de les seves condicions de creixement però també la millora del creixement i viabilitat de la resta d’empreses culturals. I que consideren que per desenvolupar una activitat sòlida de caire cultural és necessari arbitrar un sistema organitzat i coordinat amb l’administració i amb el sector públic, on per exemple, es puguin desenvolupar convenis sectorials o normatives de respecte de la competència o mesures per incrementar el consum cultural. És a dir, treballen per posar les condicions perquè aquell aire cultural imperceptible que circula pel canal, es visibilitzi davant de l’administració, posant l’accent en allò que funciona bé perquè esdevingui motor, i rectificant allò que no funciona.

I així aquestes empreses adquireixen una doble responsabilitat: la inherent a la seva condició d’empreses culturals, i la corresponent al seu paper preponderant en el sector, per tirar-lo endavant.

En aquest sentit, cada sector d’activitat te un parell o tres d’empreses d’aquesta significació que treballen el dia a dia com la resta, però que estan mirant de posar les bases dels propers anys.

Si vols veure la conferència sencera, clica aquí.

ALTRES ARTICLES

LES INFRAESTUCTURES TECNOLÒGIQUES, EL TURISME I LA INDÚSTRIA, AL COR DEL DEBAT SOBRE EL FUTUR DE BARCELONA METRÒPOLIS MARIO ROMEO: LA METRÒPOLIS BARCELONA, REPTE NACIONAL ALGUNS DELS INTERROGANTS DE LA METRÒPOLIS POSTPANDÈMIA ROSER FERNÁNDEZ: LA PLANIFICACIÓ DELS SERVEIS DE SALUT I EL TERRITORI

CICLES ANTERIORS

LES INFRAESTUCTURES TECNOLÒGIQUES, EL TURISME I LA INDÚSTRIA, AL COR DEL DEBAT SOBRE EL FUTUR DE BARCELONA METRÒPOLIS

L’APOSTA PER LES INFRAESTRUTURES TECNOLÒGIQUES

Per Josep Grau, consultor d’estratègia i tecnologia

La posició geoestratègica que Barcelona en el Mediterrani li permet convertir-se en un centre neuràlgic per tal de ser un important punt d’interconnexió de cables submarins a Europa. Barcelona Cable Landing Station (BCLS), liderat per l’empresa catalana AFR-IX Telecom, està construint a Sant Adrià de Besòs el més gran infraestructura de cable submarí de la Mediterrània, una estació d’aterratge d’alta capacitat a Barcelona.

Aquesta infraestructura serà la primera estació internacional d’aterratge de cables submarins construïda en Catalunya, la instal·lació operarà com a gestor independent en regiment de lloguer. El model neutral, que explotarà AFR-IX, és un model innovador d’accés obert, que facilita la lliure competència entre els grans operadors.

Barcelona CLS es  la millor alternativa front altres alternatives, com la que vol oferir la nova estació a la ciutat de Gènova. La de Barcelona ens permetrà descongestionar el tràfic que passa per Marsella. La infraestructura francesa dona serveis  a 10 cables submarins i en procés de obtenir els permisos  d’aterratge de 12 més, per el que es estratègic disposar de l’estació de Barcelona.

El proper any està previst l’entrada en funcionament a Barcelona de la Medusa Submarine  Station, una nova infraestructura de comunicació submarina que serà referent en la Mediterrània.

Un projecte liderat també per la companyia AFR-IX, que desplegarà des de la Barcelona Cable Landing Station, amb una inversió de 326 milions d’euros, finançat una part pel Banc Europeu de Inversions (BEI) amb 163 milions d’euros.

Medusa serà el cable submarí de fibra òptica més llarg de la Mediterrània. Són  uns 8.700 kilòmetres, connectarà nou països d’Àfrica i Europa, amb punts d’aterratge a Portugal, Marroc, Espanya, França, Algèria, Tunísia, Itàlia, Grècia i  Egipte. El primer tram d’aquesta infraestructura serà desplegada per a la companyia Alcatel Submarine Networks i començarà a funcionar el 2024 unint Barcelona amb Lisboa i Marsella.

Llegeix l’article sencer aquí.

TURISME NOUS TERRITORIS, MÉS GESTIÓ

Per Jordi William Carnes, President de la Fundació KIMbcnJordi

El nou repte pel que fa al turisme és la gestió. Coordinar oferta i demanda en una perspectiva àmplia i transversal. Crear una cultura operativa requereix temps i determinats apriorismes ideològics com el de “turista marxa a casa” no ajuden. Combinar la formació dels treballadors i l’ estabilitat laboral que ajudi a millorar la qualitat de la destinació al costat d’ una coordinació quotidiana, pràctica i operativa entre els actors públics i privats és imprescindible, i essencial per dignificar tots els actors. Per prestigiar una indústria molt transversal. Sabem que un client insatisfet és una rèmora per a la destinació per això seria oportuna una redistribució diferent de les taxes turístiques, (les ofertes culturals i potenciar nous territoris amb noves activitats són una oportunitat).

La sostenibilitat del turisme passa per fer d’aquesta una activitat resilient, no estigmatitzada. Que els actors públics ajudin, no dificultin que les inversions privades generin infraestructures més eficients i eficaces. En la perspectiva d’ una economia circular i el desenvolupament de la innovació tecnològica. Les moratòries sense un consens territorial ampli generen dinàmiques contradictòries.

Per generar un turisme de qualitat i sostenible en el temps i territori cal generar complicitats que erradiquin tota forma d’incivisme i inseguretat. Cal la gestió de certs canvis normatius per fer fàcil el compliment de les legalitats vigents.

Les bones pràctiques són el full de ruta per a tots els actors, però siguem sincers, no podem prescindir del turisme, amb les capacitats laborals i formatives que tenim, no tinguem por, ja que el turisme és una oportunitat. Sobren malastrucs i especuladors, necessitem bons professionals, i com diuen les “meigas” “haver-les n’hi ha”.

Llegeix l’article sencer aquí.

LA INDÚSTRIA A LA REGIÓ METROPOLITANA DE BARCELONA

Núria Aymerich, Secretària General del Gremi de Fabricants de Sabadell

Avui la regió metropolitana de Barcelona té una indústria sòlida, cada vegada més neta i més sostenible, que ocupa coneixement i crea oficis. Ens calen programes formatius adaptables a les necessites de les empreses amb pràctiques en el centre de treball i actualitzar de forma àgil els programes formatius, en bona part encara pensats i ubicats en llocs que responen a les necessitats d’altres èpoques.

No som una simple perifèria d’una capital global, som la dimensió que permet a Barcelona comparar-se amb les metròpolis de base productiva. El País Basc, en comparació nostra, compta amb un llarg recorregut perquè des de fa molts anys els diferents nivells governamentals i d’administració, juntament amb els empresaris, van saber fer acords i una aposta clara per fer un país industrial. Així doncs, la seva economia avui és més sòlida perquè ho és la seva indústria. Mentre que nosaltres tenim per davant els reptes de consolidar la innovació i la formació professional, així com l’execució i finalització d’infraestructures com és el Corredor Mediterrani i la millora dels polígons, entre d’altres, que modernitzin la nostra base industrial. Un horitzó que només assolirem si compartim la voluntat de la integració del fet industrial en la realitat metropolitana, de forma que els serveis del centre de Barcelona no es vegin aliens a la realitat regional, sinó formant part del mateix projecte.

Llegeix l’article sencer aquí.

L’APOSTA PER LES INFRAESTRUTURES TECNOLÒGIQUES

Per Josep Grau, consultor d’estratègia i tecnologia

La posició geoestratègica que Barcelona en el Mediterrani li permet convertir-se en un centre neuràlgic per tal de ser un important punt d’interconnexió de cables submarins a Europa. Barcelona Cable Landing Station (BCLS), liderat per l’empresa catalana AFR-IX Telecom, està construint a Sant Adrià de Besòs el més gran infraestructura de cable submarí de la Mediterrània, una estació d’aterratge d’alta capacitat a Barcelona.

Aquesta infraestructura serà la primera estació internacional d’aterratge de cables submarins construïda en Catalunya, la instal·lació operarà com a gestor independent en regiment de lloguer. El model neutral, que explotarà AFR-IX, és un model innovador d’accés obert, que facilita la lliure competència entre els grans operadors.

Barcelona CLS es  la millor alternativa front altres alternatives, com la que vol oferir la nova estació a la ciutat de Gènova. La de Barcelona ens permetrà descongestionar el tràfic que passa per Marsella. La infraestructura francesa dona serveis  a 10 cables submarins i en procés de obtenir els permisos  d’aterratge de 12 més, per el que es estratègic disposar de l’estació de Barcelona.

El proper any està previst l’entrada en funcionament a Barcelona de la Medusa Submarine  Station, una nova infraestructura de comunicació submarina que serà referent en la Mediterrània.

Un projecte liderat també per la companyia AFR-IX, que desplegarà des de la Barcelona Cable Landing Station, amb una inversió de 326 milions d’euros, finançat una part pel Banc Europeu de Inversions (BEI) amb 163 milions d’euros.

Medusa serà el cable submarí de fibra òptica més llarg de la Mediterrània. Són  uns 8.700 kilòmetres, connectarà nou països d’Àfrica i Europa, amb punts d’aterratge a Portugal, Marroc, Espanya, França, Algèria, Tunísia, Itàlia, Grècia i  Egipte. El primer tram d’aquesta infraestructura serà desplegada per a la companyia Alcatel Submarine Networks i començarà a funcionar el 2024 unint Barcelona amb Lisboa i Marsella.

Llegeix l’article sencer aquí.

TURISME NOUS TERRITORIS, MÉS GESTIÓ

Per Jordi William Carnes, President de la Fundació KIMbcnJordi

El nou repte pel que fa al turisme és la gestió. Coordinar oferta i demanda en una perspectiva àmplia i transversal. Crear una cultura operativa requereix temps i determinats apriorismes ideològics com el de “turista marxa a casa” no ajuden. Combinar la formació dels treballadors i l’ estabilitat laboral que ajudi a millorar la qualitat de la destinació al costat d’ una coordinació quotidiana, pràctica i operativa entre els actors públics i privats és imprescindible, i essencial per dignificar tots els actors. Per prestigiar una indústria molt transversal. Sabem que un client insatisfet és una rèmora per a la destinació per això seria oportuna una redistribució diferent de les taxes turístiques, (les ofertes culturals i potenciar nous territoris amb noves activitats són una oportunitat).

La sostenibilitat del turisme passa per fer d’aquesta una activitat resilient, no estigmatitzada. Que els actors públics ajudin, no dificultin que les inversions privades generin infraestructures més eficients i eficaces. En la perspectiva d’ una economia circular i el desenvolupament de la innovació tecnològica. Les moratòries sense un consens territorial ampli generen dinàmiques contradictòries.

Per generar un turisme de qualitat i sostenible en el temps i territori cal generar complicitats que erradiquin tota forma d’incivisme i inseguretat. Cal la gestió de certs canvis normatius per fer fàcil el compliment de les legalitats vigents.

Les bones pràctiques són el full de ruta per a tots els actors, però siguem sincers, no podem prescindir del turisme, amb les capacitats laborals i formatives que tenim, no tinguem por, ja que el turisme és una oportunitat. Sobren malastrucs i especuladors, necessitem bons professionals, i com diuen les “meigas” “haver-les n’hi ha”.

Llegeix l’article sencer aquí.

LA INDÚSTRIA A LA REGIÓ METROPOLITANA DE BARCELONA

Núria Aymerich, Secretària General del Gremi de Fabricants de Sabadell

Avui la regió metropolitana de Barcelona té una indústria sòlida, cada vegada més neta i més sostenible, que ocupa coneixement i crea oficis. Ens calen programes formatius adaptables a les necessites de les empreses amb pràctiques en el centre de treball i actualitzar de forma àgil els programes formatius, en bona part encara pensats i ubicats en llocs que responen a les necessitats d’altres èpoques.

No som una simple perifèria d’una capital global, som la dimensió que permet a Barcelona comparar-se amb les metròpolis de base productiva. El País Basc, en comparació nostra, compta amb un llarg recorregut perquè des de fa molts anys els diferents nivells governamentals i d’administració, juntament amb els empresaris, van saber fer acords i una aposta clara per fer un país industrial. Així doncs, la seva economia avui és més sòlida perquè ho és la seva indústria. Mentre que nosaltres tenim per davant els reptes de consolidar la innovació i la formació professional, així com l’execució i finalització d’infraestructures com és el Corredor Mediterrani i la millora dels polígons, entre d’altres, que modernitzin la nostra base industrial. Un horitzó que només assolirem si compartim la voluntat de la integració del fet industrial en la realitat metropolitana, de forma que els serveis del centre de Barcelona no es vegin aliens a la realitat regional, sinó formant part del mateix projecte.

Llegeix l’article sencer aquí.

ALTRES ARTICLES

MARIO ROMEO: LA METRÒPOLIS BARCELONA, REPTE NACIONAL ALGUNS DELS INTERROGANTS DE LA METRÒPOLIS POSTPANDÈMIA FELIPE CAMPOS: EL FET SOCIAL, PER ENTENDRE LA NECESSITAT DE LA METRÒPOLI BARCELONA ROSER FERNÁNDEZ: LA PLANIFICACIÓ DELS SERVEIS DE SALUT I EL TERRITORI

CICLES ANTERIORS

REPENSAR LA METRÒPOLI. FER METRÒPOLI.

–

ÍNDEX

1-. Editorial: La metròpoli, una realitat en marxa

2-. Aportacions per visibilitzar i millorar la metròpoli i contribuir al seu desenvolupament:

2.1-. Mobilitat
2.2-. Diàleg i consens per a la governança metropolitana
2.3-. Infraestructures
2.4-. Habitatge
2.5-. Seguretat
2.6-. Cultura
2.7-. Talent i economía
2.8-. Lluita contra la desigualtat
2.9-. Salut
2.10-. Educació
2.11-. Turisme

2.12-. Urbanisme
2.13-. Sostenibilitat i lluita contra el canvi climàtic
2.14-. Autors

3-. 16 Punts per a visibilitzar i potenciar la regió metropolitana

4-. Agraïments

1-. EDITORIAL: LA METRÒPOLI, UNA REALITAT EN MARCHA

Més enllà de les teories i les hipòtesis sobre el desenvolupament global de les ciutats al segle XXI, avui repensar la metròpoli implica visibilitzar-la, fer-la i, sobretot, agilitzar-ne la plasmació perquè contribueixi a millorar la vida dels ciutadans. Es contribueix al desenvolupament de la seva plasmació definitiva sumant sensibilitats econòmiques, socials, culturals i polítiques. L’ampliació del camp d’acció de l’àrea metropolitana i el desenvolupament futur com a regió suposa consolidar espais de discussió, deliberació i consens donant veu al màxim d’actors de la metròpoli perquè analitzin i assenyalin la importància de la regió metropolitana i donar resposta als desafiaments que tenim com a societat.

Rethink BCN, des que va iniciar el seu camí el març del 2021, ha publicat 51 punts de vista de diferents autors, en ponències, entrevistes, articles i/o trobades aportats per professionals de diversos sectors que consideren la metròpoli com el lloc per impulsar la recuperació econòmica, l’aposta tecnològica, el creixement econòmic i la millora dels serveis als ciutadans. Aquesta suma de coneixementscontribueixen a repensar la metròpoli i mostrar que el camí per a la seva visibilitat definitiva serà possible si s’ordena i demostra el seu gran potencial que defineix, ja avui, el futur de tot un sistema de ciutats i que arriba a més de 164 municipis, amb una superfície de 3.234 km2 i més de 4,6 milionsd’habitants.

 Les contribucions de molts professionals han servit per subratllar la realitat en la qual avui es defineix el que és metropolità, però que també han servit per a imaginar cap a on apunta el seu futur desenvolupament. Les seves reflexions permeten observar que qüestions com la mobilitat, la sostenibilitat, la lluita contra la desigualtat, la lluita contra el canvi climàtic, l’habitatge, les infraestructures, la sanitat, l’educació, la cultura, l’esport, el turisme, les infraestructures, la digitalització, l’emprenedoria, laseguretat i el civisme són reptes que no es poden fer front només des de cadascuna de les ciutats individualment sinó que solament es podrà donar resposta ampliant l’actual marc territorial d’acció municipal i desenvolupant al màxim l’àrea metropolitana de Barcelona.

 Totes aquestes contribucions permeten traçar un mapa d’actuacions i posicionaments que, un cop alineats, permeten activar la visualització del fet metropolità com una realitat que cal reivindicar i valorar. Les propostes argumentades en diversos articles, ponències i diàlegs permeten assenyalar que els reptes que ha d’afrontar la societat, com són la pandèmia, els populismes, la competència econòmica global o elsavenços tecnològics, s’han d’abordar des d’una ampliació decidida del camp d’actuació i reflexió de laconcepció metropolitana de la ciutat. El que es constata, sumant totes les aportacions i reduint-les a una sola idea, si això fos possible, és que només té sentit repensar la metròpoli si contribueix a exercirde palanca per poder desenvolupar-la.

Rethink BCN us ofereix el Document I / “Repensar la metròpoli. Fer metròpoli” que a continuació podranllegir, amb la pretensió d’ajudar a elaborar un mapa topogràfic/conceptual dels diferents nivells d’actuacióque caldria activar per a donar continuïtat i desenvolupament a la realitat metropolitana. Per aconseguir establir aquest mapa d’actuacions, que es basa en les propostes, idees i reflexions expressades en les primeres cinquanta col·laboracions que s’han publicat a Rethink BCN, hem tractat de sintetitzaraquestes aportacions, que estan a disposició del lector a www.https: //rethinkbcn.cat/. Es tractad’aportacions i punts de vista sobre algunes de les actuacions que caldria abordar per a millorar eldesenvolupament de la regió metropolitana i fer-la visible a la ciutadania.

En definitiva, “Repensar la metròpoli. Fer metròpoli” és un esforç de síntesi amb la intenció d’elaborar i compartir un primer document de treball destinat a ser desenvolupat i ampliat el 2022 perquè contribueixi al debat públic sobre el model de ciutat a què aspirem com a societat.

2-. APORTACIONS PER VISIBILITZAR I MILLORAR LA METRÒPOLI I CONTRIBUIR AL SEUDESENVOLUPAMENT

2.1-. DIÀLEG I CONSENS PER A LA GOVERNANÇAMETROPOLITANA

La plasmació operativa de la regió metropolitana necessita l’actualització i la potenciació de l’ÀreaMetropolitana de Barcelona (AMB). Cal potenciar-ne el desenvolupament per a encarar els reptes que tenim com a societat ampliant el seu radi de competències i serveis. Aquesta potenciació porta implícit pensar en lavisibilització de la regió metropolitana com una realitat i com a aspiració per assolir un millorgovern de les ciutats que redundi en beneficidels ciutadans.

 Aprofitar l’experiència de l’AMB ha de servir per a contribuir a fixar nous límits geogràfics d’actuació per talde permetre millorar la prestació de serveis, l’optimització de recursos i la capacitat de col·laboració entre municipis. Representa una evolució del seu sistema de gestió per fer-lo encara més autònom, ampliar el seu àmbit per afrontar amb més eficàcia i eficiència qüestions com l’accés a l’habitatge, lalluita contra la desigualtat, el canvi climàtic, els avenços tecnològics, les noves professions, la mobilitat o la nova logística que impacta a la mobilitat de les ciutats.

Per a fer-ho possible, cal reforçar la legitimitat de l’AMB incrementant la informació als ciutadans i reforçant-ne la visibilitat i la consciència metropolitana del valor social, econòmic i cultural que representen. Aquesta legitimitat només es podrà aconseguir si l’articulació territorial, el sistema de ciutatsque la componen i les que en el futur es puguin integrar, reforcen una visió més integral i coordinada delterritori, cosa que implica conèixer amb més profunditat i debat la realitat de totes les ciutats que les componeni les necessitats.

Per aconseguir la concreció de la realitat metropolitana, ha d’elaborar-se des del diàleg i el consens entre el sector públic i el privat. És prioritària la recuperació d’espais de consens amb el mónempresarial, sindicats i partits polítics per aconseguir concretar polítiques que millorin la vida i les oportunitats dels ciutadans. Aquest consens només serà possible si des de tots els estaments públics s’activa el diàleg perquè la ciutat es defineixi com a espai de trobada entre els ciutadans i lesadministracions.

 El futur del desenvolupament metropolità només es podrà fer recuperant la fluïdesa d’interlocució de tots els actors de les ciutats per a determinar el seu futur. Per això, els instruments ja estan creats i estan disponibles, entre ells, l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans o el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) que han de sumar, encara més, al sector privat en el debat sobre el futur de les ciutats ifutura articulació metropolitana.

El diàleg i el consens són determinants per desenvolupar una eficient governança. Per a això, calimpulsar el diàleg entre les diverses administracions per afrontar determinats reptes que escapen a un àmbitestrictament local i que superen en molts casos les seves competències. La qüestió central és que lagovernança no resideix únicament en el marc de competències assignat sinó en la capacitatd’execució dels projectes, basada a generar acords, pactes i polítiques comunes. Només des de la recuperació del diàleg i el consens es podrà afrontar l’actualització i la potenciació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, desenvolupar la regió i facilitar les eines necessàries per a la modernització i el desenvolupament del sistema de ciutats que la componen.

2.2-.MOBILITAT

Per a fer visible la realitat metropolitana i no disminuir el seu potencial de vincles que caracteritzen la seva dinàmica econòmica, cultural i social es fa imprescindible limitar les restriccions dels accessos de laciutat perquè la regió metropolitana, especialment Barcelona, segueixi sent un espai obert.

 La vertebració adequada de la regió metropolitana fa necessària una actualització d’un plad’infraestructures que culmini un triple eix: aeroport, port i ferrocarrils de curta i llarga distància. Sense mobilitat cap a dins i cap a fora de Catalunya no disposarem d’una connectivitat adequada a escalainternacional.

“Aquests tres aspectes comporten l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, una major coordinació del transport metropolità, Rodalies, TMB, Ferrocarrils de la Generalitat, tramvia, amb lesempreses municipals”. És necessària l’ampliació consensuada de l’aeroport de Barcelona. Per afavorir la mobilitat internacional, cal facilitar els vols internacionals i guanyar capacitat de vols de càrrega (valorlogístic) i establir una coordinació més gran entre l’aeroport i el port de Barcelona.

“En qüestió de mobilitat, cal configurar els aparcaments com a espais per a desenvolupar una mobilitat híbrida de vehicles elèctrics, gasolina i bicicletes”. Aquesta visió moderna de la utilització dels aparcaments ens permet pensar en ells com a espais on és possible ubicar punts de càrrega elèctrica,llocs d’estacionament del Bicing o centres de proximitat del repartiment d’e-commerce.

El projecte/realitat de “la implantació de les superilles ha de ser revisat des de l’òptica de lamobilitat”. Si es tanca o limita l’accés dels vehicles ens podem trobar amb vies que es veuran sobrecarregades de trànsit provocant majors índexs de contaminació en aquestes vies. L’actual posicionament contra el trànsit considerat excessiu de vehicles al centre de Barcelona obliga a incidir en el fet que “la isotropia de la xarxa viària de l’Eixample es veurà afectada i implica la pèrduad’eficiència de la trama urbana tal com la tenim organitzada”.

 La concepció de la mobilitat ha d’incidir a impulsar un model urbà que superi la idea de centre i perifèria, apartir d’un model distribuït i format per barris productius on es pugui viure, treballar i descansar.

La mobilitat és un dels aspectes clau que defineixen la vida i el desenvolupament de les regions metropolitanes i que necessiten l’ampli consens entre tots els actors afectats per establir un nou modelde mobilitat on sigui compatible la sostenibilitat i la dinàmica d’ús i accés a les ciutats com afactor de desenvolupament econòmic.

2.3-.INFRAESTRUCTURES

S’ha d’aconseguir una integració urbana més gran de les infraestructures, a curt, mitjà i llarg termini, per a generar més espai urbà. Així com estimular les infraestructures verdes, amb Collserola, laSerralada de Marina, les platges, el riu Besòs i Llobregat i la zona del Garraf.

“Cal impulsar projectes que permetin connectar en una hora els 7,5 milions d’habitants de Catalunya a Barcelona. Per aconseguir-ho cal plantejar el debat dels serveis ferroviaris d’alta velocitat que necessiten noves estacions a les línies de rodalies i serveis semidirectes de salt per arribar més de pressa a les capitals i nusos principals”.

Les infraestructures tecnològiques tenen un alt valor estratègic i han de ser avaluades i establertes des d’una dimensió metropolitana. “Projectes com la posada en marxa de Barcelona Cable Landing Station obren la porta a l’arribada del cable submarí a Barcelona i reforcen el concepte d’entendrela ciutat com a hub d’interconnexions”. Aquest valor estratègic necessita estendre la tecnologia 5G coma part fonamental de la vida a les ciutats. La tecnologia 5G permet optimitzar els serveis urbans i s’ha d’estendre de manera uniforme pera evitar la desigualtat als territoris.

2.4-.HABITATGE

El problema d’accés i cost de l’habitatge afecta a tots els sectors de la població i especialment als joves. Per això, requereix establir un gran acord polític i econòmic abordat des de la seva dimensiómetropolitana.

“La política d’habitatge adreçada als joves ha d’estar orientada a intensificar programes que els permetin emancipar-se de la casa familiar. El parc d’habitatge protegit representa un 2,5% molt lluny de la mitjana europea, que és un 9,3%”. Ara bé, això requereix un acord perquè pugui ser aplicable i sostenible en el temps necessita una estratègia mancomunada que només és possible dela mà de la col·laboració publicoprivada. “El món local no disposa dels mitjans necessaris perassumir, individualment, tota la política d’habitatge i política de lloguers”.

2.5-.SEGURETAT

S’ha d’avançar cap a una concepció de seguretat metropolitana amb més coordinació entre els cossosde seguretat. Un exemple el trobem en la necessitat de “definir un instrument polític i administratiu de coordinació policial de l’Àrea Metropolitana, especialment de Barcelona, L’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma i Sant Adrià del Besòs”.

Intensificar la seguretat per la via de la coordinació dels cossos de seguretat locals i dels Mossos d’Esquadra no serà suficient si no es torna a una cultura de civisme actiu. Ha d’elaborar-se un pla de recuperació del valor del civisme amb l’aplicació afectiva de l’ordenança de civisme i la seva adaptació a les dinàmiques d’ús de la ciutat basat a conscienciar als ciutadans i les administracions que la seguretat, el respecte i la convivència representen un dels pilars fonamentals per a enfortir la cohesió social.

2.6-.CULTURA

Es fa imprescindible activar l’aliança entre cultura, esport i turisme per a ser competitius davant d’altres ciutats europees com París, Londres o Madrid que han activat projectes on els tres sectors desenvolupen estratègies comunes per a impulsar esdeveniments que captin l’atenció internacional. En aquest sentit, la muntanya de Montjuïc i el litoral són claus perquè disposen de gran densitat d’entitats esportives, culturals i turístiques que, amb més coordinació entre elles, podrien celebrar nous esdeveniments de gran impacte econòmic per a les ciutats que configuren la regió metropolitana.

“És necessari construir un espai cultural metropolità per a definir interaccions amb altres ciutats i eixos culturals com ara Tarragona-Reus, Girona o Lleida. Establir relacions entre ciutats a partir d’esdeveniments culturals com les que genera Sitges amb el Festival de Cinema Fantàstic o el Festival de Jazz de Terrassa”.

Un  millor aprofitament, a escala metropolitana, d’efemèrides com són la commemoració de la mort de Picasso, el 40è aniversari de la mort de Miró, el Centenari del naixement de Tàpies o el 50è aniversari de l’arribada de Johan Cruyff al FC Barcelona. Serà necessari replantejar una concepció de “la cultura com a eixd’estímul per a recompondre aliances de ciutat amb sectors com l’educació, la ciència o latecnologia”.

2.7-.TALENT I ECONOMÍA

“Un altre aspecte lligat a la cultura i, per extensió, a tota l’economia, és la gestió del talent. Barcelona és el cinquè hub tecnològic i digital europeu (segons la publicació EU-startup 2020). És considerada la segonaciutat en estratègia d’atracció del sector tecnològic entre 50 analitzades (segons la revista fDi Intelligence, delgrup Financial Times). És la tercera ciutat del món escollida per a emprendre i la quarta per a treballar(segons el Boston Consulting Grup)”.

“Cal associar talent i metròpoli com un binomi inseparable per a l’impuls de la innovació i el suport a l’emprenedoria. Aquesta visió ha quedat definida mitjançant iniciatives com Barcelona Supercomputing Centre (BSC), el parc Biomèdic o l’institut d’intel·ligència Artificial (IIIA-CSIC)”.

 Consolidar la regió metropolitana com a gran tractor de talent i innovació ha de ser una prioritat estratègica. S’ha de reforçar la transferència de coneixement de l’àmbit  universitari  al  món  de  les empreses;  reforçar  el  vincle  entre  la  xarxa universitària, el món de les empreses i les administracions através dels grans centres de recerca que ja disposem.

2.8-.LLUITA CONTRA LA DESIGUALTAT

Aconseguir una major eficàcia dels recursos econòmics, polítics i socials metropolitans permetriacompatibilitzar els objectius de creixement econòmic amb més quotes d’igualtat.

Afavorir que la lectura del progrés econòmic, social i cultural de la regió metropolitana estigui associat a lalluita contra la desigualtat econòmica, de gènere o formativa, permetria definir el creixement econòmicassociat al social com a única forma efectiva i possible de progrés.

En aquest sentit, sembla existir cert acord quant a que “un factor que cal tenir en compte és procurar que la gent pugui continuar vivint on ha viscut sempre i és més fàcil afavorir aquesta opció si hi ha la consciència d’entendre la regió metropolitana com un sistema de ciutats integrada i ambpolítiques socials comunes”.

Per una altra banda, “la lluita contra la desigualtat digital (bretxa digital) ha quedat constatada amb la crisi pandèmica, en demostrar que una part important de la població encara no estava connectada”. Cal potenciar iniciatives, com les impulsades pel MWC, centrades a estimular el talent digitalamb programes per dotar de connectivitat i formació més de 500 famílies de Nou Barris.

La lluita contra la desigualtat de gènere implica una millor coordinació entre les administracions locals peraconseguir, no només aturar-la, sinó que no s’acreixi per culpa de la crisi econòmica i pandèmica.

“La lluita contra la desigualtat necessita, des de la perspectiva metropolitana, que disminueixin o desapareguin les barreres administratives que delimiten la vida als barris de les ciutats confrontants”. La pregunta que ens hem de fer és si té sentit que una família que viu en un carrer limítrofentre una ciutat i una altra no tingui els mateixos recursos, atenció i resposta administrativa que el del seuveí del bloc de pisos que viu al costat.

“Sense una decidida lluita contra la desigualtat no es poden emprendre amb estabilitat lesnecessàries transformacions urbanes. La lluita contra la desigualtat permetrà activar un noumunicipalisme basat en la col·laboració, la cooperació, l’acollida, l’educació i un grau de relació publicoprivada més gran perquè ningú quedi enrere”.

2.9-.SALUT

Les aportacions recollides a Rethink BCN posen en relleu la necessitat de “seguir aprofundint en ladescentralització de la gestió dels serveis públics de Salut per a donar una millor resposta iatenció als ciutadans”; una descentralització al propi espai metropolità basat en la coordinació entreentitats que faciliti l’accessibilitat i millori la qualitat dels serveis.

2.10-.EDUCACIÓ

Fer una decidida aposta per l’educació implica una major imbricació en el territori que vol dir pensar enl’ocupació, cosa que implica una relació més gran entre l’entorn econòmic i social.

“El sistema educatiu ha d’oferir una resposta més gran a la formació professional i tenir un abasti òptica metropolitana”, ja que els recursos formatius del territori són accessibles a qualsevol estudiant del’àmbit metropolità i la planificació de l’oferta formativa acostuma a seguir un criteri territorial més amplique el local.

Una via per a millorar l’ocupació i lluitar contra la desocupació és “aprofundir en el prestigi i la qualitat de la formació professional. Si es fa de la mà d’una col·laboració forta amb les empreses, la formació professional incrementa la inserció laboral dels estudiants, passant d’un percentatgedel 56% al 68,5%”.

2.11-.TURISME

En vista del que aquesta activitat representa al PIB de Barcelona, “el turisme entès com a oportunitat i nocom a problema és la clau per identificar el desenvolupament de la regió metropolitana”. Ladescentralització del turisme a la regió metropolitana i l’aliança entre turisme, cultura i esport per a generaresdeveniments de valor internacional, com l’aposta per a la celebració dels jocs d’hivern del 2030, permeten avançar cap a una proposta de turisme de qualitat basada en la concepció economia del visitant.

“És necessari establir una gestió turística integrada de l’àrea metropolitana, considerant la Barcelona metropolitana com el subjecte d’una mateixa política de l’economia del visitant, compassa a la majoria de les grans metròpolis, on és habitual que un visitant s’allotgi a distància delcentre”.

El sector turístic ha d’ampliar la seva oferta gràcies a l’impuls de la cultura, l’esport i els grans esdevenimentseconòmics i polítics que se celebrin a la ciutat.

2.12-.URBANISME

El debat sobre l’urbanisme ha adquirit una dimensió inesperada a causa bàsicament de la promoció des del’ajuntament barceloní de l’anomenat “urbanisme tàctic”. “La realitat urbana de les ciutats, que constitueixen un sistema de ciutats coordinades, ja no es pot desenvolupar en oposició al no- urbà,sinó que ha de ser part d’un nou procés d’interacció amb el no-urbà entès com la sumad’ecosistemes naturals i el territori agrícola”.

Alguns aspectes en què s’ha de basar l’urbanisme d’abast metropolità és afavorir el desenvolupament del sector neoterciari apostant per la implantació del model del 22@ que s’identifica com a exemple de DistricteGlocal Neoterciari.

Un repte ineludible serà apostar pels edificis autosuficients i fomentar aquells que generin l’energia que consumeixen a través de sistemes renovables. “Els edificis, més que “màquines d’habitar”, han de ser“organismes vius per viure”. S’hauria d’apostar per fer els ajustaments legals necessaris perquè els habitatges tinguin accés a terrasses i balcons, tant les de nova construcció, com durant el procés dereforma energètica dels edificis.

2.13-.SOSTENIBILITAT I LLUITA CONTRA EL CANVI CLIMÀTIC

Els ODS, els Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides han de ser el granmarc de desplegament del potencial de la regió metropolitana. En aquests objectius s’integrenàmbits com ara la salut, la qualitat de vida, la lluita contra la desigualtat i el canvi climàtic. Són objectius queincideixen en la qualitat de l’aire, l’aigua, la gestió eficaç dels residus i una millor protecció de la biodiversitat.

“Avui els reptes més importants per a la població metropolitana és el mateix que té plantejats la humanitat: reduir l’escalfament global, el canvi climàtic, dins els límits compatibles amb l’estabilitat social, la supervivència humana i l’equilibri de l’ecosistema”. Per abordar aquests reptescal “evitar les divisions territorials i superar fins i tot el concepte de regió metropolitana per a fer un esforç amb el conjunt de Catalunya”.

Un aspecte clau per abordar els reptes definits als ODS és integrar el concepte de biociutat al model metropolità. Si volem desenvolupar ciutats que fomentin la vida de biodiversitat, cal apostar per construiredificis que generin l’energia que consumeixen a través de sistemes renovables.

“Un altre aspecte clau és una millor integració dels parcs naturals a l’espai urbà”. Hem d’utilitzar el parc de Collserola, la Serralada del Litoral o el Parc del Garraf com a reimpulsors de la renaturalització del’estructura urbana metropolitana. S’han de culminar projectes com el Passeig de les Aigües i fer unasistemàtica gestió forestal sostenible del bosc del territori.

2.14-.AUTORS

Relació d’autors que han publicat ponències, articles o han estat entrevistats a

Rethink BCN:

Antoni Abad, President de FEM Vallès i de la patronal CECOT. Mar Alarcón, Fundadora de SocialCar i vicepresidenta de Foment del Treball. Salvador Alemany, President de SABA infraestructures i patró de la Fundació “la Caixa” i de l’Institut Cerdà. Josep Antoni Acebillo, Arquitecte. Elsa Artadi, Líder del grup de Junts per Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona. Antonio Balmón, Alcalde de Cornellà de Llobregat ivicepresident de l’Àrea metropolitana de Barcelona. Lluís Bassat, Publicista.  Montserrat  Ballarín, Vicepresidenta  de  Desenvolupament  Social  i Econòmic de l’àrea metropolitana de Barcelona. AlbertBatlle, Responsable de l’Àrea de Prevenció i Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona. Lluís Boada, Doctor enCiències Econòmiques i en Humanitats. Xavier Bru de Sala, Escriptor. Jordi Cabré, Escriptor. Joan Clos,Exalcalde de Barcelona. Felipe Campos, Director general de l’associació educativa ITaca de l’Hospitalet de Llobregat. EugèniaCarreres, Consultora de comunicació. Xavier Casinos, Periodista i escriptor. Josep Mª Cardellach, President de Barcelona Districte Federal i advocat. José A. Donaire, Geògraf i professor de la Universitat de Girona. Gerard Esteva, President de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC). Roser Fernández, Directora general de la Unió Catalana d’Hospitals i presidenta de la comissió d’atenció a les persones, de salut i social de Foment del Treball. Carlos Ferrater, Arquitecte. Josep Grau, Consultor d’estratègia i tecnologia. Carles Grau, Director general de la Fundació Mobile World Capital Barcelona. Vicente Guallart,Arquitecte. Director de Guallart Arquitects. Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya. Joan Guàrdia,Rector de la Universitat de Barcelona. Jordi Hereu, Exalcalde de Barcelona. Llucià Homs, codirector deHänsel* i Gretel*. Xavier Marcé, Regidor del districte de Nou Barris i regidor de Turisme i indústries Creatives de Barcelona. Núria Marín, Alcaldessa de l’Hospitalet i presidenta de la Diputació de Barcelona.Jordi Martí, President de la comissió executiva del Consell General del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona(PEMB). Eduard Martín, CIO i director de 5G de Mobile World Capital Barcelona. Albert Milián, President de Talent HUB Institute. Miquel Molina, Escriptor i periodista. Pere Navarro, Delegat de l’Estat al Consorci de la Zona França i exalcalde de Terrassa. Rafael Niubó, Secretari general de UAB Eurofitness. Santi Nolla,Director i CEO Mundo Deportivo. Núria Parlon, Alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet. Neus Pons,Directora-gerent de la fundació BCN Formació  Professional.  Rafael  Pradas,  Periodista.  Joan  Ridao, Professor  de  Dret Constitucional (UB) i director de l’Institut d’estudis d’autogovern. Emma Rivarola,Escriptora i periodista. Xavier Roig, Cronista i escriptor. Mario Romeo, President de Portes Obertes delCatalanisme. Josep Maria Ureta, Periodista. Héctor Santcovsky, Director de l’Àrea de Desenvolupament Social i Econòmica (AMB). Narcís Serra, Exalcalde de Barcelona. Àngel Tarriño, Coordinador de l’Observatori de la Formació Professional,   fundació   BCN   Formació   Professional.   Mariona   Tomàs   Fornés, Professora agregada. Serra Húnter, Departament de Ciència Política (UB). Joaquín Tornos Mas, Catedràtic de Dret Administratiu (UB). Ramon Torra, Gerent de l’àrea Metropolitana de Barcelona. Francesc Trillas, Professordel departament d’Economia aplicada de la UAB. Guillermo Vallet Millet, President de la comissió deturisme de Foment de Treball i vicepresident executiu d’hotels Catalonia.

3-. 16 PUNTS PER A VISIBILITZAR I POTENCIAR LA REGIÓ METROPOLITANA

1. Barcelona ha de recuperar el lideratge per a impulsar, amb la resta de ciutats que componen la regió metropolitana, el desenvolupament econòmic, social, cultural, tecnològic, científic i educatiu, com a garantia per a poder afrontar els reptes de futur com són la mobilitat, el canvi climàtic, lasostenibilitat, l’habitatge, la seguretat i la lluita contra la desigualtat, entre d’altres.

2. La regió metropolitana com a evolució natural de l’àrea metropolitana s’ha d’aconseguir activantnovament els mecanismes de diàleg i consens per a consolidar una governança adequada quemillori la vida dels
   ciutadans.

3. Hem d’avançar en la visió de regió metropolitana. L’Àrea Metropolitana de Barcelona ha de deixar de ser la gran desconeguda de les administracions públiques. Cal avançar en una major identificació de la ciutadania envers la visió d’un espai metropolità i l’AMB és clau per a aquest objectiu.

4. S’ha de reforçar la interlocució entre l’administració municipal i els agents econòmics. La col·laboració publicoprivada s’ha desvetllat com un element essencial per a afrontar els principals reptesmetropolitans.

5. La mobilitat defineix la dinàmica del fet metropolità com a sistema de ciutats en col·laboració icooperació i estableix el seu progrés i Cal tenir un projecte consensuat demobilitat que permeti compatibilitzar la sostenibilitat i el desenvolupament econòmic.

6. Les infraestructures han de procurar establir una integració urbana més gran a curt,mitjà i llargtermini, per a generar més espai urbà.

7. La problemàtica de l’habitatge s’ha d’abordar amb un acord ampli entre tots els actors apostant per una estratègia basada en la màxima col·laboració publicoprivada que pugui ser sostenible en el temps.

8. S’ha d’apostar per una visió integral de la seguretat, que inclou recuperar el terreny perdut en civisme i un ampli consens entorn l’oci nocturn. Per assolir una mirada metropolitana de la seguretat: ésnecessari un instrument formal de coordinació policial a l’AMB començant per les ciutats de Barcelona,L’Hospitalet, Badalona, Santa Coloma i Sant Adrià de Besòs.

9. Cal construir un espai cultural metropolità on es defineixin interaccions amb altres ciutats i eixos culturals com ara Tarragona-Reus, Girona o Lleida. Establir relacions entre ciutats a partir d’esdeveniments culturals com les que genera Sitges amb el Festival de Cinema Fantàstic o el Festival de Jazz de Terrassa. És clau activar el potencial cultural de la muntanya de Montjuïc promovent l’aliançaentre cultura, esport i turisme.

10. Cal associar talent i metròpoli com un binomi inseparable per a l’impuls de la innovació i el suport a l’emprenedoria. Consolidar la regió metropolitana com a gran impulsor de talent i d’innovacióha de ser una prioritat estratègica. Reforçar el vincle entre la xarxa universitària, el món de les empresesi les administracions a través dels grans centres de recerca que ja disposem.
    isposem

11. És necessari un compromís efectiu per lluita contra la desigualtat. Cal treballar per aconseguir que hi hagi una igualtat en els nivells de vida en les diverses ciutats que conformen la regió metropolitana.

12. És imprescindible continuar aprofundint en la descentralització de la gestió dels serveis públics de salut per a donar una millor resposta i atenció als ciutadans.

13. El sistema educatiu ha d’apostar per la formació professional i ha de tenir un abastmetropolità, ja que els recursos formatius del territori són accessibles a qualsevol estudiant de l’àmbit metropolità i la planificació de l’oferta formativa acostuma a seguir un criteri territorial més ampli que el local.

14. El turisme entès com a oportunitat i no com a problema és la clau per a identificar el desenvolupament de la regió metropolitana. La descentralització del turisme a la regiómetropolitana i l’aliança entre turisme, cultura i esport per a generar esdeveniments de valor internacional, com l’aposta per a la celebració dels jocs d’hivern del 2030 permet avançar cap aproposta de turisme de qualitat basada en la concepció economia del visitant.

15. Un urbanisme basat en el desenvolupament d’espais neoterciaris que estableix la globalització, lesTIC, el desenvolupament tecnològic, la digitalització, i plasmat sota una concepció d’impuls d’unametròpoli definida com a biociutat.

16. Els ODS, els Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides han de ser elgran marc de desplegament del potencial de la regió En aquests objectius s’integren àmbits com ara la salut, la qualitat de vida, la lluita contra la desigualtat i el canvi climàtic. Són objectius que incideixen en la qualitat de l’aire, l’aigua, la gestió eficaç dels residus i una protecciómillor de la biodiversitat.

4-. AGRAÏMENTS

Volem agrair en nom de la Societat d’Estudis Econòmics i Socials de Foment del Treball les aportacions realitzades a totes les persones que han participat amb les seves ponències, articles i entrevistes/diàlegs i contribueixen a definir un horitzó metropolità, que és tan necessari per encarar amb èxit el futur de les nostres ciutats.

Agrair a Pep Martí, Josep M. Font, Manel Manchón, Josep Grau i Rafael Pradas, el seu treball periodístic realitzant les entrevistes/diàlegs que hem publicat a Rethink BCN a l’apartat BCN diàlegs i al Consell Assessor de SBEES compost per Pedro Vega, consultor i periodista, Isabel Buesa, Directora General d’Endesa a Catalunya, Sílvia Alsina, CEO de Román, Miquel Molina, periodista de La Vanguardia i escriptor.

Dossier Rethink C

ÍNDEX

1-. Editorial: La metròpoli, una realitat en marxa

2-. Aportacions per visibilitzar i millorar la metròpoli i contribuir al seu desenvolupament:

2.1-. Mobilitat
2.2-. Diàleg i consens per a la governança metropolitana
2.3-. Infraestructures
2.4-. Habitatge
2.5-. Seguretat
2.6-. Cultura
2.7-. Talent i economía
2.8-. Lluita contra la desigualtat
2.9-. Salut
2.10-. Educació
2.11-. Turisme

2.12-. Urbanisme
2.13-. Sostenibilitat i lluita contra el canvi climàtic
2.14-. Autors

3-. 16 Punts per a visibilitzar i potenciar la regió metropolitana

4-. Agraïments

1-. EDITORIAL: LA METRÒPOLI, UNA REALITAT EN MARCHA

Més enllà de les teories i les hipòtesis sobre el desenvolupament global de les ciutats al segle XXI, avui repensar la metròpoli implica visibilitzar-la, fer-la i, sobretot, agilitzar-ne la plasmació perquè contribueixi a millorar la vida dels ciutadans. Es contribueix al desenvolupament de la seva plasmació definitiva sumant sensibilitats econòmiques, socials, culturals i polítiques. L’ampliació del camp d’acció de l’àrea metropolitana i el desenvolupament futur com a regió suposa consolidar espais de discussió, deliberació i consens donant veu al màxim d’actors de la metròpoli perquè analitzin i assenyalin la importància de la regió metropolitana i donar resposta als desafiaments que tenim com a societat.

Rethink BCN, des que va iniciar el seu camí el març del 2021, ha publicat 51 punts de vista de diferents autors, en ponències, entrevistes, articles i/o trobades aportats per professionals de diversos sectors que consideren la metròpoli com el lloc per impulsar la recuperació econòmica, l’aposta tecnològica, el creixement econòmic i la millora dels serveis als ciutadans. Aquesta suma de coneixementscontribueixen a repensar la metròpoli i mostrar que el camí per a la seva visibilitat definitiva serà possible si s’ordena i demostra el seu gran potencial que defineix, ja avui, el futur de tot un sistema de ciutats i que arriba a més de 164 municipis, amb una superfície de 3.234 km2 i més de 4,6 milionsd’habitants.

 Les contribucions de molts professionals han servit per subratllar la realitat en la qual avui es defineix el que és metropolità, però que també han servit per a imaginar cap a on apunta el seu futur desenvolupament. Les seves reflexions permeten observar que qüestions com la mobilitat, la sostenibilitat, la lluita contra la desigualtat, la lluita contra el canvi climàtic, l’habitatge, les infraestructures, la sanitat, l’educació, la cultura, l’esport, el turisme, les infraestructures, la digitalització, l’emprenedoria, laseguretat i el civisme són reptes que no es poden fer front només des de cadascuna de les ciutats individualment sinó que solament es podrà donar resposta ampliant l’actual marc territorial d’acció municipal i desenvolupant al màxim l’àrea metropolitana de Barcelona.

 Totes aquestes contribucions permeten traçar un mapa d’actuacions i posicionaments que, un cop alineats, permeten activar la visualització del fet metropolità com una realitat que cal reivindicar i valorar. Les propostes argumentades en diversos articles, ponències i diàlegs permeten assenyalar que els reptes que ha d’afrontar la societat, com són la pandèmia, els populismes, la competència econòmica global o elsavenços tecnològics, s’han d’abordar des d’una ampliació decidida del camp d’actuació i reflexió de laconcepció metropolitana de la ciutat. El que es constata, sumant totes les aportacions i reduint-les a una sola idea, si això fos possible, és que només té sentit repensar la metròpoli si contribueix a exercirde palanca per poder desenvolupar-la.

Rethink BCN us ofereix el Document I / “Repensar la metròpoli. Fer metròpoli” que a continuació podranllegir, amb la pretensió d’ajudar a elaborar un mapa topogràfic/conceptual dels diferents nivells d’actuacióque caldria activar per a donar continuïtat i desenvolupament a la realitat metropolitana. Per aconseguir establir aquest mapa d’actuacions, que es basa en les propostes, idees i reflexions expressades en les primeres cinquanta col·laboracions que s’han publicat a Rethink BCN, hem tractat de sintetitzaraquestes aportacions, que estan a disposició del lector a www.https: //rethinkbcn.cat/. Es tractad’aportacions i punts de vista sobre algunes de les actuacions que caldria abordar per a millorar eldesenvolupament de la regió metropolitana i fer-la visible a la ciutadania.

En definitiva, “Repensar la metròpoli. Fer metròpoli” és un esforç de síntesi amb la intenció d’elaborar i compartir un primer document de treball destinat a ser desenvolupat i ampliat el 2022 perquè contribueixi al debat públic sobre el model de ciutat a què aspirem com a societat.

2-. APORTACIONS PER VISIBILITZAR I MILLORAR LA METRÒPOLI I CONTRIBUIR AL SEUDESENVOLUPAMENT

2.1-. DIÀLEG I CONSENS PER A LA GOVERNANÇAMETROPOLITANA

La plasmació operativa de la regió metropolitana necessita l’actualització i la potenciació de l’ÀreaMetropolitana de Barcelona (AMB). Cal potenciar-ne el desenvolupament per a encarar els reptes que tenim com a societat ampliant el seu radi de competències i serveis. Aquesta potenciació porta implícit pensar en lavisibilització de la regió metropolitana com una realitat i com a aspiració per assolir un millorgovern de les ciutats que redundi en beneficidels ciutadans.

 Aprofitar l’experiència de l’AMB ha de servir per a contribuir a fixar nous límits geogràfics d’actuació per talde permetre millorar la prestació de serveis, l’optimització de recursos i la capacitat de col·laboració entre municipis. Representa una evolució del seu sistema de gestió per fer-lo encara més autònom, ampliar el seu àmbit per afrontar amb més eficàcia i eficiència qüestions com l’accés a l’habitatge, lalluita contra la desigualtat, el canvi climàtic, els avenços tecnològics, les noves professions, la mobilitat o la nova logística que impacta a la mobilitat de les ciutats.

Per a fer-ho possible, cal reforçar la legitimitat de l’AMB incrementant la informació als ciutadans i reforçant-ne la visibilitat i la consciència metropolitana del valor social, econòmic i cultural que representen. Aquesta legitimitat només es podrà aconseguir si l’articulació territorial, el sistema de ciutatsque la componen i les que en el futur es puguin integrar, reforcen una visió més integral i coordinada delterritori, cosa que implica conèixer amb més profunditat i debat la realitat de totes les ciutats que les componeni les necessitats.

Per aconseguir la concreció de la realitat metropolitana, ha d’elaborar-se des del diàleg i el consens entre el sector públic i el privat. És prioritària la recuperació d’espais de consens amb el mónempresarial, sindicats i partits polítics per aconseguir concretar polítiques que millorin la vida i les oportunitats dels ciutadans. Aquest consens només serà possible si des de tots els estaments públics s’activa el diàleg perquè la ciutat es defineixi com a espai de trobada entre els ciutadans i lesadministracions.

 El futur del desenvolupament metropolità només es podrà fer recuperant la fluïdesa d’interlocució de tots els actors de les ciutats per a determinar el seu futur. Per això, els instruments ja estan creats i estan disponibles, entre ells, l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans o el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) que han de sumar, encara més, al sector privat en el debat sobre el futur de les ciutats ifutura articulació metropolitana.

El diàleg i el consens són determinants per desenvolupar una eficient governança. Per a això, calimpulsar el diàleg entre les diverses administracions per afrontar determinats reptes que escapen a un àmbitestrictament local i que superen en molts casos les seves competències. La qüestió central és que lagovernança no resideix únicament en el marc de competències assignat sinó en la capacitatd’execució dels projectes, basada a generar acords, pactes i polítiques comunes. Només des de la recuperació del diàleg i el consens es podrà afrontar l’actualització i la potenciació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, desenvolupar la regió i facilitar les eines necessàries per a la modernització i el desenvolupament del sistema de ciutats que la componen.

2.2-.MOBILITAT

Per a fer visible la realitat metropolitana i no disminuir el seu potencial de vincles que caracteritzen la seva dinàmica econòmica, cultural i social es fa imprescindible limitar les restriccions dels accessos de laciutat perquè la regió metropolitana, especialment Barcelona, segueixi sent un espai obert.

 La vertebració adequada de la regió metropolitana fa necessària una actualització d’un plad’infraestructures que culmini un triple eix: aeroport, port i ferrocarrils de curta i llarga distància. Sense mobilitat cap a dins i cap a fora de Catalunya no disposarem d’una connectivitat adequada a escalainternacional.

“Aquests tres aspectes comporten l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, una major coordinació del transport metropolità, Rodalies, TMB, Ferrocarrils de la Generalitat, tramvia, amb lesempreses municipals”. És necessària l’ampliació consensuada de l’aeroport de Barcelona. Per afavorir la mobilitat internacional, cal facilitar els vols internacionals i guanyar capacitat de vols de càrrega (valorlogístic) i establir una coordinació més gran entre l’aeroport i el port de Barcelona.

“En qüestió de mobilitat, cal configurar els aparcaments com a espais per a desenvolupar una mobilitat híbrida de vehicles elèctrics, gasolina i bicicletes”. Aquesta visió moderna de la utilització dels aparcaments ens permet pensar en ells com a espais on és possible ubicar punts de càrrega elèctrica,llocs d’estacionament del Bicing o centres de proximitat del repartiment d’e-commerce.

El projecte/realitat de “la implantació de les superilles ha de ser revisat des de l’òptica de lamobilitat”. Si es tanca o limita l’accés dels vehicles ens podem trobar amb vies que es veuran sobrecarregades de trànsit provocant majors índexs de contaminació en aquestes vies. L’actual posicionament contra el trànsit considerat excessiu de vehicles al centre de Barcelona obliga a incidir en el fet que “la isotropia de la xarxa viària de l’Eixample es veurà afectada i implica la pèrduad’eficiència de la trama urbana tal com la tenim organitzada”.

 La concepció de la mobilitat ha d’incidir a impulsar un model urbà que superi la idea de centre i perifèria, apartir d’un model distribuït i format per barris productius on es pugui viure, treballar i descansar.

La mobilitat és un dels aspectes clau que defineixen la vida i el desenvolupament de les regions metropolitanes i que necessiten l’ampli consens entre tots els actors afectats per establir un nou modelde mobilitat on sigui compatible la sostenibilitat i la dinàmica d’ús i accés a les ciutats com afactor de desenvolupament econòmic.

2.3-.INFRAESTRUCTURES

S’ha d’aconseguir una integració urbana més gran de les infraestructures, a curt, mitjà i llarg termini, per a generar més espai urbà. Així com estimular les infraestructures verdes, amb Collserola, laSerralada de Marina, les platges, el riu Besòs i Llobregat i la zona del Garraf.

“Cal impulsar projectes que permetin connectar en una hora els 7,5 milions d’habitants de Catalunya a Barcelona. Per aconseguir-ho cal plantejar el debat dels serveis ferroviaris d’alta velocitat que necessiten noves estacions a les línies de rodalies i serveis semidirectes de salt per arribar més de pressa a les capitals i nusos principals”.

Les infraestructures tecnològiques tenen un alt valor estratègic i han de ser avaluades i establertes des d’una dimensió metropolitana. “Projectes com la posada en marxa de Barcelona Cable Landing Station obren la porta a l’arribada del cable submarí a Barcelona i reforcen el concepte d’entendrela ciutat com a hub d’interconnexions”. Aquest valor estratègic necessita estendre la tecnologia 5G coma part fonamental de la vida a les ciutats. La tecnologia 5G permet optimitzar els serveis urbans i s’ha d’estendre de manera uniforme pera evitar la desigualtat als territoris.

2.4-.HABITATGE

El problema d’accés i cost de l’habitatge afecta a tots els sectors de la població i especialment als joves. Per això, requereix establir un gran acord polític i econòmic abordat des de la seva dimensiómetropolitana.

“La política d’habitatge adreçada als joves ha d’estar orientada a intensificar programes que els permetin emancipar-se de la casa familiar. El parc d’habitatge protegit representa un 2,5% molt lluny de la mitjana europea, que és un 9,3%”. Ara bé, això requereix un acord perquè pugui ser aplicable i sostenible en el temps necessita una estratègia mancomunada que només és possible dela mà de la col·laboració publicoprivada. “El món local no disposa dels mitjans necessaris perassumir, individualment, tota la política d’habitatge i política de lloguers”.

2.5-.SEGURETAT

S’ha d’avançar cap a una concepció de seguretat metropolitana amb més coordinació entre els cossosde seguretat. Un exemple el trobem en la necessitat de “definir un instrument polític i administratiu de coordinació policial de l’Àrea Metropolitana, especialment de Barcelona, L’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma i Sant Adrià del Besòs”.

Intensificar la seguretat per la via de la coordinació dels cossos de seguretat locals i dels Mossos d’Esquadra no serà suficient si no es torna a una cultura de civisme actiu. Ha d’elaborar-se un pla de recuperació del valor del civisme amb l’aplicació afectiva de l’ordenança de civisme i la seva adaptació a les dinàmiques d’ús de la ciutat basat a conscienciar als ciutadans i les administracions que la seguretat, el respecte i la convivència representen un dels pilars fonamentals per a enfortir la cohesió social.

2.6-.CULTURA

Es fa imprescindible activar l’aliança entre cultura, esport i turisme per a ser competitius davant d’altres ciutats europees com París, Londres o Madrid que han activat projectes on els tres sectors desenvolupen estratègies comunes per a impulsar esdeveniments que captin l’atenció internacional. En aquest sentit, la muntanya de Montjuïc i el litoral són claus perquè disposen de gran densitat d’entitats esportives, culturals i turístiques que, amb més coordinació entre elles, podrien celebrar nous esdeveniments de gran impacte econòmic per a les ciutats que configuren la regió metropolitana.

“És necessari construir un espai cultural metropolità per a definir interaccions amb altres ciutats i eixos culturals com ara Tarragona-Reus, Girona o Lleida. Establir relacions entre ciutats a partir d’esdeveniments culturals com les que genera Sitges amb el Festival de Cinema Fantàstic o el Festival de Jazz de Terrassa”.

Un  millor aprofitament, a escala metropolitana, d’efemèrides com són la commemoració de la mort de Picasso, el 40è aniversari de la mort de Miró, el Centenari del naixement de Tàpies o el 50è aniversari de l’arribada de Johan Cruyff al FC Barcelona. Serà necessari replantejar una concepció de “la cultura com a eixd’estímul per a recompondre aliances de ciutat amb sectors com l’educació, la ciència o latecnologia”.

2.7-.TALENT I ECONOMÍA

“Un altre aspecte lligat a la cultura i, per extensió, a tota l’economia, és la gestió del talent. Barcelona és el cinquè hub tecnològic i digital europeu (segons la publicació EU-startup 2020). És considerada la segonaciutat en estratègia d’atracció del sector tecnològic entre 50 analitzades (segons la revista fDi Intelligence, delgrup Financial Times). És la tercera ciutat del món escollida per a emprendre i la quarta per a treballar(segons el Boston Consulting Grup)”.

“Cal associar talent i metròpoli com un binomi inseparable per a l’impuls de la innovació i el suport a l’emprenedoria. Aquesta visió ha quedat definida mitjançant iniciatives com Barcelona Supercomputing Centre (BSC), el parc Biomèdic o l’institut d’intel·ligència Artificial (IIIA-CSIC)”.

 Consolidar la regió metropolitana com a gran tractor de talent i innovació ha de ser una prioritat estratègica. S’ha de reforçar la transferència de coneixement de l’àmbit  universitari  al  món  de  les empreses;  reforçar  el  vincle  entre  la  xarxa universitària, el món de les empreses i les administracions através dels grans centres de recerca que ja disposem.

2.8-.LLUITA CONTRA LA DESIGUALTAT

Aconseguir una major eficàcia dels recursos econòmics, polítics i socials metropolitans permetriacompatibilitzar els objectius de creixement econòmic amb més quotes d’igualtat.

Afavorir que la lectura del progrés econòmic, social i cultural de la regió metropolitana estigui associat a lalluita contra la desigualtat econòmica, de gènere o formativa, permetria definir el creixement econòmicassociat al social com a única forma efectiva i possible de progrés.

En aquest sentit, sembla existir cert acord quant a que “un factor que cal tenir en compte és procurar que la gent pugui continuar vivint on ha viscut sempre i és més fàcil afavorir aquesta opció si hi ha la consciència d’entendre la regió metropolitana com un sistema de ciutats integrada i ambpolítiques socials comunes”.

Per una altra banda, “la lluita contra la desigualtat digital (bretxa digital) ha quedat constatada amb la crisi pandèmica, en demostrar que una part important de la població encara no estava connectada”. Cal potenciar iniciatives, com les impulsades pel MWC, centrades a estimular el talent digitalamb programes per dotar de connectivitat i formació més de 500 famílies de Nou Barris.

La lluita contra la desigualtat de gènere implica una millor coordinació entre les administracions locals peraconseguir, no només aturar-la, sinó que no s’acreixi per culpa de la crisi econòmica i pandèmica.

“La lluita contra la desigualtat necessita, des de la perspectiva metropolitana, que disminueixin o desapareguin les barreres administratives que delimiten la vida als barris de les ciutats confrontants”. La pregunta que ens hem de fer és si té sentit que una família que viu en un carrer limítrofentre una ciutat i una altra no tingui els mateixos recursos, atenció i resposta administrativa que el del seuveí del bloc de pisos que viu al costat.

“Sense una decidida lluita contra la desigualtat no es poden emprendre amb estabilitat lesnecessàries transformacions urbanes. La lluita contra la desigualtat permetrà activar un noumunicipalisme basat en la col·laboració, la cooperació, l’acollida, l’educació i un grau de relació publicoprivada més gran perquè ningú quedi enrere”.

2.9-.SALUT

Les aportacions recollides a Rethink BCN posen en relleu la necessitat de “seguir aprofundint en ladescentralització de la gestió dels serveis públics de Salut per a donar una millor resposta iatenció als ciutadans”; una descentralització al propi espai metropolità basat en la coordinació entreentitats que faciliti l’accessibilitat i millori la qualitat dels serveis.

2.10-.EDUCACIÓ

Fer una decidida aposta per l’educació implica una major imbricació en el territori que vol dir pensar enl’ocupació, cosa que implica una relació més gran entre l’entorn econòmic i social.

“El sistema educatiu ha d’oferir una resposta més gran a la formació professional i tenir un abasti òptica metropolitana”, ja que els recursos formatius del territori són accessibles a qualsevol estudiant del’àmbit metropolità i la planificació de l’oferta formativa acostuma a seguir un criteri territorial més amplique el local.

Una via per a millorar l’ocupació i lluitar contra la desocupació és “aprofundir en el prestigi i la qualitat de la formació professional. Si es fa de la mà d’una col·laboració forta amb les empreses, la formació professional incrementa la inserció laboral dels estudiants, passant d’un percentatgedel 56% al 68,5%”.

2.11-.TURISME

En vista del que aquesta activitat representa al PIB de Barcelona, “el turisme entès com a oportunitat i nocom a problema és la clau per identificar el desenvolupament de la regió metropolitana”. Ladescentralització del turisme a la regió metropolitana i l’aliança entre turisme, cultura i esport per a generaresdeveniments de valor internacional, com l’aposta per a la celebració dels jocs d’hivern del 2030, permeten avançar cap a una proposta de turisme de qualitat basada en la concepció economia del visitant.

“És necessari establir una gestió turística integrada de l’àrea metropolitana, considerant la Barcelona metropolitana com el subjecte d’una mateixa política de l’economia del visitant, compassa a la majoria de les grans metròpolis, on és habitual que un visitant s’allotgi a distància delcentre”.

El sector turístic ha d’ampliar la seva oferta gràcies a l’impuls de la cultura, l’esport i els grans esdevenimentseconòmics i polítics que se celebrin a la ciutat.

2.12-.URBANISME

El debat sobre l’urbanisme ha adquirit una dimensió inesperada a causa bàsicament de la promoció des del’ajuntament barceloní de l’anomenat “urbanisme tàctic”. “La realitat urbana de les ciutats, que constitueixen un sistema de ciutats coordinades, ja no es pot desenvolupar en oposició al no- urbà,sinó que ha de ser part d’un nou procés d’interacció amb el no-urbà entès com la sumad’ecosistemes naturals i el territori agrícola”.

Alguns aspectes en què s’ha de basar l’urbanisme d’abast metropolità és afavorir el desenvolupament del sector neoterciari apostant per la implantació del model del 22@ que s’identifica com a exemple de DistricteGlocal Neoterciari.

Un repte ineludible serà apostar pels edificis autosuficients i fomentar aquells que generin l’energia que consumeixen a través de sistemes renovables. “Els edificis, més que “màquines d’habitar”, han de ser“organismes vius per viure”. S’hauria d’apostar per fer els ajustaments legals necessaris perquè els habitatges tinguin accés a terrasses i balcons, tant les de nova construcció, com durant el procés dereforma energètica dels edificis.

2.13-.SOSTENIBILITAT I LLUITA CONTRA EL CANVI CLIMÀTIC

Els ODS, els Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides han de ser el granmarc de desplegament del potencial de la regió metropolitana. En aquests objectius s’integrenàmbits com ara la salut, la qualitat de vida, la lluita contra la desigualtat i el canvi climàtic. Són objectius queincideixen en la qualitat de l’aire, l’aigua, la gestió eficaç dels residus i una millor protecció de la biodiversitat.

“Avui els reptes més importants per a la població metropolitana és el mateix que té plantejats la humanitat: reduir l’escalfament global, el canvi climàtic, dins els límits compatibles amb l’estabilitat social, la supervivència humana i l’equilibri de l’ecosistema”. Per abordar aquests reptescal “evitar les divisions territorials i superar fins i tot el concepte de regió metropolitana per a fer un esforç amb el conjunt de Catalunya”.

Un aspecte clau per abordar els reptes definits als ODS és integrar el concepte de biociutat al model metropolità. Si volem desenvolupar ciutats que fomentin la vida de biodiversitat, cal apostar per construiredificis que generin l’energia que consumeixen a través de sistemes renovables.

“Un altre aspecte clau és una millor integració dels parcs naturals a l’espai urbà”. Hem d’utilitzar el parc de Collserola, la Serralada del Litoral o el Parc del Garraf com a reimpulsors de la renaturalització del’estructura urbana metropolitana. S’han de culminar projectes com el Passeig de les Aigües i fer unasistemàtica gestió forestal sostenible del bosc del territori.

2.14-.AUTORS

Relació d’autors que han publicat ponències, articles o han estat entrevistats a

Rethink BCN:

Antoni Abad, President de FEM Vallès i de la patronal CECOT. Mar Alarcón, Fundadora de SocialCar i vicepresidenta de Foment del Treball. Salvador Alemany, President de SABA infraestructures i patró de la Fundació “la Caixa” i de l’Institut Cerdà. Josep Antoni Acebillo, Arquitecte. Elsa Artadi, Líder del grup de Junts per Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona. Antonio Balmón, Alcalde de Cornellà de Llobregat ivicepresident de l’Àrea metropolitana de Barcelona. Lluís Bassat, Publicista.  Montserrat  Ballarín, Vicepresidenta  de  Desenvolupament  Social  i Econòmic de l’àrea metropolitana de Barcelona. AlbertBatlle, Responsable de l’Àrea de Prevenció i Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona. Lluís Boada, Doctor enCiències Econòmiques i en Humanitats. Xavier Bru de Sala, Escriptor. Jordi Cabré, Escriptor. Joan Clos,Exalcalde de Barcelona. Felipe Campos, Director general de l’associació educativa ITaca de l’Hospitalet de Llobregat. EugèniaCarreres, Consultora de comunicació. Xavier Casinos, Periodista i escriptor. Josep Mª Cardellach, President de Barcelona Districte Federal i advocat. José A. Donaire, Geògraf i professor de la Universitat de Girona. Gerard Esteva, President de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC). Roser Fernández, Directora general de la Unió Catalana d’Hospitals i presidenta de la comissió d’atenció a les persones, de salut i social de Foment del Treball. Carlos Ferrater, Arquitecte. Josep Grau, Consultor d’estratègia i tecnologia. Carles Grau, Director general de la Fundació Mobile World Capital Barcelona. Vicente Guallart,Arquitecte. Director de Guallart Arquitects. Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya. Joan Guàrdia,Rector de la Universitat de Barcelona. Jordi Hereu, Exalcalde de Barcelona. Llucià Homs, codirector deHänsel* i Gretel*. Xavier Marcé, Regidor del districte de Nou Barris i regidor de Turisme i indústries Creatives de Barcelona. Núria Marín, Alcaldessa de l’Hospitalet i presidenta de la Diputació de Barcelona.Jordi Martí, President de la comissió executiva del Consell General del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona(PEMB). Eduard Martín, CIO i director de 5G de Mobile World Capital Barcelona. Albert Milián, President de Talent HUB Institute. Miquel Molina, Escriptor i periodista. Pere Navarro, Delegat de l’Estat al Consorci de la Zona França i exalcalde de Terrassa. Rafael Niubó, Secretari general de UAB Eurofitness. Santi Nolla,Director i CEO Mundo Deportivo. Núria Parlon, Alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet. Neus Pons,Directora-gerent de la fundació BCN Formació  Professional.  Rafael  Pradas,  Periodista.  Joan  Ridao, Professor  de  Dret Constitucional (UB) i director de l’Institut d’estudis d’autogovern. Emma Rivarola,Escriptora i periodista. Xavier Roig, Cronista i escriptor. Mario Romeo, President de Portes Obertes delCatalanisme. Josep Maria Ureta, Periodista. Héctor Santcovsky, Director de l’Àrea de Desenvolupament Social i Econòmica (AMB). Narcís Serra, Exalcalde de Barcelona. Àngel Tarriño, Coordinador de l’Observatori de la Formació Professional,   fundació   BCN   Formació   Professional.   Mariona   Tomàs   Fornés, Professora agregada. Serra Húnter, Departament de Ciència Política (UB). Joaquín Tornos Mas, Catedràtic de Dret Administratiu (UB). Ramon Torra, Gerent de l’àrea Metropolitana de Barcelona. Francesc Trillas, Professordel departament d’Economia aplicada de la UAB. Guillermo Vallet Millet, President de la comissió deturisme de Foment de Treball i vicepresident executiu d’hotels Catalonia.

3-. 16 PUNTS PER A VISIBILITZAR I POTENCIAR LA REGIÓ METROPOLITANA

1. Barcelona ha de recuperar el lideratge per a impulsar, amb la resta de ciutats que componen la regió metropolitana, el desenvolupament econòmic, social, cultural, tecnològic, científic i educatiu, com a garantia per a poder afrontar els reptes de futur com són la mobilitat, el canvi climàtic, lasostenibilitat, l’habitatge, la seguretat i la lluita contra la desigualtat, entre d’altres.

2. La regió metropolitana com a evolució natural de l’àrea metropolitana s’ha d’aconseguir activantnovament els mecanismes de diàleg i consens per a consolidar una governança adequada quemillori la vida dels
   ciutadans.

3. Hem d’avançar en la visió de regió metropolitana. L’Àrea Metropolitana de Barcelona ha de deixar de ser la gran desconeguda de les administracions públiques. Cal avançar en una major identificació de la ciutadania envers la visió d’un espai metropolità i l’AMB és clau per a aquest objectiu.

4. S’ha de reforçar la interlocució entre l’administració municipal i els agents econòmics. La col·laboració publicoprivada s’ha desvetllat com un element essencial per a afrontar els principals reptesmetropolitans.

5. La mobilitat defineix la dinàmica del fet metropolità com a sistema de ciutats en col·laboració icooperació i estableix el seu progrés i Cal tenir un projecte consensuat demobilitat que permeti compatibilitzar la sostenibilitat i el desenvolupament econòmic.

6. Les infraestructures han de procurar establir una integració urbana més gran a curt,mitjà i llargtermini, per a generar més espai urbà.

7. La problemàtica de l’habitatge s’ha d’abordar amb un acord ampli entre tots els actors apostant per una estratègia basada en la màxima col·laboració publicoprivada que pugui ser sostenible en el temps.

8. S’ha d’apostar per una visió integral de la seguretat, que inclou recuperar el terreny perdut en civisme i un ampli consens entorn l’oci nocturn. Per assolir una mirada metropolitana de la seguretat: ésnecessari un instrument formal de coordinació policial a l’AMB començant per les ciutats de Barcelona,L’Hospitalet, Badalona, Santa Coloma i Sant Adrià de Besòs.

9. Cal construir un espai cultural metropolità on es defineixin interaccions amb altres ciutats i eixos culturals com ara Tarragona-Reus, Girona o Lleida. Establir relacions entre ciutats a partir d’esdeveniments culturals com les que genera Sitges amb el Festival de Cinema Fantàstic o el Festival de Jazz de Terrassa. És clau activar el potencial cultural de la muntanya de Montjuïc promovent l’aliançaentre cultura, esport i turisme.

10. Cal associar talent i metròpoli com un binomi inseparable per a l’impuls de la innovació i el suport a l’emprenedoria. Consolidar la regió metropolitana com a gran impulsor de talent i d’innovacióha de ser una prioritat estratègica. Reforçar el vincle entre la xarxa universitària, el món de les empresesi les administracions a través dels grans centres de recerca que ja disposem.
    isposem

11. És necessari un compromís efectiu per lluita contra la desigualtat. Cal treballar per aconseguir que hi hagi una igualtat en els nivells de vida en les diverses ciutats que conformen la regió metropolitana.

12. És imprescindible continuar aprofundint en la descentralització de la gestió dels serveis públics de salut per a donar una millor resposta i atenció als ciutadans.

13. El sistema educatiu ha d’apostar per la formació professional i ha de tenir un abastmetropolità, ja que els recursos formatius del territori són accessibles a qualsevol estudiant de l’àmbit metropolità i la planificació de l’oferta formativa acostuma a seguir un criteri territorial més ampli que el local.

14. El turisme entès com a oportunitat i no com a problema és la clau per a identificar el desenvolupament de la regió metropolitana. La descentralització del turisme a la regiómetropolitana i l’aliança entre turisme, cultura i esport per a generar esdeveniments de valor internacional, com l’aposta per a la celebració dels jocs d’hivern del 2030 permet avançar cap aproposta de turisme de qualitat basada en la concepció economia del visitant.

15. Un urbanisme basat en el desenvolupament d’espais neoterciaris que estableix la globalització, lesTIC, el desenvolupament tecnològic, la digitalització, i plasmat sota una concepció d’impuls d’unametròpoli definida com a biociutat.

16. Els ODS, els Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides han de ser elgran marc de desplegament del potencial de la regió En aquests objectius s’integren àmbits com ara la salut, la qualitat de vida, la lluita contra la desigualtat i el canvi climàtic. Són objectius que incideixen en la qualitat de l’aire, l’aigua, la gestió eficaç dels residus i una protecciómillor de la biodiversitat.

4-. AGRAÏMENTS

Volem agrair en nom de la Societat d’Estudis Econòmics i Socials de Foment del Treball les aportacions realitzades a totes les persones que han participat amb les seves ponències, articles i entrevistes/diàlegs i contribueixen a definir un horitzó metropolità, que és tan necessari per encarar amb èxit el futur de les nostres ciutats.

Agrair a Pep Martí, Josep M. Font, Manel Manchón, Josep Grau i Rafael Pradas, el seu treball periodístic realitzant les entrevistes/diàlegs que hem publicat a Rethink BCN a l’apartat BCN diàlegs i al Consell Assessor de SBEES compost per Pedro Vega, consultor i periodista, Isabel Buesa, Directora General d’Endesa a Catalunya, Sílvia Alsina, CEO de Román, Miquel Molina, periodista de La Vanguardia i escriptor.

Dossier Rethink C

ALTRES ARTICLES

MARIO ROMEO: LA METRÒPOLIS BARCELONA, REPTE NACIONAL ALGUNS DELS INTERROGANTS DE LA METRÒPOLIS POSTPANDÈMIA FELIPE CAMPOS: EL FET SOCIAL, PER ENTENDRE LA NECESSITAT DE LA METRÒPOLI BARCELONA ROSER FERNÁNDEZ: LA PLANIFICACIÓ DELS SERVEIS DE SALUT I EL TERRITORI

CONSCIÈNCIA DE LA METROPOLIS

Per Rafael Pradas, periodista

A Pasqual Maragall, en la seva època de alcalde, li van preguntar en una ocasió pel nombre d’habitants de Barcelona. La resposta va estar a l’alçada de la seva famosa lògica: “Depèn de l’hora del dia” va sentenciar. No es tracta de cap boutade sinó d’una obvietat: cal recordar que una de les característica de la ciutat metropolitana és el seu dinamisme i complexitat, que s’expressa sobretot mitjançant la fluïdesa i intensitat del desplaçament de les persones (i dels béns). És un element essencial de la gran ciutat en canvi constant.

En un suplement de La Vanguardia de març de 2019 (Idees per rellançar la metròpolis) Josep Corbella va escriure: “per a qualsevol investigador que arriba des de Los Angeles o des de Singapur, el Prat és Barcelona. Si visita el sincrotró Alba li semblarà que Cerdanyola del Vallès és Barcelona. Si va al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona el mateix nom de la institució li confirmarà que no ha sortit de Barcelona. Si es físic quàntic i va a l’Institut de Ciències Fotòniques a Castelldefels, li farà la impressió que continua trobant-se a Barcelona. I no perquè les lleis de la mecànica quàntica permetin en dos llocs alhora. Es perquè a la comunitat global de ciència i innovació, Barcelona no és un municipi. És una àrea metropolitana”. Una altra característica: la realitat del territori encara que no sigui sempre percebuda o reconeguda.

Les dues observacions posen de manifest que l’àrea metropolitana es defineix, en bona mesura, per la pràctica quotidiana dels desplaçaments –i les permanències més o menys prolongades en el temps- que es realitzen al territori a causa de la feina, dels estudis, de l’accés als serveis i per l’existència d’àmbits que generen, precisament, aquesta capacitat de treball, d’estudi o de prestació de serveis.

És obvi que la mobilitat de les persones és molt més que una estadística sobre desplaçaments en la mesura en què, a través de mecanismes complexos, genera relacions, lligams, espais comuns, usos del territori, oportunitats econòmiques i socials que aboquen necessàriament a considerar que la ciutat gran, àmplia, és –o pot ser- un patrimoni compartit. Tenim paisatges i serveis incorporats a la nostra realitat quotidiana que plantegen interessants i falses disjuntives: és més determinant per a les persones el lloc de residencia o el lloc de treball o d’estudi on es passen llargues hores? Què i com determina els nostres indrets vitals? Els 400 barris, aproximadament, que hi ha al territori de la primera corona metropolitana són paisatges polivalents per a centenars de milers de persones. Els consumim des de posicions diferents en moments diferents. Com a “habitants” i com a “estants”.

La pràctica diària cal assumir-la en tot el seu valor. Probablement, a l’equació metropolitana de Barcelona li falta el vector de la consciència col·lectiva de pertànyer a un territori complex amb capacitat de transformar els problemes, de convertir les mancances en energia activa. És una qüestió que interpel·la sens dubte a les institucions, però també a les persones amb capacitat de generar opinió i d’exercir lideratge social.

Cal entendre col·lectivament, al meu parer, que la pròpia aglomeració urbana genera recursos i oportunitats per millorar les condicions de vida i de treball, i per impulsar l’economia productiva. També que un àrea com Barcelona podria ser un conjunt de territoris fagocitats, l’acumulació suburbial de problemes no resolts, ajornats, però tenim l’opció d’un projecte compartit en el que l’assoliment d’objectius transformadors doni sentit a la pròpia metròpolis.

Com a societat ens cal ampliar les visions de l’entorn físic, social i cultural barceloní, comprendre les oportunitats d’un territori que no pot ser considerat una mera superposició de termes municipals. El metro ens porta a la feina, però també ens acosta, si ho volem, al Centre Tecla Sala de l’Hospitalet, als museus i teatres de Barcelona, al Liceu, a la Capsa del Prat, a l’auditori de Cornellà i a la ciutat romana de Badalona. Per posar només uns quants exemples culturals.

Francesc Castellana, històric dirigent sindical del Baix Llobregat, avui president del Consell Economic i Social de Barcelona, es referia així en una publicació de l’AMB a les relacions del Baix Llobregat amb la ciutat gran, Barcelona: Tindrem una ciutat referent però la nostra visió s’eixamplarà per raons familiars, socials o laborals. La mateixa percepció també es donarà a Barcelona en relació amb els seus vell límits de terme municipal. Una cosa es la ciutat administrativa i una altra la realitat social de la nova ciutat. Sentir-se del Baix en relació a Barcelona cada vegada es més anacrònic, un se sent del Baix perquè hi ha un Baix, però se sent també d’un lloc que no es una contraposició, l’àrea metropolitana i la regió de Barcelona. “Les ciutats son inclusives, mes adaptables, mes transformables i el sentiment de comunitat és més fàcil; cada vegada més, el fet de viure en un continu urbà ens dona més aquesta identitat de ciutat àmplia”, afegeix.

Per Rafael Pradas, periodista

A Pasqual Maragall, en la seva època de alcalde, li van preguntar en una ocasió pel nombre d’habitants de Barcelona. La resposta va estar a l’alçada de la seva famosa lògica: “Depèn de l’hora del dia” va sentenciar. No es tracta de cap boutade sinó d’una obvietat: cal recordar que una de les característica de la ciutat metropolitana és el seu dinamisme i complexitat, que s’expressa sobretot mitjançant la fluïdesa i intensitat del desplaçament de les persones (i dels béns). És un element essencial de la gran ciutat en canvi constant.

En un suplement de La Vanguardia de març de 2019 (Idees per rellançar la metròpolis) Josep Corbella va escriure: “per a qualsevol investigador que arriba des de Los Angeles o des de Singapur, el Prat és Barcelona. Si visita el sincrotró Alba li semblarà que Cerdanyola del Vallès és Barcelona. Si va al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona el mateix nom de la institució li confirmarà que no ha sortit de Barcelona. Si es físic quàntic i va a l’Institut de Ciències Fotòniques a Castelldefels, li farà la impressió que continua trobant-se a Barcelona. I no perquè les lleis de la mecànica quàntica permetin en dos llocs alhora. Es perquè a la comunitat global de ciència i innovació, Barcelona no és un municipi. És una àrea metropolitana”. Una altra característica: la realitat del territori encara que no sigui sempre percebuda o reconeguda.

Les dues observacions posen de manifest que l’àrea metropolitana es defineix, en bona mesura, per la pràctica quotidiana dels desplaçaments –i les permanències més o menys prolongades en el temps- que es realitzen al territori a causa de la feina, dels estudis, de l’accés als serveis i per l’existència d’àmbits que generen, precisament, aquesta capacitat de treball, d’estudi o de prestació de serveis.

És obvi que la mobilitat de les persones és molt més que una estadística sobre desplaçaments en la mesura en què, a través de mecanismes complexos, genera relacions, lligams, espais comuns, usos del territori, oportunitats econòmiques i socials que aboquen necessàriament a considerar que la ciutat gran, àmplia, és –o pot ser- un patrimoni compartit. Tenim paisatges i serveis incorporats a la nostra realitat quotidiana que plantegen interessants i falses disjuntives: és més determinant per a les persones el lloc de residencia o el lloc de treball o d’estudi on es passen llargues hores? Què i com determina els nostres indrets vitals? Els 400 barris, aproximadament, que hi ha al territori de la primera corona metropolitana són paisatges polivalents per a centenars de milers de persones. Els consumim des de posicions diferents en moments diferents. Com a “habitants” i com a “estants”.

La pràctica diària cal assumir-la en tot el seu valor. Probablement, a l’equació metropolitana de Barcelona li falta el vector de la consciència col·lectiva de pertànyer a un territori complex amb capacitat de transformar els problemes, de convertir les mancances en energia activa. És una qüestió que interpel·la sens dubte a les institucions, però també a les persones amb capacitat de generar opinió i d’exercir lideratge social.

Cal entendre col·lectivament, al meu parer, que la pròpia aglomeració urbana genera recursos i oportunitats per millorar les condicions de vida i de treball, i per impulsar l’economia productiva. També que un àrea com Barcelona podria ser un conjunt de territoris fagocitats, l’acumulació suburbial de problemes no resolts, ajornats, però tenim l’opció d’un projecte compartit en el que l’assoliment d’objectius transformadors doni sentit a la pròpia metròpolis.

Com a societat ens cal ampliar les visions de l’entorn físic, social i cultural barceloní, comprendre les oportunitats d’un territori que no pot ser considerat una mera superposició de termes municipals. El metro ens porta a la feina, però també ens acosta, si ho volem, al Centre Tecla Sala de l’Hospitalet, als museus i teatres de Barcelona, al Liceu, a la Capsa del Prat, a l’auditori de Cornellà i a la ciutat romana de Badalona. Per posar només uns quants exemples culturals.

Francesc Castellana, històric dirigent sindical del Baix Llobregat, avui president del Consell Economic i Social de Barcelona, es referia així en una publicació de l’AMB a les relacions del Baix Llobregat amb la ciutat gran, Barcelona: Tindrem una ciutat referent però la nostra visió s’eixamplarà per raons familiars, socials o laborals. La mateixa percepció també es donarà a Barcelona en relació amb els seus vell límits de terme municipal. Una cosa es la ciutat administrativa i una altra la realitat social de la nova ciutat. Sentir-se del Baix en relació a Barcelona cada vegada es més anacrònic, un se sent del Baix perquè hi ha un Baix, però se sent també d’un lloc que no es una contraposició, l’àrea metropolitana i la regió de Barcelona. “Les ciutats son inclusives, mes adaptables, mes transformables i el sentiment de comunitat és més fàcil; cada vegada més, el fet de viure en un continu urbà ens dona més aquesta identitat de ciutat àmplia”, afegeix.

ALTRES ARTICLES

ALGUNS DELS INTERROGANTS DE LA METRÒPOLIS POSTPANDÈMIA JOAQUÍN TORNOS MAS: UNA NOVA GOVERNANÇA PER A L’AMB FELIPE CAMPOS: EL FET SOCIAL, PER ENTENDRE LA NECESSITAT DE LA METRÒPOLI BARCELONA ROSER FERNÁNDEZ: LA PLANIFICACIÓ DELS SERVEIS DE SALUT I EL TERRITORI

LA METRÒPOLIS BARCELONA, REPTE NACIONAL

Per Mario Romeo, president de Portes Obertes del Catalanisme

Entre les moltes assignatures pendents que el govern de la Generalitat i les institucions catalanes han d’abordar a curt i mig termini figura una qüestió tan fonamental per al nostre futur col·lectiu com és la metropolitana. No podem oblidar que a la Regió de Barcelona hi viuen més de 5 milions de persones, gairebé el 67% de la població catalana, i s’hi genera el 70 % del PIB de Catalunya i el 14 % del d’Espanya. És motor de l’economia de Catalunya i un dels grans motors, també, de l’economia espanyola.
La regió metropolitana de Barcelona és, en efecte, una de les més importants àrees urbanes, econòmiques, productives d’Europa de reconegut dinamisme productiu, social, cultural i tecnològic però acumula també un considerable gruix de problemes relacionats sobretot amb les condicions de vida, l’habitatge, l’educació, la mobilitat, la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. L’atur juvenil o la pobresa infantil, per citar només dues qüestions, assoleixen cotes impròpies d’una societat que es veu a si mateixa com moderna i avançada.
Donar resposta a les exigències i necessitats de la Catalunya metropolitana (per dir-ho d’una manera esquemàtica i poc rigorosa, perquè Tarragona-Reus i també Girona dibuixen les seves pròpies realitats metropolitanes encara que d’abast i impacte molt menors) no solament és una responsabilitat compartida dels municipis, de les diputacions o de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ni únicament d’un departament de la Generalitat.
El tema metropolità és una qüestió central de país a la qual el govern de Catalunya, les institucions, les forces parlamentaries i les organitzacions econòmiques i socials hi han de prestar la màxima atenció. Crec que es pot afirmar, des de la perspectiva dels que creiem en el catalanisme d’ampli espectre com un espai central de la vida política del país, que bastir “solucions metropolitanes” és un acte de patriotisme, en el sentit més digne i inclusiu de la paraula. El govern de la Generalitat ha d’entendre que abordar els problemes econòmics, socials, de mobilitat, de sostenibilitat, de la conurbació barcelonina és una responsabilitat que no es pot defugir.

En aquest sentit és bo recordar com el catalanisme històric ja va tenir clar que la força de Catalunya radicava en la possibilitat d’enfortir la seva xarxa de ciutats i com l’existència d’una metròpolis com Barcelona i la seva puixança industrial i comercial va ser determinant per a la recuperació i expansió de la cultura catalana, de la seva identitat col·lectiva. La Mancomunitat de Catalunya, en concret, va desenvolupar fins on va poder la seva vocació d’urbanitzar el país. El concepte de la Catalunya ciutat, encunyat pel noucentisme, s’ha d’entendre en termes de cohesió social, de potenciació de la xarxa d’equipaments públics, de posar la cultura en primer pla com una eina de gran importància per a la construcció social. La Catalunya Ciutat es concebia com un país en el que totes les comarques poguessin accedir a serveis que garantissin la qualitat de vida dels seus habitants.

En el terreny dels fets concrets, cal esmentar com la Generalitat republicana va intentar amb el denominat Pla Macià, de la mà de l’arquitectura racionalista, dibuixar la Barcelona moderna. Avui continua tenint sentit que, des d’una visió integral de Catalunya i del seu entorn geogràfic i polític, es tingui una preocupació fonamental per Barcelona, que es facin nous esforços per contribuir al desenvolupament de la ciutat real. Enfortir Barcelona, àrea i regió metropolitana, és enfortir també Catalunya.
Probablement, des d’una òptica estreta del territori, algú pot considerar que una Barcelona massa gran i una àrea metropolitana potent posen en perill l’autoritat del govern de Catalunya. En l’àmbit metropolità, és cert, hi conflueixen, a més de la Generalitat, les actuacions de l’administració de l’estat i l’administració local: la diputació, l’AMB i els ajuntaments. El de Barcelona, en concret, té, des de sempre, una enorme dimensió que ultrapassa qualsevol comparança. L’antic qualificatiu de “cap i casal” resumeix bé la seva posició. Fora un error veure contraposició, contradicció, entre la Gran Barcelona i el conjunt del país. La força de l’àrea metropolitana és la força de Catalunya i per això sembla prudent i necessari no solament abordar els problemes socials i urbans sino també reforçar el seu paper en l’espai mediterrani i en l’àmbit d’una Espanya que ha de deixar de ser radial i que ha de reconèixer la cocapitalitat de Barcelona més enllà de l’estricte camp de la cultura, de la mateixa manera que s’ha de refer el compromís de Catalunya amb la governança d’Espanya.

Ens cal bastir solucions concertades entre els diferents agents institucionals, polítics, socials i econòmics per resoldre les necessitats de l’àrea metropolitana de Barcelona, des de la reindustrialització, l’habitatge o la formació professional fins a l’acabament de les infraestructures pendents, per citar uns exemples, però també les inversions en matèria de cultura o de salut. Són reptes nacionals perquè la metròpolis és un repte nacional. Al govern de tots els catalans i les catalanes li correspon liderar les solucions.

Per Mario Romeo, president de Portes Obertes del Catalanisme

Entre les moltes assignatures pendents que el govern de la Generalitat i les institucions catalanes han d’abordar a curt i mig termini figura una qüestió tan fonamental per al nostre futur col·lectiu com és la metropolitana. No podem oblidar que a la Regió de Barcelona hi viuen més de 5 milions de persones, gairebé el 67% de la població catalana, i s’hi genera el 70 % del PIB de Catalunya i el 14 % del d’Espanya. És motor de l’economia de Catalunya i un dels grans motors, també, de l’economia espanyola.
La regió metropolitana de Barcelona és, en efecte, una de les més importants àrees urbanes, econòmiques, productives d’Europa de reconegut dinamisme productiu, social, cultural i tecnològic però acumula també un considerable gruix de problemes relacionats sobretot amb les condicions de vida, l’habitatge, l’educació, la mobilitat, la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. L’atur juvenil o la pobresa infantil, per citar només dues qüestions, assoleixen cotes impròpies d’una societat que es veu a si mateixa com moderna i avançada.
Donar resposta a les exigències i necessitats de la Catalunya metropolitana (per dir-ho d’una manera esquemàtica i poc rigorosa, perquè Tarragona-Reus i també Girona dibuixen les seves pròpies realitats metropolitanes encara que d’abast i impacte molt menors) no solament és una responsabilitat compartida dels municipis, de les diputacions o de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ni únicament d’un departament de la Generalitat.
El tema metropolità és una qüestió central de país a la qual el govern de Catalunya, les institucions, les forces parlamentaries i les organitzacions econòmiques i socials hi han de prestar la màxima atenció. Crec que es pot afirmar, des de la perspectiva dels que creiem en el catalanisme d’ampli espectre com un espai central de la vida política del país, que bastir “solucions metropolitanes” és un acte de patriotisme, en el sentit més digne i inclusiu de la paraula. El govern de la Generalitat ha d’entendre que abordar els problemes econòmics, socials, de mobilitat, de sostenibilitat, de la conurbació barcelonina és una responsabilitat que no es pot defugir.

En aquest sentit és bo recordar com el catalanisme històric ja va tenir clar que la força de Catalunya radicava en la possibilitat d’enfortir la seva xarxa de ciutats i com l’existència d’una metròpolis com Barcelona i la seva puixança industrial i comercial va ser determinant per a la recuperació i expansió de la cultura catalana, de la seva identitat col·lectiva. La Mancomunitat de Catalunya, en concret, va desenvolupar fins on va poder la seva vocació d’urbanitzar el país. El concepte de la Catalunya ciutat, encunyat pel noucentisme, s’ha d’entendre en termes de cohesió social, de potenciació de la xarxa d’equipaments públics, de posar la cultura en primer pla com una eina de gran importància per a la construcció social. La Catalunya Ciutat es concebia com un país en el que totes les comarques poguessin accedir a serveis que garantissin la qualitat de vida dels seus habitants.

En el terreny dels fets concrets, cal esmentar com la Generalitat republicana va intentar amb el denominat Pla Macià, de la mà de l’arquitectura racionalista, dibuixar la Barcelona moderna. Avui continua tenint sentit que, des d’una visió integral de Catalunya i del seu entorn geogràfic i polític, es tingui una preocupació fonamental per Barcelona, que es facin nous esforços per contribuir al desenvolupament de la ciutat real. Enfortir Barcelona, àrea i regió metropolitana, és enfortir també Catalunya.
Probablement, des d’una òptica estreta del territori, algú pot considerar que una Barcelona massa gran i una àrea metropolitana potent posen en perill l’autoritat del govern de Catalunya. En l’àmbit metropolità, és cert, hi conflueixen, a més de la Generalitat, les actuacions de l’administració de l’estat i l’administració local: la diputació, l’AMB i els ajuntaments. El de Barcelona, en concret, té, des de sempre, una enorme dimensió que ultrapassa qualsevol comparança. L’antic qualificatiu de “cap i casal” resumeix bé la seva posició. Fora un error veure contraposició, contradicció, entre la Gran Barcelona i el conjunt del país. La força de l’àrea metropolitana és la força de Catalunya i per això sembla prudent i necessari no solament abordar els problemes socials i urbans sino també reforçar el seu paper en l’espai mediterrani i en l’àmbit d’una Espanya que ha de deixar de ser radial i que ha de reconèixer la cocapitalitat de Barcelona més enllà de l’estricte camp de la cultura, de la mateixa manera que s’ha de refer el compromís de Catalunya amb la governança d’Espanya.

Ens cal bastir solucions concertades entre els diferents agents institucionals, polítics, socials i econòmics per resoldre les necessitats de l’àrea metropolitana de Barcelona, des de la reindustrialització, l’habitatge o la formació professional fins a l’acabament de les infraestructures pendents, per citar uns exemples, però també les inversions en matèria de cultura o de salut. Són reptes nacionals perquè la metròpolis és un repte nacional. Al govern de tots els catalans i les catalanes li correspon liderar les solucions.

ALTRES ARTICLES

ALGUNS DELS INTERROGANTS DE LA METRÒPOLIS POSTPANDÈMIA JOAQUÍN TORNOS MAS: UNA NOVA GOVERNANÇA PER A L’AMB FELIPE CAMPOS: EL FET SOCIAL, PER ENTENDRE LA NECESSITAT DE LA METRÒPOLI BARCELONA ROSER FERNÁNDEZ: LA PLANIFICACIÓ DELS SERVEIS DE SALUT I EL TERRITORI

L’EDUCACIÓ I LA SEVA PLASMACIÓ METROPOLITANA: L’EXEMPLE DE LA FORMACIÓ PROFESSIONAL

Per Neus Pons, directora – gerent, Fundació BCN Formació Professional, i Àngel Tarriño, coordinador de l’Observatori de la Formació Professional, Fundació BCN Formació Professional.

Que Barcelona és una ciutat lligada estretament a les evolucions de la seva àrea metropolitana i viceversa és avui un consens en qualsevol àmbit abordat. La ciutat de Barcelona no es pot concebre sense tenir en compte el paper en la seva economia i en la seva transformació d’elements com el Port de Barcelona, Aeroport del Prat, Zona Franca, polígons que acullen l’activitat industrial i manufacturera, Parc Agrari del Llobregat així com les activitats industrials estratègiques que se situen a la perifèria de la gran ciutat (industria química, alimentaria, energètica..), per exemple. Per altra banda la ciutat de Barcelona és catalitzadora de l’activitat de la metròpolis i gran pol turístic, cultural, d’esdeveniments i de processos d’innovació de diversos tipus que repercuteix de manera transversal en la resta d’activitat metropolitana. Aquesta interacció es pot considerar com a win-win tant per a la ciutat com per a la seva metròpolis, i al seu torn genera lligams i una interdependència difícil de dissociar de les tendències de futur d’ambdós territoris. Es passa d’una escala local a una regional per tal de poder competir amb altres urbs. I un punt clau ha de ser el talent: educació, formació, recerca, innovació han de contribuir a consolidar una metròpolis referència en coneixement.

Els límits administratius han estat superats
Que els límits administratius es van superant n’és una mostra “Barcelona Demà. Compromís Metropolità 2030”, el primer Pla Estratègic per a la ciutat real, que en aquest cas “real” es defineix com la metròpoli dels 5 milions.
La crisi provocada per la covid19 ha impulsat des del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) a recosir el futur del territori metropolità amb una mirada posada en l’any 2030; un any en el centre de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides i els ODS. L’objectiu d’aquest procés és impulsar el progrés econòmic i social per reduir les dificultats i la segregació urbana en el conjunt de la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB). Això implica que s’integra la mirada territorial amb un abast de 7 comarques i uns 5 milions d’habitants pensant en un futur de manera compartida.
A finals de 2019 el PEMB i l’AMB ja varen presentar un estudi sobre clústers industrials i districtes innovadors a la RMB, realitzat pels investigadors de la Universitat de Harvard, Jeremy Burke i Ramon Gras . Allí es desglossaven els cinc principals corredors industrials de la RMB en vint i cinc districtes d’innovació i clústers industrials. El 22@ és pràcticament l’ únic districte ja consolidat, juntament amb el clúster automobilístic de SEAT a Martorell.
Pensar en l’educació i la seva imbricació en el territori vol dir pensar encara més en l’ocupabilitat. I això vol dir que tot el sistema educatiu ha de tenir mes relació amb el seu entorn econòmic i social. També la integració de la recerca i la innovació en els sectors econòmics i les polítiques públiques.

El cas de la Formació Professional
Dita interacció també es dona en el cas de l’àmbit de la formació, evidentment. Barcelona centralitza en molta mesura l’oferta de formació concertada i privada de formació professional, a més d’una gran quantitat d’oferta pública. El fet que operadors d’FP de titularitat privada i concertada hagin optat per instal·lar els seus centres (un 78% de grups d’FP privats/concertats de l’AMB s’ubiquen a Barcelona front al 46% dels públics) es deu, entre altres factors, a la major concentració de població de la ciutat i a la centralitat del transport públic del que gaudeix la ciutat de Barcelona i que significa el pol d’interconnexió entre els diferents territoris metropolitans.
A través de l’experiència de més de 10 anys de la Fundació BCN Formació Professional abordant la relació entre teixit productiu i formació, observem diversos reptes pel que fa a l’ecosistema formatiu de la metròpolis que marquen el pressent i futur de les línies d’actuació en aquesta matèria .

Reptes del sistema de formació metropolità. Orientació
Un dels principals reptes d’aquest sistema, i que genera més consens, és la necessitat de generar un millor i més potent sistema d’orientació i informació. En general les accions d’orientació, tot i incorporar de manera progressiva més continguts sobre FP, encara no donen una visió fidedigna i acurada del sistema en termes de itineraris, oferta formativa, sortides professionals, recursos i possibilitats del sistema a l’abast dels estudiants. En molts casos aquesta orientació es dona tard i incomplerta.
Altre aspecte a destacar i que té un impacte significatiu en posar a l’abast informació al voltant de l’FP són les campanyes de difusió al territori i mitjans de comunicació. Aquest és el cas per exemple de la campanya “FPro: amb l’FP aviat podràs volar”¹ impulsada per l’AMB o la campanya “Un gir de 174 graus”² impulsada per la Generalitat de Catalunya
En aquest sentit, més enllà del les accions locals que es puguin desenvolupar per fomentar la orientació acadèmica, el sistema d’orientació ha de tenir una òptica metropolitana, doncs els recursos formatius del territori són accessibles a qualsevol estudiant de l’àmbit metropolità i la planificació d’oferta formativa sovint segueix un criteri territorial més ampli que el local.

Impuls de les vocacions industrials
Un dels reptes més significatius i estratègics del sistema formatiu metropolità és ser capaç de generar vocacions industrials i atraure alumnat cap a aquest tipus de titulacions³. Actualment conflueixen dos factors que de manera conjunta generen una demanda insatisfeta d’aquest tipus de perfils al mercat laboral. D’una banda la implantació i la tendència vers la indústria 4.0 esta generant no només més demanda d’aquests professionals, sinó també de continguts formatius més especialitzats i constantment actualitzats. D’altra banda s’acosta un relleu generacional sense precedents del sector industrial a la AMB (gran volum de treballadors del sector al voltant dels 60 anys) que a dia sembla que no està resolt. Val a dir que el sector industrial és un dels sectors estratègics de Catalunya i AMB i aquesta posició es reforçarà amb totes les tendències vers l’automatització de processos i irrupció de les noves tecnologies aplicades a la producció industrial i el seu manteniment. De fet un dels vectors de transformació de l’oferta formativa vinculada al sector industrial serà la hibridació de perfils professionals a cavall entre la indústria i les noves tecnologies.

Noves tendències vinculades al sector industrial i TIC
Big data, Internet of Things (IOT), Impressió 3D, Realitat augmentada, Intel·ligència artificial, Robòtica, Big Data, Ciberseguetat.

Les titulacions de tipus industrial es caracteritzen al mercat laboral per presentar uns millors nivells salarials, major estabilitat i majors nivells d’inserció. Per contra es donen casos en que s’han de tancar línies d’oferta formativa per manca de demanda d’aquests estudis per part del potencial alumnat. Aquest fet s’associa a un desconeixement significatiu del sector i a la imatge col·lectiva d’aquest, desconeixement que es podria contrarestar amb un sistema i enfoc d’orientació que tingues en compte tot aquests elements, enfocat a sectors i oficis i que s’iniciés abans dintre del període formatiu dels estudiants.

Potenciació del talent femení a l’industria i les TIC
Les noies tenen un molt baix interès en cursar titulacions vinculades a la indústria i les TIC⁴. Les causes son vàries, com per exemple la manca d’orientació, la imatge col·lectiva del sector, poca visibilitat de la dona i de referents femenins en aquest àmbit, entre d’altres factors. Una bona resposta a la manca de vocacions industrials actual seria generar l’interès i atractiu necessari entre les noies per sumar el talent femení en aquests sectors, d’altra banda aquet tipus de titulacions són les que millors i més estables llocs de treball generaran, pel que també és una qüestió d’equitat i igualtat potenciar-les entre les dones.
En aquesta línia de treball hi ha una gran tasca a desenvolupar des de diversos fronts de visibilització, potenciació i orientació. Com a exemple d’iniciativa ressaltada en aquest àmbit són per exemple els premis Dona TIC⁵, organitzats pel Departament de Polítiques Digitals i Administració Pública, i que tenen el doble objectiu de reconèixer el paper fonamental de les dones en el món professional, empresarial i acadèmic de les noves tecnologies, i oferir referents a les nenes i adolescents que dubten si dedicar-se o no a les disciplines CTEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) en el futur.

Baixes taxes de matriculació femenina
La mitjana de matriculació femenina a titulacions industrials i TIC és del 8,8%.

Velocitat d’adaptació de continguts
Un dels factors que més preocupa en general del sistema formatiu és la velocitat d’adaptació dels continguts que s’imparteixen. La tecnologia, softwares, maquinaries, materials tècniques, normatives, tendències… evolucionen a una velocitat superior al que per norma general pot adaptar-se el sistema formatiu. Els cicles d’innovació del teixit productiu cada cop són més curts i cada cop és més important la inversió en I+D per a les empreses, fet que accelera la necessitat d’adaptació del sistema formatiu per garantir la utilitat dels coneixements que imparteix i així valoritzar i potenciar la inserció dels titulats.
Els sistema vigent d’actualització de continguts i generació de noves titulacions requereix de força etapes que sovint dilaten molt en el temps la implementació d’aquestes, i el contacte amb els agents del món productiu per saber de primera mà les noves tendències i necessitats sovint no són del tot complertes i àgils. En aquest sentit cal disposar de mecanismes efectius de prospectiva sectorial/territorial i accedir sempre que sigui necessari a mesures flexibilitzadores de l’oferta, entre d’altres mecanismes com, per exemple, fomentar estades formatives de professorat a les empreses per millorar les seves capacitats formatives en l’àmbit tècnic.

Potenciació la internacionalització i la dualització de l’FP
La Formació Professional presenta dos possibilitats molt interessants de cara a potenciar els coneixements i inserció del seu alumant: L’FP dual i la internacionalització dels seus estudiants (programes Erasmus i programes de Garantia juvenil). L’FP Dual és una modalitat de formació professional que es realitza en alternança entre el centre educatiu i l’empresa (amb salari/beca i donat d’alta a la seguretat social) i on l’empresa té un paper més rellevant en la formació dels estudiants. Dita modalitat incrementa la inserció dels estudiants del 56% al 68,5%⁶, principalment a l’empresa formadora, doncs aquesta ha fet una inversió en formar alumnat d’FP que rendibilitza principalment incorporant aquest a l’empresa. Per altra banda la internacionalització de l’alumnat d’FP (de grau mig i grau superior) és una altra possibilitat que tenen els alumnes d’FP per tal d’enriquir la seva etapa formativa que, a banda d’incrementar les competències lingüístiques i personals, també incrementa la inserció laboral fins el 70%⁷.

Millora de la inserció:
– L’FP dual incrementa la inserció dels titulats en FP del 56% al 68,5%
– La internacionalització de l’alumnat incrementa la inserció dels titulats d’FP del 56% al 90%.

Cap a una formació integrada; potenciació dels centres d’FP integrats
L’objectiu principal d’aquests centres és trencar amb la dinàmica dels centres que ofereixen només un sistema formatiu i que orienten l’alumnat cap a aquest. Aconseguir visualitzar la flexibilitat dels itineraris, orientar de manera equitativa entre tots els sistemes formatius i garantir les sinergies i vincules amb el sector de totes les modalitats del sector és la base d’aquests centres que ja s’implementen a altres països europeus i també a diverses comunitats autònomes de l’Estat espanyol.
Actualment l’FP inicial i l’FP per l’ocupació s’ubiquen a centres i sistemes d’FP diferents que no ajuda a fixar el conjunt de formació professionalitzadora com a part d’un mateix sistema i a més, moltes oportunitats de col·laboració i possibilitats d’especialització/actualització es perden. Els centres integrats, ara ja previstos en la nova Llei de Formació Professional, són doncs centres amb una diversitat d’itineraris formatius dintre d’un mateix sector i donen servei a diversos col·lectius que poden accedir des de diferents vies a la formació professionalitzadora.
Cal potenciar estratègies i vies de col·laboració de les diferents administracions pressents al territori metropolità per segui aquest camí que ja està potenciant el Departament d’Educació i el Consell Català de l’FP.

Notes:
[1] http://www.amb.cat/web/desenvolupament-socioeconomic/actualitat/noticies/detall/-/noticia/2a-fase-de-la-campanya–fpro–amb-l-fp–aviat-podras-volar-/7715239/11708

[2] http://garantiajuvenil.gencat.cat/ca/detall/noticia/Un-gir-de-174-graus-la-nova-campanya-per-potenciar-la-Formacio-Professional

[3] Les famílies professionals vinculades directament al se tor industrial són: Electricitat i electrònica, Fabricació Mecànica, Instal·lació i Manteniment i Energia i aigua.

[4] La Família professional Informàtica i comunicacions és la relacionada directament amb l’àmbit TIC, tot i que altres famílies com Electricitat i electrònica, Imatge i So i Arts Plàstiques – Comunicació gràfica i audiovisual sovint convergeixen en aquest camp.

[5] http://politiquesdigitals.gencat.cat/ca/tic/premisdonatic/

[6] Inserció laboral dels ensenyaments professionals 2019. Departament d’Educació i Consell de Cambres de Catalunya. Disponible a: http://ensenyament.gencat.cat/web/.content/home/departament/estadistiques/insercio-laboral/estadistica-insercio-laboral/insercio-laboral-2019.pdf

[7] Estudi d’impacte de la internacionalització. Xarxa FP.

Per Neus Pons, directora – gerent, Fundació BCN Formació Professional, i Àngel Tarriño, coordinador de l’Observatori de la Formació Professional, Fundació BCN Formació Professional.

Que Barcelona és una ciutat lligada estretament a les evolucions de la seva àrea metropolitana i viceversa és avui un consens en qualsevol àmbit abordat. La ciutat de Barcelona no es pot concebre sense tenir en compte el paper en la seva economia i en la seva transformació d’elements com el Port de Barcelona, Aeroport del Prat, Zona Franca, polígons que acullen l’activitat industrial i manufacturera, Parc Agrari del Llobregat així com les activitats industrials estratègiques que se situen a la perifèria de la gran ciutat (industria química, alimentaria, energètica..), per exemple. Per altra banda la ciutat de Barcelona és catalitzadora de l’activitat de la metròpolis i gran pol turístic, cultural, d’esdeveniments i de processos d’innovació de diversos tipus que repercuteix de manera transversal en la resta d’activitat metropolitana. Aquesta interacció es pot considerar com a win-win tant per a la ciutat com per a la seva metròpolis, i al seu torn genera lligams i una interdependència difícil de dissociar de les tendències de futur d’ambdós territoris. Es passa d’una escala local a una regional per tal de poder competir amb altres urbs. I un punt clau ha de ser el talent: educació, formació, recerca, innovació han de contribuir a consolidar una metròpolis referència en coneixement.

Els límits administratius han estat superats
Que els límits administratius es van superant n’és una mostra “Barcelona Demà. Compromís Metropolità 2030”, el primer Pla Estratègic per a la ciutat real, que en aquest cas “real” es defineix com la metròpoli dels 5 milions.
La crisi provocada per la covid19 ha impulsat des del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) a recosir el futur del territori metropolità amb una mirada posada en l’any 2030; un any en el centre de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides i els ODS. L’objectiu d’aquest procés és impulsar el progrés econòmic i social per reduir les dificultats i la segregació urbana en el conjunt de la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB). Això implica que s’integra la mirada territorial amb un abast de 7 comarques i uns 5 milions d’habitants pensant en un futur de manera compartida.
A finals de 2019 el PEMB i l’AMB ja varen presentar un estudi sobre clústers industrials i districtes innovadors a la RMB, realitzat pels investigadors de la Universitat de Harvard, Jeremy Burke i Ramon Gras . Allí es desglossaven els cinc principals corredors industrials de la RMB en vint i cinc districtes d’innovació i clústers industrials. El 22@ és pràcticament l’ únic districte ja consolidat, juntament amb el clúster automobilístic de SEAT a Martorell.
Pensar en l’educació i la seva imbricació en el territori vol dir pensar encara més en l’ocupabilitat. I això vol dir que tot el sistema educatiu ha de tenir mes relació amb el seu entorn econòmic i social. També la integració de la recerca i la innovació en els sectors econòmics i les polítiques públiques.

El cas de la Formació Professional
Dita interacció també es dona en el cas de l’àmbit de la formació, evidentment. Barcelona centralitza en molta mesura l’oferta de formació concertada i privada de formació professional, a més d’una gran quantitat d’oferta pública. El fet que operadors d’FP de titularitat privada i concertada hagin optat per instal·lar els seus centres (un 78% de grups d’FP privats/concertats de l’AMB s’ubiquen a Barcelona front al 46% dels públics) es deu, entre altres factors, a la major concentració de població de la ciutat i a la centralitat del transport públic del que gaudeix la ciutat de Barcelona i que significa el pol d’interconnexió entre els diferents territoris metropolitans.
A través de l’experiència de més de 10 anys de la Fundació BCN Formació Professional abordant la relació entre teixit productiu i formació, observem diversos reptes pel que fa a l’ecosistema formatiu de la metròpolis que marquen el pressent i futur de les línies d’actuació en aquesta matèria .

Reptes del sistema de formació metropolità. Orientació
Un dels principals reptes d’aquest sistema, i que genera més consens, és la necessitat de generar un millor i més potent sistema d’orientació i informació. En general les accions d’orientació, tot i incorporar de manera progressiva més continguts sobre FP, encara no donen una visió fidedigna i acurada del sistema en termes de itineraris, oferta formativa, sortides professionals, recursos i possibilitats del sistema a l’abast dels estudiants. En molts casos aquesta orientació es dona tard i incomplerta.
Altre aspecte a destacar i que té un impacte significatiu en posar a l’abast informació al voltant de l’FP són les campanyes de difusió al territori i mitjans de comunicació. Aquest és el cas per exemple de la campanya “FPro: amb l’FP aviat podràs volar”¹ impulsada per l’AMB o la campanya “Un gir de 174 graus”² impulsada per la Generalitat de Catalunya
En aquest sentit, més enllà del les accions locals que es puguin desenvolupar per fomentar la orientació acadèmica, el sistema d’orientació ha de tenir una òptica metropolitana, doncs els recursos formatius del territori són accessibles a qualsevol estudiant de l’àmbit metropolità i la planificació d’oferta formativa sovint segueix un criteri territorial més ampli que el local.

Impuls de les vocacions industrials
Un dels reptes més significatius i estratègics del sistema formatiu metropolità és ser capaç de generar vocacions industrials i atraure alumnat cap a aquest tipus de titulacions³. Actualment conflueixen dos factors que de manera conjunta generen una demanda insatisfeta d’aquest tipus de perfils al mercat laboral. D’una banda la implantació i la tendència vers la indústria 4.0 esta generant no només més demanda d’aquests professionals, sinó també de continguts formatius més especialitzats i constantment actualitzats. D’altra banda s’acosta un relleu generacional sense precedents del sector industrial a la AMB (gran volum de treballadors del sector al voltant dels 60 anys) que a dia sembla que no està resolt. Val a dir que el sector industrial és un dels sectors estratègics de Catalunya i AMB i aquesta posició es reforçarà amb totes les tendències vers l’automatització de processos i irrupció de les noves tecnologies aplicades a la producció industrial i el seu manteniment. De fet un dels vectors de transformació de l’oferta formativa vinculada al sector industrial serà la hibridació de perfils professionals a cavall entre la indústria i les noves tecnologies.

Noves tendències vinculades al sector industrial i TIC
Big data, Internet of Things (IOT), Impressió 3D, Realitat augmentada, Intel·ligència artificial, Robòtica, Big Data, Ciberseguetat.

Les titulacions de tipus industrial es caracteritzen al mercat laboral per presentar uns millors nivells salarials, major estabilitat i majors nivells d’inserció. Per contra es donen casos en que s’han de tancar línies d’oferta formativa per manca de demanda d’aquests estudis per part del potencial alumnat. Aquest fet s’associa a un desconeixement significatiu del sector i a la imatge col·lectiva d’aquest, desconeixement que es podria contrarestar amb un sistema i enfoc d’orientació que tingues en compte tot aquests elements, enfocat a sectors i oficis i que s’iniciés abans dintre del període formatiu dels estudiants.

Potenciació del talent femení a l’industria i les TIC
Les noies tenen un molt baix interès en cursar titulacions vinculades a la indústria i les TIC⁴. Les causes son vàries, com per exemple la manca d’orientació, la imatge col·lectiva del sector, poca visibilitat de la dona i de referents femenins en aquest àmbit, entre d’altres factors. Una bona resposta a la manca de vocacions industrials actual seria generar l’interès i atractiu necessari entre les noies per sumar el talent femení en aquests sectors, d’altra banda aquet tipus de titulacions són les que millors i més estables llocs de treball generaran, pel que també és una qüestió d’equitat i igualtat potenciar-les entre les dones.
En aquesta línia de treball hi ha una gran tasca a desenvolupar des de diversos fronts de visibilització, potenciació i orientació. Com a exemple d’iniciativa ressaltada en aquest àmbit són per exemple els premis Dona TIC⁵, organitzats pel Departament de Polítiques Digitals i Administració Pública, i que tenen el doble objectiu de reconèixer el paper fonamental de les dones en el món professional, empresarial i acadèmic de les noves tecnologies, i oferir referents a les nenes i adolescents que dubten si dedicar-se o no a les disciplines CTEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) en el futur.

Baixes taxes de matriculació femenina
La mitjana de matriculació femenina a titulacions industrials i TIC és del 8,8%.

Velocitat d’adaptació de continguts
Un dels factors que més preocupa en general del sistema formatiu és la velocitat d’adaptació dels continguts que s’imparteixen. La tecnologia, softwares, maquinaries, materials tècniques, normatives, tendències… evolucionen a una velocitat superior al que per norma general pot adaptar-se el sistema formatiu. Els cicles d’innovació del teixit productiu cada cop són més curts i cada cop és més important la inversió en I+D per a les empreses, fet que accelera la necessitat d’adaptació del sistema formatiu per garantir la utilitat dels coneixements que imparteix i així valoritzar i potenciar la inserció dels titulats.
Els sistema vigent d’actualització de continguts i generació de noves titulacions requereix de força etapes que sovint dilaten molt en el temps la implementació d’aquestes, i el contacte amb els agents del món productiu per saber de primera mà les noves tendències i necessitats sovint no són del tot complertes i àgils. En aquest sentit cal disposar de mecanismes efectius de prospectiva sectorial/territorial i accedir sempre que sigui necessari a mesures flexibilitzadores de l’oferta, entre d’altres mecanismes com, per exemple, fomentar estades formatives de professorat a les empreses per millorar les seves capacitats formatives en l’àmbit tècnic.

Potenciació la internacionalització i la dualització de l’FP
La Formació Professional presenta dos possibilitats molt interessants de cara a potenciar els coneixements i inserció del seu alumant: L’FP dual i la internacionalització dels seus estudiants (programes Erasmus i programes de Garantia juvenil). L’FP Dual és una modalitat de formació professional que es realitza en alternança entre el centre educatiu i l’empresa (amb salari/beca i donat d’alta a la seguretat social) i on l’empresa té un paper més rellevant en la formació dels estudiants. Dita modalitat incrementa la inserció dels estudiants del 56% al 68,5%⁶, principalment a l’empresa formadora, doncs aquesta ha fet una inversió en formar alumnat d’FP que rendibilitza principalment incorporant aquest a l’empresa. Per altra banda la internacionalització de l’alumnat d’FP (de grau mig i grau superior) és una altra possibilitat que tenen els alumnes d’FP per tal d’enriquir la seva etapa formativa que, a banda d’incrementar les competències lingüístiques i personals, també incrementa la inserció laboral fins el 70%⁷.

Millora de la inserció:
– L’FP dual incrementa la inserció dels titulats en FP del 56% al 68,5%
– La internacionalització de l’alumnat incrementa la inserció dels titulats d’FP del 56% al 90%.

Cap a una formació integrada; potenciació dels centres d’FP integrats
L’objectiu principal d’aquests centres és trencar amb la dinàmica dels centres que ofereixen només un sistema formatiu i que orienten l’alumnat cap a aquest. Aconseguir visualitzar la flexibilitat dels itineraris, orientar de manera equitativa entre tots els sistemes formatius i garantir les sinergies i vincules amb el sector de totes les modalitats del sector és la base d’aquests centres que ja s’implementen a altres països europeus i també a diverses comunitats autònomes de l’Estat espanyol.
Actualment l’FP inicial i l’FP per l’ocupació s’ubiquen a centres i sistemes d’FP diferents que no ajuda a fixar el conjunt de formació professionalitzadora com a part d’un mateix sistema i a més, moltes oportunitats de col·laboració i possibilitats d’especialització/actualització es perden. Els centres integrats, ara ja previstos en la nova Llei de Formació Professional, són doncs centres amb una diversitat d’itineraris formatius dintre d’un mateix sector i donen servei a diversos col·lectius que poden accedir des de diferents vies a la formació professionalitzadora.
Cal potenciar estratègies i vies de col·laboració de les diferents administracions pressents al territori metropolità per segui aquest camí que ja està potenciant el Departament d’Educació i el Consell Català de l’FP.

Notes:
[1] http://www.amb.cat/web/desenvolupament-socioeconomic/actualitat/noticies/detall/-/noticia/2a-fase-de-la-campanya–fpro–amb-l-fp–aviat-podras-volar-/7715239/11708

[2] http://garantiajuvenil.gencat.cat/ca/detall/noticia/Un-gir-de-174-graus-la-nova-campanya-per-potenciar-la-Formacio-Professional

[3] Les famílies professionals vinculades directament al se tor industrial són: Electricitat i electrònica, Fabricació Mecànica, Instal·lació i Manteniment i Energia i aigua.

[4] La Família professional Informàtica i comunicacions és la relacionada directament amb l’àmbit TIC, tot i que altres famílies com Electricitat i electrònica, Imatge i So i Arts Plàstiques – Comunicació gràfica i audiovisual sovint convergeixen en aquest camp.

[5] http://politiquesdigitals.gencat.cat/ca/tic/premisdonatic/

[6] Inserció laboral dels ensenyaments professionals 2019. Departament d’Educació i Consell de Cambres de Catalunya. Disponible a: http://ensenyament.gencat.cat/web/.content/home/departament/estadistiques/insercio-laboral/estadistica-insercio-laboral/insercio-laboral-2019.pdf

[7] Estudi d’impacte de la internacionalització. Xarxa FP.

ALTRES ARTICLES

ALGUNS DELS INTERROGANTS DE LA METRÒPOLIS POSTPANDÈMIA JOAQUÍN TORNOS MAS: UNA NOVA GOVERNANÇA PER A L’AMB FELIPE CAMPOS: EL FET SOCIAL, PER ENTENDRE LA NECESSITAT DE LA METRÒPOLI BARCELONA ROSER FERNÁNDEZ: LA PLANIFICACIÓ DELS SERVEIS DE SALUT I EL TERRITORI

ALGUNS DELS INTERROGANTS DE LA METRÒPOLIS POSTPANDÈMIA

Quins són els reptes de la Barcelona Metropolitana postpandèmia? Com s’ha d’abordar la qüestió del turisme, la nova consciència cultural o l’aplicació del 5G? Us oferim un resum dels articles que han elaborat cinc experts sobre aquests temes en el marc de la secció Repensar la Metròpolis.

Per Xavier Marcé, regidor de Nou Barris, cal invertir la direcció promocional del turisme a Barcelona i construir les eines de cooperació entre organitzacions, associacions i empreses que es dediquen a la gestió d’espais patrimonials, esdeveniments i serveis per al visitant, amb l´objectiu de consolidar i estabilitzar una oferta dinàmica.

Barcelona, com tantes altres ciutats europees, ha treballat tradicionalment el turisme des de la perspectiva de la demanda tot considerant que la justificació prioritària de la promoció turística era la competència eficient amb altres destins. Ara toca invertir aquesta direcció promocional posant en valor tot un seguit d’elements que hauran de contribuir a diversificar els fluxos turístics, ampliar la seva base territorial i multiplicar els valors relacionals entre els residents i els visitants. Cal, doncs, construir les eines de cooperació entre organitzacions, associacions i empreses que es dediquen a la gestió d’espais patrimonials, esdeveniments i serveis per al visitant, amb l´objectiu de consolidar i estabilitzar una oferta dinàmica.
Abordar aquestes qüestions implica acceptar que la gestió lògica del turisme urbà és essencialment aspiracional, i per tant administrable des de la perspectiva de la construcció d’imaginaris pensats ad hoc; en comptes d’una gestió passiva basada essencialment en l’administració, més o menys racional, del patrimoni natural o cultural. Fins i tot l’existència d’aquestes realitats patrimonials és, en el cas de les grans ciutats, manipulable (en el sentit d’esdevenir objecte potencial de subversions que alterin el seu significat original). Barcelona no pot ser un destí vacacional, en la mesura que la seva oferta patrimonial i cultural ha de ser objecte d’una atenció prioritària que renovi el seu interès per els propis residents.
Considerar el conjunt de la Barcelona metropolitana com el subjecte d’una mateixa política del visitant esdevé essencial. En primer lloc, des del punt de vista de l’allotjament. Dormir a vint parades de metro del centre de la ciutat és habitual a Nova York, París, Berlín o Londres. En segon lloc, perquè la capacitat per generar dinàmiques icòniques que esdevinguin tendència per al propi ciutadà i a l’hora motiu d’interès per al visitant és absolutament viable.
La raó per la qual el districte cultural de l’Hospitalet, els restaurants xinesos de Fondo o qualsevol altra destinació metropolitana no és d’interès turístic és perquè tampoc ho és per els propis barcelonins. Aquest és el punt de sortida que cal adoptar per a transformar el nostre model turístic: administrar l’oferta des de la perspectiva dels interessos dels propis ciutadans.
La comoditat d’una gestió metropolitana hipermunicipalista (bé que amb alguns apunts sòlids de solidaritat territorial) no és la millor manera d’afrontar els canvis econòmics que acompanyaran la gestió postpandèmia. Ara per ara, anar a viure a Sant Boi és una tragèdia per a molts joves barcelonins i barcelonines, mentre que als de Sant Boi els resulta indiferent viure a Barcelona. Les condicions per desenvolupar un gran espai metropolità existeixen, tot i que no sempre van en la direcció correcte.

Mariona Tomàs Fornés, Professora agregada Serra Húnter, Departament de Ciència Política (UB), considera que existeixen múltiples models de governança metropolitana i no existeix una fórmula única que funcioni per a tots, però a grans trets es poden distingir quatre models segons el seu grau d’institucionalització. A un nivell (després de la fusió de municipis o amb una designació de “ciutat metropolitana”, com ara els casos de Toronto i Tokio), o a dos nivells (mantenint els municipis però amb un nivell de coordinació metropolitana), com serien els casos de Lió, Montreal i Portland. En l’altre extrem, models poc institucionalitzats basats en la cooperació voluntària de municipis: ja sigui a través d’una mancomunitat o associació de municipis o mitjançant la planificació estratègica, com és el cas de Poznan i Amsterdam. Amb un grau mitjà d’institucionalització, hi ha agències metropolitanes sectorials (per gestionar o planificar un sol servei com el transport públic, medi ambient, policia, etc.), com ara València, Bilbao i Nova York, i finalment el model de coordinació vertical, en el qual les polítiques metropolitanes no es realitzen per a un ens específicament metropolità sinó de facto per altres àmbits de govern que ja existeixen (una regió, una província, un comtat, etc.). Aquí tindríem els casos de Madrid, Copenhaguen i Berlín.
Un dels problemes cabdals de la governança metropolitana és el finançament deficient. Les despeses municipals per càpita solen ser més elevades a les regions metropolitanes a causa de la naturalesa dels serveis (com el transport públic i la recollida de residus). Tot i això, les institucions metropolitanes no gaudeixen d’autonomia fiscal. En la majoria dels casos, el seu finançament prové d’una barreja de fonts, principalment transferències d’altres nivells de governs i impostos. Mentre que a França, les noves metròpolis tenen més incentius financers, a Anglaterra hi ha assignacions directes del govern central. Per exemple, a Manchester, els ingressos d’origen propi representen aproximadament el 25% dels ingressos totals. El fet de tenir més ingressos d’origen propi (impostos i taxes) i la llibertat sobre la recaptació d’impostos proporciona més autonomia fiscal que no pas dependre de les transferències intergovernamentals (Slack, 2018 ).
En general, predominen els models d’elecció indirecta, on els alcaldes i regidors formen part de l’estructura metropolitana com a representants del municipi en què han estat elegits (com a Barcelona o a les estructures metropolitanes italianes, portugueses i franceses, excepte Lió recentment). A Europa els exemples d’elecció directa a escala metropolitana són escassos i tenen característiques diferents: en alguns casos es fa l’elecció directa de l’alcaldia (Manchester i Liverpool), en altres de l’assemblea (Stuttgart, creada l’any 1994) o d’ambdues (Londres i Hannover, creades ja fa 20 anys). Com mostra Tomàs (2018), l’àmbit metropolità no destaca per una major participació electoral sinó que se situa en la línia de la participació a escala municipal, que, depèn del context (en especial a Anglaterra), és baixa o moderada.
En qualsevol cas, la qüestió de la legitimitat està relacionada amb el poder polític de les aglomeracions urbanes. Si s’opta per crear governs metropolitans forts amb autonomia fiscal, competències exclusives i vinculants, l’elecció directa dels representants metropolitans és inevitable. Contràriament, si es privilegia la legitimitat per rendiment o resultats, les institucions metropolitanes seguiran sent tècniques i opaques per a la ciutadania. La qüestió és decidir fins a quin punt es vol atorgar un major reconeixement de les regions metropolitanes com a espais polítics.
Com a conclusió, trobem a Europa diversos models de governança metropolitana, amb un increment de noves institucions metropolitanes creades en els darrers deu anys. Per tal de fer sentir la seva veu, des de l’Àrea Metropolitana de Barcelona es va impulsar l’any 2015 la xarxa EMA (Autoritats Metropolitanes Europees), que reuneix anualment representants de les principals metròpolis. Juntament amb altres xarxes internacionals, com Metropolis (Associació Mundial de les Grans Metròpolis), CGLU (Ciutats i Governs Locals Units) o Medcities (Xarxa de Ciutats de la Mediterrània), les regions metropolitanes reclamen un espai polític en el complex escenari de governança multinivell existent a Europa.

Referències citades:
Slack, E. (2017). How Much Local Fiscal Autonomy Do Cities Have? A Comparison of Eight Cities around the World. IMFG Perspectives Paper 19. Toronto: University of Toronto.
Tomàs, M. (2018). Els governs metropolitans d’elecció directa. Reflexions per a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, Revista Papers, 61: 52-59.

Llucià Homs i Miquel Molina plantegen com forjar una nova consciència cultural en el marc metropolità i per això defensen que cal una transferència real de continguts culturals. De dins cap a fora i de fora cap a dins, del centre a la perifèria i de la perifèria cap al centre, amb la voluntat de guanyar dimensió al mateix temps que densitat. Un win-win que repercutirà en la creació de la “Grand Barcelona” cultural que imaginem, una possibilitat que s’ha planejat en el pensament de molts, que pocs han intentat, i que fins al dia d’avui, de facto, ningú s’hi ha posat a treballar. Un circuit en constant moviment de continguts culturals i agents de tots els sectors que construeixen, amb l’esdevenir dels dies, una xarxa cultural en la que els equipaments de país (MNAC, Macba, Liceu, TNC, Lliure, Mercat de les Flors etc. etc.) articulen un frondós ecosistema cultural metropolità que dona vida a un sotabosc de petits i mitjans equipaments culturals que se’n nodreixen i li retornen capacitat de creixement, dimensió i robustesa.
Un fet vital el trobem en la necessitat de generar nodes de connexió entre espais d’activitat cultural metropolitans. Ens calen centres que estructurin, més enllà dels barcelonins, nous referents culturals. Com fars en el territori que amplifiquin, de la mà de la capital, tot el talent i la potència que són capaços de generar. Pensem en el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges o en el Festival de Jazz de Terrassa. No només Barcelona no els ha de fagocitar, sinó que cal impulsar-los per tal que esdevinguin grans festivals de país. En el cas de Sitges, aquest ha de ser el festival català de referència, acompanyat de totes les mostres especialitzades (com l’in-EDIT, el Docs o el REC).

Caldrà una bona dosi de generositat per part dels responsables polítics del Govern català i de l’Ajuntament de Barcelona per a que el fet metropolità es pugui expandir. Generar centres és estructurar nodes de connectivitat i insuflar energia creativa a una capital que sovint no ha sabut veure més enllà dels seus límits territorials. Un projecte com el de les fàbriques de creació de Barcelona només pren autèntica dimensió si és capaç no tan sols de connectar-se internacionalment, sinó de fer-ho a nivell metropolità. Això com s’aconsegueix? Dotant les fàbriques de tota la regió metropolitana de recursos, continguts i contactes que les facin palanques de creixement comuns.
Sabem abastament que bona part dels problemes que encotillen una autèntica i plena realitat metropolitana venen de la mà d’un polítics que temen no poder-la controlar. Tenen a veure amb uns problemes de governança que l’han castrat. Històricament, la pugna a banda i banda de la Plaça Sant Jaume va enfrontar dos polítics de mirada expansiva que no volien renunciar a dirigir-ne el seu destí. La pugna durant anys entre Jordi Pujol i Pasqual Maragall va ser un topall perquè l’àrea metropolitana tingués una governança capaç d’empènyer les potencialitats, també culturals, que els seus ciutadans eren capaços d’imaginar i portar a terme. Caldria una refundació administrativa que, alliberada de prejudicis i gelosies, dotés d’un òrgan polític que n’exercís la seva gestió. El desmantellament de la Corporació Metropolitana de Barcelona l’any 1987 potser va suposar un retrocés en la construcció de la gran ciutat que volia equiparar-se amb altres metròpolis globals, però des de llavors ha transcorregut prou temps com perquè la responsabilitat del fracàs del projecte metropolità quedi repartida entre les diferents formacions polítiques.

El territori metropolità a què fem referència va més enllà del purament físic. És també el mental. És el sentiment de pertànyer a una gran capital, Barcelona, que se sent metropolitana i en vol ser. Com els habitants del Greater London que tenen la plena consciència de ser tots londinencs encara que resideixin i treballin prop de Surrey. De la mateixa manera que cal un canvi de consciència sobre el fet de sentir-se europeu. Ser-ho, en som. Però és quan ens traslladem als Estats Units, per exemple, que ens sentim plenament europeus, amb tota la seva càrrega històrica, cultural, ideològica, política… més enllà de pertànyer a un o altre estat.
Cal la convicció de sentir-se barceloní més enllà del municipi de la regió metropolitana des de la qual ens afirmem culturalment. Cal, en definitiva, un canvi de consciència cultural sobre el fet metropolità. I, a l’espera d’un improbable consens per establir aquesta governança supramunicipal, cal audàcia metropolitana. És a dir, imaginar i endegar projectes des dels ajuntaments i des de la societat civil que alimentin el circuit virtuós de talent i que afavoreixin aquest sentiment de pertinença.

Eduard Martín, CIO i director de 5G de Mobile World Capital Barcelona, defensa els beneficis de les noves tecnologies, concretament la futura implantació del 5G en el marc d’una ciutat que sempre ha estat puntera en aquest aspecte. Com s’aprecia, la tecnologia 5G és un element més d’aquesta progressió que esdevé de manera simultània en la xarxa d’infraestructures de telecomunicacions. Aquest tipus de tecnologia s’ha de convertir en un aliat de Barcelona i la seva àrea metropolitana en el seu procés de desenvolupament, posicionament i consolidació com a referent europeu. Actualment, el territori es troba davant un context farcit d’oportunitats per créixer en la direcció correcta. Primerament, des del punt de vista estratègic. Existeix la possibilitat d’oferir suport tecnològic per consolidar la idea mencionada prèviament d’àrea metropolitana àmplia. Això significa tenir una xarxa intel·ligent que permeti l’intercanvi de serveis i experiències entre la ciutadania. La 5G possibilitarà aquesta orquestració de serveis, evolucionant una zona que no perdrà la identitat dels seus municipis gràcies a una xarxa intel·ligent que possibilitarà la seva cohesió.
En aquest escenari es podran desenvolupar elements bàsics de les noves configuracions urbanes com una mobilitat intermodal, que respongui a les necessitats individualitzades de cada ciutadà i estigui optimitzada a través de tecnologies digitals, o el desenvolupament de sectors com el de l’entreteniment, l’oci, l’ensenyament i, per descomptat, el suport sociosanitari.
La tecnologia també possibilitarà una gestió més eficient del sistema d’emergències, que té incidència més enllà de la sanitat. En contextos d’excepcionalitat derivats, per exemple, d’inclemències meteorològiques, la coordinació de totes les unitats que intervenen en un dispositiu d’emergències de grans dimensions estaria optimitzada.
La tecnologia 5G també tindrà incidència en la reducció del consum energètic. L’estudi ‘El valor del 5G per a les ciutats i les comunitats’ elaborat per O2, proveïdor de serveis de telecomunicacions i principal marca comercial de Telefònica al Regne Unit, assenyala que aquest tipus de tecnologia permetrà a les cases estalviar unes 450 lliures anuals en factures d’energia i els ajuntaments podran recuperar 2.800 milions de lliures a l’any gràcies a la introducció d’il·luminació intel·ligent i recollida d’escombraries. Londres, número 1 del rànquing ‘IESE Cities in Motion Index’, és un exemple a l’hora d’explorar futures aplicacions del 5G.
Si Barcelona i, per tant, la seva àrea metropolitana, vol consolidar-se com una ciutat intel·ligent només té un camí: incorporar la tecnologia com a part fonamental de la seva activitat diària en tots els seus estaments i intentar estar sempre al capdavant de la innovació, l’emprenedoria i la generació de prosperitat per a la seva ciutadania. És una oportunitat que no podem deixar escapar.

Quins són els reptes de la Barcelona Metropolitana postpandèmia? Com s’ha d’abordar la qüestió del turisme, la nova consciència cultural o l’aplicació del 5G? Us oferim un resum dels articles que han elaborat cinc experts sobre aquests temes en el marc de la secció Repensar la Metròpolis.

Per Xavier Marcé, regidor de Nou Barris, cal invertir la direcció promocional del turisme a Barcelona i construir les eines de cooperació entre organitzacions, associacions i empreses que es dediquen a la gestió d’espais patrimonials, esdeveniments i serveis per al visitant, amb l´objectiu de consolidar i estabilitzar una oferta dinàmica.

Barcelona, com tantes altres ciutats europees, ha treballat tradicionalment el turisme des de la perspectiva de la demanda tot considerant que la justificació prioritària de la promoció turística era la competència eficient amb altres destins. Ara toca invertir aquesta direcció promocional posant en valor tot un seguit d’elements que hauran de contribuir a diversificar els fluxos turístics, ampliar la seva base territorial i multiplicar els valors relacionals entre els residents i els visitants. Cal, doncs, construir les eines de cooperació entre organitzacions, associacions i empreses que es dediquen a la gestió d’espais patrimonials, esdeveniments i serveis per al visitant, amb l´objectiu de consolidar i estabilitzar una oferta dinàmica.
Abordar aquestes qüestions implica acceptar que la gestió lògica del turisme urbà és essencialment aspiracional, i per tant administrable des de la perspectiva de la construcció d’imaginaris pensats ad hoc; en comptes d’una gestió passiva basada essencialment en l’administració, més o menys racional, del patrimoni natural o cultural. Fins i tot l’existència d’aquestes realitats patrimonials és, en el cas de les grans ciutats, manipulable (en el sentit d’esdevenir objecte potencial de subversions que alterin el seu significat original). Barcelona no pot ser un destí vacacional, en la mesura que la seva oferta patrimonial i cultural ha de ser objecte d’una atenció prioritària que renovi el seu interès per els propis residents.
Considerar el conjunt de la Barcelona metropolitana com el subjecte d’una mateixa política del visitant esdevé essencial. En primer lloc, des del punt de vista de l’allotjament. Dormir a vint parades de metro del centre de la ciutat és habitual a Nova York, París, Berlín o Londres. En segon lloc, perquè la capacitat per generar dinàmiques icòniques que esdevinguin tendència per al propi ciutadà i a l’hora motiu d’interès per al visitant és absolutament viable.
La raó per la qual el districte cultural de l’Hospitalet, els restaurants xinesos de Fondo o qualsevol altra destinació metropolitana no és d’interès turístic és perquè tampoc ho és per els propis barcelonins. Aquest és el punt de sortida que cal adoptar per a transformar el nostre model turístic: administrar l’oferta des de la perspectiva dels interessos dels propis ciutadans.
La comoditat d’una gestió metropolitana hipermunicipalista (bé que amb alguns apunts sòlids de solidaritat territorial) no és la millor manera d’afrontar els canvis econòmics que acompanyaran la gestió postpandèmia. Ara per ara, anar a viure a Sant Boi és una tragèdia per a molts joves barcelonins i barcelonines, mentre que als de Sant Boi els resulta indiferent viure a Barcelona. Les condicions per desenvolupar un gran espai metropolità existeixen, tot i que no sempre van en la direcció correcte.

Mariona Tomàs Fornés, Professora agregada Serra Húnter, Departament de Ciència Política (UB), considera que existeixen múltiples models de governança metropolitana i no existeix una fórmula única que funcioni per a tots, però a grans trets es poden distingir quatre models segons el seu grau d’institucionalització. A un nivell (després de la fusió de municipis o amb una designació de “ciutat metropolitana”, com ara els casos de Toronto i Tokio), o a dos nivells (mantenint els municipis però amb un nivell de coordinació metropolitana), com serien els casos de Lió, Montreal i Portland. En l’altre extrem, models poc institucionalitzats basats en la cooperació voluntària de municipis: ja sigui a través d’una mancomunitat o associació de municipis o mitjançant la planificació estratègica, com és el cas de Poznan i Amsterdam. Amb un grau mitjà d’institucionalització, hi ha agències metropolitanes sectorials (per gestionar o planificar un sol servei com el transport públic, medi ambient, policia, etc.), com ara València, Bilbao i Nova York, i finalment el model de coordinació vertical, en el qual les polítiques metropolitanes no es realitzen per a un ens específicament metropolità sinó de facto per altres àmbits de govern que ja existeixen (una regió, una província, un comtat, etc.). Aquí tindríem els casos de Madrid, Copenhaguen i Berlín.
Un dels problemes cabdals de la governança metropolitana és el finançament deficient. Les despeses municipals per càpita solen ser més elevades a les regions metropolitanes a causa de la naturalesa dels serveis (com el transport públic i la recollida de residus). Tot i això, les institucions metropolitanes no gaudeixen d’autonomia fiscal. En la majoria dels casos, el seu finançament prové d’una barreja de fonts, principalment transferències d’altres nivells de governs i impostos. Mentre que a França, les noves metròpolis tenen més incentius financers, a Anglaterra hi ha assignacions directes del govern central. Per exemple, a Manchester, els ingressos d’origen propi representen aproximadament el 25% dels ingressos totals. El fet de tenir més ingressos d’origen propi (impostos i taxes) i la llibertat sobre la recaptació d’impostos proporciona més autonomia fiscal que no pas dependre de les transferències intergovernamentals (Slack, 2018 ).
En general, predominen els models d’elecció indirecta, on els alcaldes i regidors formen part de l’estructura metropolitana com a representants del municipi en què han estat elegits (com a Barcelona o a les estructures metropolitanes italianes, portugueses i franceses, excepte Lió recentment). A Europa els exemples d’elecció directa a escala metropolitana són escassos i tenen característiques diferents: en alguns casos es fa l’elecció directa de l’alcaldia (Manchester i Liverpool), en altres de l’assemblea (Stuttgart, creada l’any 1994) o d’ambdues (Londres i Hannover, creades ja fa 20 anys). Com mostra Tomàs (2018), l’àmbit metropolità no destaca per una major participació electoral sinó que se situa en la línia de la participació a escala municipal, que, depèn del context (en especial a Anglaterra), és baixa o moderada.
En qualsevol cas, la qüestió de la legitimitat està relacionada amb el poder polític de les aglomeracions urbanes. Si s’opta per crear governs metropolitans forts amb autonomia fiscal, competències exclusives i vinculants, l’elecció directa dels representants metropolitans és inevitable. Contràriament, si es privilegia la legitimitat per rendiment o resultats, les institucions metropolitanes seguiran sent tècniques i opaques per a la ciutadania. La qüestió és decidir fins a quin punt es vol atorgar un major reconeixement de les regions metropolitanes com a espais polítics.
Com a conclusió, trobem a Europa diversos models de governança metropolitana, amb un increment de noves institucions metropolitanes creades en els darrers deu anys. Per tal de fer sentir la seva veu, des de l’Àrea Metropolitana de Barcelona es va impulsar l’any 2015 la xarxa EMA (Autoritats Metropolitanes Europees), que reuneix anualment representants de les principals metròpolis. Juntament amb altres xarxes internacionals, com Metropolis (Associació Mundial de les Grans Metròpolis), CGLU (Ciutats i Governs Locals Units) o Medcities (Xarxa de Ciutats de la Mediterrània), les regions metropolitanes reclamen un espai polític en el complex escenari de governança multinivell existent a Europa.

Referències citades:
Slack, E. (2017). How Much Local Fiscal Autonomy Do Cities Have? A Comparison of Eight Cities around the World. IMFG Perspectives Paper 19. Toronto: University of Toronto.
Tomàs, M. (2018). Els governs metropolitans d’elecció directa. Reflexions per a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, Revista Papers, 61: 52-59.

Llucià Homs i Miquel Molina plantegen com forjar una nova consciència cultural en el marc metropolità i per això defensen que cal una transferència real de continguts culturals. De dins cap a fora i de fora cap a dins, del centre a la perifèria i de la perifèria cap al centre, amb la voluntat de guanyar dimensió al mateix temps que densitat. Un win-win que repercutirà en la creació de la “Grand Barcelona” cultural que imaginem, una possibilitat que s’ha planejat en el pensament de molts, que pocs han intentat, i que fins al dia d’avui, de facto, ningú s’hi ha posat a treballar. Un circuit en constant moviment de continguts culturals i agents de tots els sectors que construeixen, amb l’esdevenir dels dies, una xarxa cultural en la que els equipaments de país (MNAC, Macba, Liceu, TNC, Lliure, Mercat de les Flors etc. etc.) articulen un frondós ecosistema cultural metropolità que dona vida a un sotabosc de petits i mitjans equipaments culturals que se’n nodreixen i li retornen capacitat de creixement, dimensió i robustesa.
Un fet vital el trobem en la necessitat de generar nodes de connexió entre espais d’activitat cultural metropolitans. Ens calen centres que estructurin, més enllà dels barcelonins, nous referents culturals. Com fars en el territori que amplifiquin, de la mà de la capital, tot el talent i la potència que són capaços de generar. Pensem en el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges o en el Festival de Jazz de Terrassa. No només Barcelona no els ha de fagocitar, sinó que cal impulsar-los per tal que esdevinguin grans festivals de país. En el cas de Sitges, aquest ha de ser el festival català de referència, acompanyat de totes les mostres especialitzades (com l’in-EDIT, el Docs o el REC).

Caldrà una bona dosi de generositat per part dels responsables polítics del Govern català i de l’Ajuntament de Barcelona per a que el fet metropolità es pugui expandir. Generar centres és estructurar nodes de connectivitat i insuflar energia creativa a una capital que sovint no ha sabut veure més enllà dels seus límits territorials. Un projecte com el de les fàbriques de creació de Barcelona només pren autèntica dimensió si és capaç no tan sols de connectar-se internacionalment, sinó de fer-ho a nivell metropolità. Això com s’aconsegueix? Dotant les fàbriques de tota la regió metropolitana de recursos, continguts i contactes que les facin palanques de creixement comuns.
Sabem abastament que bona part dels problemes que encotillen una autèntica i plena realitat metropolitana venen de la mà d’un polítics que temen no poder-la controlar. Tenen a veure amb uns problemes de governança que l’han castrat. Històricament, la pugna a banda i banda de la Plaça Sant Jaume va enfrontar dos polítics de mirada expansiva que no volien renunciar a dirigir-ne el seu destí. La pugna durant anys entre Jordi Pujol i Pasqual Maragall va ser un topall perquè l’àrea metropolitana tingués una governança capaç d’empènyer les potencialitats, també culturals, que els seus ciutadans eren capaços d’imaginar i portar a terme. Caldria una refundació administrativa que, alliberada de prejudicis i gelosies, dotés d’un òrgan polític que n’exercís la seva gestió. El desmantellament de la Corporació Metropolitana de Barcelona l’any 1987 potser va suposar un retrocés en la construcció de la gran ciutat que volia equiparar-se amb altres metròpolis globals, però des de llavors ha transcorregut prou temps com perquè la responsabilitat del fracàs del projecte metropolità quedi repartida entre les diferents formacions polítiques.

El territori metropolità a què fem referència va més enllà del purament físic. És també el mental. És el sentiment de pertànyer a una gran capital, Barcelona, que se sent metropolitana i en vol ser. Com els habitants del Greater London que tenen la plena consciència de ser tots londinencs encara que resideixin i treballin prop de Surrey. De la mateixa manera que cal un canvi de consciència sobre el fet de sentir-se europeu. Ser-ho, en som. Però és quan ens traslladem als Estats Units, per exemple, que ens sentim plenament europeus, amb tota la seva càrrega històrica, cultural, ideològica, política… més enllà de pertànyer a un o altre estat.
Cal la convicció de sentir-se barceloní més enllà del municipi de la regió metropolitana des de la qual ens afirmem culturalment. Cal, en definitiva, un canvi de consciència cultural sobre el fet metropolità. I, a l’espera d’un improbable consens per establir aquesta governança supramunicipal, cal audàcia metropolitana. És a dir, imaginar i endegar projectes des dels ajuntaments i des de la societat civil que alimentin el circuit virtuós de talent i que afavoreixin aquest sentiment de pertinença.

Eduard Martín, CIO i director de 5G de Mobile World Capital Barcelona, defensa els beneficis de les noves tecnologies, concretament la futura implantació del 5G en el marc d’una ciutat que sempre ha estat puntera en aquest aspecte. Com s’aprecia, la tecnologia 5G és un element més d’aquesta progressió que esdevé de manera simultània en la xarxa d’infraestructures de telecomunicacions. Aquest tipus de tecnologia s’ha de convertir en un aliat de Barcelona i la seva àrea metropolitana en el seu procés de desenvolupament, posicionament i consolidació com a referent europeu. Actualment, el territori es troba davant un context farcit d’oportunitats per créixer en la direcció correcta. Primerament, des del punt de vista estratègic. Existeix la possibilitat d’oferir suport tecnològic per consolidar la idea mencionada prèviament d’àrea metropolitana àmplia. Això significa tenir una xarxa intel·ligent que permeti l’intercanvi de serveis i experiències entre la ciutadania. La 5G possibilitarà aquesta orquestració de serveis, evolucionant una zona que no perdrà la identitat dels seus municipis gràcies a una xarxa intel·ligent que possibilitarà la seva cohesió.
En aquest escenari es podran desenvolupar elements bàsics de les noves configuracions urbanes com una mobilitat intermodal, que respongui a les necessitats individualitzades de cada ciutadà i estigui optimitzada a través de tecnologies digitals, o el desenvolupament de sectors com el de l’entreteniment, l’oci, l’ensenyament i, per descomptat, el suport sociosanitari.
La tecnologia també possibilitarà una gestió més eficient del sistema d’emergències, que té incidència més enllà de la sanitat. En contextos d’excepcionalitat derivats, per exemple, d’inclemències meteorològiques, la coordinació de totes les unitats que intervenen en un dispositiu d’emergències de grans dimensions estaria optimitzada.
La tecnologia 5G també tindrà incidència en la reducció del consum energètic. L’estudi ‘El valor del 5G per a les ciutats i les comunitats’ elaborat per O2, proveïdor de serveis de telecomunicacions i principal marca comercial de Telefònica al Regne Unit, assenyala que aquest tipus de tecnologia permetrà a les cases estalviar unes 450 lliures anuals en factures d’energia i els ajuntaments podran recuperar 2.800 milions de lliures a l’any gràcies a la introducció d’il·luminació intel·ligent i recollida d’escombraries. Londres, número 1 del rànquing ‘IESE Cities in Motion Index’, és un exemple a l’hora d’explorar futures aplicacions del 5G.
Si Barcelona i, per tant, la seva àrea metropolitana, vol consolidar-se com una ciutat intel·ligent només té un camí: incorporar la tecnologia com a part fonamental de la seva activitat diària en tots els seus estaments i intentar estar sempre al capdavant de la innovació, l’emprenedoria i la generació de prosperitat per a la seva ciutadania. És una oportunitat que no podem deixar escapar.

ALTRES ARTICLES

JOAQUÍN TORNOS MAS: UNA NOVA GOVERNANÇA PER A L’AMB FELIPE CAMPOS: EL FET SOCIAL, PER ENTENDRE LA NECESSITAT DE LA METRÒPOLI BARCELONA ROSER FERNÁNDEZ: LA PLANIFICACIÓ DELS SERVEIS DE SALUT I EL TERRITORI JOSÉ A. DONAIRE L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA. CRÒNICA D’UN PROJECTE INACABAT

LA QÜESTIÓ DE LA GOVERNANÇA DE L’AMB: PERSPECTIVES

Més d’una dècada després de la creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), Barcelona i el seu entorn es troben davant d’una nova realitat, amb les seves mancances i oportunitats, problemes i reptes. Tres experts suggereixen en els seus articles formes de donar resposta a aquests desafiaments.

Joaquín Tornos Mas, Catedràtic de Dret Administratiu (UB), recorda com, en l’actualitat, més de la meitat de la població mundial viu en àrees urbanes. Aquestes àrees es constitueixen en motors del creixement econòmic i d’innovació, però al mateix temps han de fer front a greus mancances de serveis socials i infraestructures, generen problemes de mobilitat i acreixen els problemes mediambientals.

A Barcelona i el seu entorn, aquesta realitat metropolitana hi ha estat present des de fa molts anys. El seu impuls i potenciació per l’alcalde Pascual Maragall va portar a l’enfrontament amb el President de la Generalitat, Jordi Pujol, que veia en aquesta entitat un contrapoder al d’una Generalitat encara incipient.

La creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, AMB, mitjançant la llei 31/2010, però, va donar resposta a aquesta voluntat metropolitana. No obstant això, i malgrat els esforços del personal i funcionaris de l’AMB, tot sembla indicar que la institució no respon a les seves potencialitats ni al que es requereix d’un ens d’aquesta naturalesa.

Tornos Mas, davant això, fixa un seguit de reptes per aquest ens institucional: reconèixer, per a superar-les, les desconfiances existents entre Barcelona i perifèria que han condicionat l’esdevenir de la realitat metropolitana de Barcelona. Cal assumir que la perifèria no ha d’estar al servei de Barcelona, i Barcelona ha d’assumir que necessita la perifèria. La Generalitat de Catalunya, per la seva banda, ha de fer del creixement de l’AMB un objectiu propi i prioritari.

L’AMB, d’altra banda, és un ens territorial format per l’agrupació de municipis, però com a ens local territorial no ha d’oblidar que està al servei d’una col·lectivitat, d’un conjunt de ciutadans i ciutadanes que tenen problemes comuns. L’organització interna de la AMB hauria de tractar d’equilibrar el centre – perifèria. D’una banda, portant òrgans propis de la AMB per tot el territori metropolità i, per un altra, potenciant també la ubicació de centres universitaris, escoles de negocis, instal·lacions culturals en tot l’espai metropolità.

El govern metropolità, d’altra banda, requereix un lideratge fort i convençut de la importància i potencialitats de l’AMB. Qui presideixi l’AMB, i el seu equip de govern, han d’exercir aquest lideratge. S’ha de tractar de reforçar la legitimitat de l’ens metropolità. S’ha d’aconseguir que la realitat fàctica de la vida metropolitana de molts ciutadans/as (es desplacen dins de l’AMB per a treballar, per a rebre prestacions sanitàries o per a assistir a esdeveniments culturals, per a anar de compres, etc.) s’identifiqui amb l’existència d’un ens de govern metropolità.

D’altra banda, la realitat metropolitana requereix una agenda pròpia separada de la qual poden definir els respectius municipis. L’àrea metropolitana de Barcelona, i no sols Barcelona, ha de promocionar-se com un lloc idoni per a treballar i desenvolupar les activitats econòmiques. I, finalment, l’AMB ha de ser un interlocutor actiu en les relacions amb la Generalitat, amb l’administració de l’Estat, amb la Unió Europea i amb les organitzacions internacionals.

L’autor conclou que les àrees metropolitanes han de donar resposta als desafiaments propis de les grans conurbacions amb la finalitat d’aconseguir una societat interna inclusiva i igualitària. Però, al seu torn, han de ser subjectes actius del desenvolupament econòmic de tot el seu territori en un escenari mundial competitiu, tractant d’atreure capital i talent.

Carlos Ferrater, arquitecte, per la seva banda, desenvolupa en l’article una nova proposta de gestió supramunicipal, una nova forma d’entendre el fet de l’existència d’un continu urbà que no només s’emmarca en l’àmbit de l’actual Àrea Metropolitana de Barcelona sinó que va encara més enllà implicant aspectes territorials, jurídics, normatius, ambientals, econòmics, de representació ciutadana, etc.

El nou ens, segons Ferrater, no només milloraria aspectes de gestió sinó també garantiria als ciutadans un tracte més equitatiu que fos fruit d’un plantejament racional i no pas de l’atzar administratiu. L’actual Àrea Metropolitana de Barcelona suposa un 2% del total del territori català però concentra més de tres milions d’habitants i una important concentració de la indústria i les patents, fet que fa d’aquesta zona un hub estratègic del sud d’Europa. Davant això, l’autor advoca per una gestió més propera i assequible que sense oblidar l’especificitat de les diverses poblacions i municipis, promogui actuacions d’àmbit més ampli i lògica de conjunt. La creació d’un nou Ens Metropolità, afegeix d’altra banda Ferrater, no s’ha de pensar com un contrapoder o un ens ideològic, sinó més en un ens de gestió ideologitzat en la mesura que respondrà a un programa de polítiques determinat però que ha d’actuar també com un ens de gestió independent.

Amb la idea, d’altra banda, d’esdevenir un eix estratègic a nivell europeu i mediterrani, Ferrater exposa la possibilitat d’ampliar l’àrea metropolitana a una sèrie de municipis que actualment es consideren part de la tercera quarta corona del transport metropolità, com ara Terrassa i Sabadell. Altres punts destacats del decàleg són: donar pas a la creació d’un conglomerat urbà de major rang i major població del sud d’Europa veterbrat per Aeroport, ferrocarril i port de mercaderies; facilitar la coordinació en un mateix cens de tots els pols d’alta innovació com la biomedicina, les noves tecnologies i les grans indústries; i crear una xarxa de comunicació i transport públic que asseguri una mobilitat sostenible i amb menys impacte mediambiental.

En el pla urbanístic, Carlos Ferrater assenyala la necessitat de tenir en compte una nova realitat amb una normativa que permeti el pacte social i el desenvolupament entre territoris. I assegura que el principal problema que sorgeix en la gestió i implementació de les propostes esmentades anteriorment és l’actual excés d’administracions en municipis, consells comarcals, diputacions, divisió provincial, comarcal.

El nou Ens Metropolità de gestió ha de ser segons l’autor un instrument de gestió de caràcter democràtic, que permeti un desenvolupament social i econòmic de conjunt i alhora pugui oferir un tracte proper al ciutadà, sense deixar de banda el caràcter i les especificitats de cada municipi. L’autor proposa finalment interpel·lar a la ciutadania a través d’un referèndum en el que es podria decidir el model d’administració.

Felipe Campos Rubio, Director General Associació Educativa Itaca LH, finalment, remarca la importància d’assolir un consens entre les diferents sensibilitats socials per a la construcció de la ciutat. Segons l’autor, la forma en què orientem els reptes en matèria d’habitatge, sostenibilitat, treball, educació… determinaran l’estabilitat per poder escometre la transformació de Barcelona.

Segona l’opinió de l’autor, cal una aposta decidida per una metròpoli resilient, cohesionada, intel·ligent, i pròspera amb diferents nivells de governança i connectada al món. Amb un gran pacte, en el qual tots els agents econòmics i socials de la regió metropolitana de Barcelona treballin plenament per garantir els drets i oportunitats dels ciutadans no subjectes a barreres administratives que delimiten la vida als barris de les mateixes ciutats membres.

L’autor posa en relleu el debat profund entre ciutats construïdes per ser viscudes o per ser consumides, per ser habitades o per especular, per garantir els drets en termes de justícia social o de gentrificació. La vida a les grans metròpolis es pot veure des de diferents punts de vista, però la darrera crisis sanitària, social i econòmica deixa els col·lectius que pateixen en una situació més vulnerable i dramàtica, a la denominada UCI social.

D’altra banda, la convergència de la crisi sanitària del covid, les pressions dels conflictes armats i del canvi climàtic posa en risc extrem l’objectiu d’acabar amb la pobresa el 2030 si no s’activen de forma immediata accions polítiques d’impacte i sincronitzades internacionalment. Si no és així, la taxa de pobresa extrema se situarà encara en el 7% al final de la dècada que tot just acabem d’iniciar. Especialment per l’increment en les grans ciutats, on es traslladaran els majors repunts de la pobresa, fins ara més vinculades a les àrees rurals.

Campos creu que ara és el moment de la cooperació, és el moment de la metròpoli. Així, tot apunta cap a la cooperació territorial i la superació d’antigues barreres amb el fet social com a bandera, cosa que ens convida a corregir debilitats democràtiques, un pas imprescindible per generar un nou escenari metropolità a Barcelona.

L’autor creu finalment que superar aquesta visió individualista propiciaria, sense cap mena de dubte, que la xarxa de barris i ciutats fossin més dinàmiques, que les fractures urbanes persistents i els nous eixos de vulnerabilitat social relacionats amb l’habitatge, la precarietat laboral i l’acció social, tinguessin una resposta multiplicadora en un territori que ha superat l’esquema de jerarquia espacial entre Barcelona i una corona crescuda amb lògica de perifèria. La metròpoli de Barcelona marcada pel fet social trencaria amb la idea d’una AMB de municipis desconnectats.

Campos conclou que aquest nou espai polític més cooperatiu reclama, doncs, un fet determinant, un nou marc de governança, de nous lideratges compartits, una nova matriu relacional entre els municipis articulada amb components supramunicipals d’àmplies competències metropolitanes, que faci possible construir la gran Metròpoli de Barcelona amb un fet social propi al servei de les persones.

Més d’una dècada després de la creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), Barcelona i el seu entorn es troben davant d’una nova realitat, amb les seves mancances i oportunitats, problemes i reptes. Tres experts suggereixen en els seus articles formes de donar resposta a aquests desafiaments.

Joaquín Tornos Mas, Catedràtic de Dret Administratiu (UB), recorda com, en l’actualitat, més de la meitat de la població mundial viu en àrees urbanes. Aquestes àrees es constitueixen en motors del creixement econòmic i d’innovació, però al mateix temps han de fer front a greus mancances de serveis socials i infraestructures, generen problemes de mobilitat i acreixen els problemes mediambientals.

A Barcelona i el seu entorn, aquesta realitat metropolitana hi ha estat present des de fa molts anys. El seu impuls i potenciació per l’alcalde Pascual Maragall va portar a l’enfrontament amb el President de la Generalitat, Jordi Pujol, que veia en aquesta entitat un contrapoder al d’una Generalitat encara incipient.

La creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, AMB, mitjançant la llei 31/2010, però, va donar resposta a aquesta voluntat metropolitana. No obstant això, i malgrat els esforços del personal i funcionaris de l’AMB, tot sembla indicar que la institució no respon a les seves potencialitats ni al que es requereix d’un ens d’aquesta naturalesa.

Tornos Mas, davant això, fixa un seguit de reptes per aquest ens institucional: reconèixer, per a superar-les, les desconfiances existents entre Barcelona i perifèria que han condicionat l’esdevenir de la realitat metropolitana de Barcelona. Cal assumir que la perifèria no ha d’estar al servei de Barcelona, i Barcelona ha d’assumir que necessita la perifèria. La Generalitat de Catalunya, per la seva banda, ha de fer del creixement de l’AMB un objectiu propi i prioritari.

L’AMB, d’altra banda, és un ens territorial format per l’agrupació de municipis, però com a ens local territorial no ha d’oblidar que està al servei d’una col·lectivitat, d’un conjunt de ciutadans i ciutadanes que tenen problemes comuns. L’organització interna de la AMB hauria de tractar d’equilibrar el centre – perifèria. D’una banda, portant òrgans propis de la AMB per tot el territori metropolità i, per un altra, potenciant també la ubicació de centres universitaris, escoles de negocis, instal·lacions culturals en tot l’espai metropolità.

El govern metropolità, d’altra banda, requereix un lideratge fort i convençut de la importància i potencialitats de l’AMB. Qui presideixi l’AMB, i el seu equip de govern, han d’exercir aquest lideratge. S’ha de tractar de reforçar la legitimitat de l’ens metropolità. S’ha d’aconseguir que la realitat fàctica de la vida metropolitana de molts ciutadans/as (es desplacen dins de l’AMB per a treballar, per a rebre prestacions sanitàries o per a assistir a esdeveniments culturals, per a anar de compres, etc.) s’identifiqui amb l’existència d’un ens de govern metropolità.

D’altra banda, la realitat metropolitana requereix una agenda pròpia separada de la qual poden definir els respectius municipis. L’àrea metropolitana de Barcelona, i no sols Barcelona, ha de promocionar-se com un lloc idoni per a treballar i desenvolupar les activitats econòmiques. I, finalment, l’AMB ha de ser un interlocutor actiu en les relacions amb la Generalitat, amb l’administració de l’Estat, amb la Unió Europea i amb les organitzacions internacionals.

L’autor conclou que les àrees metropolitanes han de donar resposta als desafiaments propis de les grans conurbacions amb la finalitat d’aconseguir una societat interna inclusiva i igualitària. Però, al seu torn, han de ser subjectes actius del desenvolupament econòmic de tot el seu territori en un escenari mundial competitiu, tractant d’atreure capital i talent.

Carlos Ferrater, arquitecte, per la seva banda, desenvolupa en l’article una nova proposta de gestió supramunicipal, una nova forma d’entendre el fet de l’existència d’un continu urbà que no només s’emmarca en l’àmbit de l’actual Àrea Metropolitana de Barcelona sinó que va encara més enllà implicant aspectes territorials, jurídics, normatius, ambientals, econòmics, de representació ciutadana, etc.

El nou ens, segons Ferrater, no només milloraria aspectes de gestió sinó també garantiria als ciutadans un tracte més equitatiu que fos fruit d’un plantejament racional i no pas de l’atzar administratiu. L’actual Àrea Metropolitana de Barcelona suposa un 2% del total del territori català però concentra més de tres milions d’habitants i una important concentració de la indústria i les patents, fet que fa d’aquesta zona un hub estratègic del sud d’Europa. Davant això, l’autor advoca per una gestió més propera i assequible que sense oblidar l’especificitat de les diverses poblacions i municipis, promogui actuacions d’àmbit més ampli i lògica de conjunt. La creació d’un nou Ens Metropolità, afegeix d’altra banda Ferrater, no s’ha de pensar com un contrapoder o un ens ideològic, sinó més en un ens de gestió ideologitzat en la mesura que respondrà a un programa de polítiques determinat però que ha d’actuar també com un ens de gestió independent.

Amb la idea, d’altra banda, d’esdevenir un eix estratègic a nivell europeu i mediterrani, Ferrater exposa la possibilitat d’ampliar l’àrea metropolitana a una sèrie de municipis que actualment es consideren part de la tercera quarta corona del transport metropolità, com ara Terrassa i Sabadell. Altres punts destacats del decàleg són: donar pas a la creació d’un conglomerat urbà de major rang i major població del sud d’Europa veterbrat per Aeroport, ferrocarril i port de mercaderies; facilitar la coordinació en un mateix cens de tots els pols d’alta innovació com la biomedicina, les noves tecnologies i les grans indústries; i crear una xarxa de comunicació i transport públic que asseguri una mobilitat sostenible i amb menys impacte mediambiental.

En el pla urbanístic, Carlos Ferrater assenyala la necessitat de tenir en compte una nova realitat amb una normativa que permeti el pacte social i el desenvolupament entre territoris. I assegura que el principal problema que sorgeix en la gestió i implementació de les propostes esmentades anteriorment és l’actual excés d’administracions en municipis, consells comarcals, diputacions, divisió provincial, comarcal.

El nou Ens Metropolità de gestió ha de ser segons l’autor un instrument de gestió de caràcter democràtic, que permeti un desenvolupament social i econòmic de conjunt i alhora pugui oferir un tracte proper al ciutadà, sense deixar de banda el caràcter i les especificitats de cada municipi. L’autor proposa finalment interpel·lar a la ciutadania a través d’un referèndum en el que es podria decidir el model d’administració.

Felipe Campos Rubio, Director General Associació Educativa Itaca LH, finalment, remarca la importància d’assolir un consens entre les diferents sensibilitats socials per a la construcció de la ciutat. Segons l’autor, la forma en què orientem els reptes en matèria d’habitatge, sostenibilitat, treball, educació… determinaran l’estabilitat per poder escometre la transformació de Barcelona.

Segona l’opinió de l’autor, cal una aposta decidida per una metròpoli resilient, cohesionada, intel·ligent, i pròspera amb diferents nivells de governança i connectada al món. Amb un gran pacte, en el qual tots els agents econòmics i socials de la regió metropolitana de Barcelona treballin plenament per garantir els drets i oportunitats dels ciutadans no subjectes a barreres administratives que delimiten la vida als barris de les mateixes ciutats membres.

L’autor posa en relleu el debat profund entre ciutats construïdes per ser viscudes o per ser consumides, per ser habitades o per especular, per garantir els drets en termes de justícia social o de gentrificació. La vida a les grans metròpolis es pot veure des de diferents punts de vista, però la darrera crisis sanitària, social i econòmica deixa els col·lectius que pateixen en una situació més vulnerable i dramàtica, a la denominada UCI social.

D’altra banda, la convergència de la crisi sanitària del covid, les pressions dels conflictes armats i del canvi climàtic posa en risc extrem l’objectiu d’acabar amb la pobresa el 2030 si no s’activen de forma immediata accions polítiques d’impacte i sincronitzades internacionalment. Si no és així, la taxa de pobresa extrema se situarà encara en el 7% al final de la dècada que tot just acabem d’iniciar. Especialment per l’increment en les grans ciutats, on es traslladaran els majors repunts de la pobresa, fins ara més vinculades a les àrees rurals.

Campos creu que ara és el moment de la cooperació, és el moment de la metròpoli. Així, tot apunta cap a la cooperació territorial i la superació d’antigues barreres amb el fet social com a bandera, cosa que ens convida a corregir debilitats democràtiques, un pas imprescindible per generar un nou escenari metropolità a Barcelona.

L’autor creu finalment que superar aquesta visió individualista propiciaria, sense cap mena de dubte, que la xarxa de barris i ciutats fossin més dinàmiques, que les fractures urbanes persistents i els nous eixos de vulnerabilitat social relacionats amb l’habitatge, la precarietat laboral i l’acció social, tinguessin una resposta multiplicadora en un territori que ha superat l’esquema de jerarquia espacial entre Barcelona i una corona crescuda amb lògica de perifèria. La metròpoli de Barcelona marcada pel fet social trencaria amb la idea d’una AMB de municipis desconnectats.

Campos conclou que aquest nou espai polític més cooperatiu reclama, doncs, un fet determinant, un nou marc de governança, de nous lideratges compartits, una nova matriu relacional entre els municipis articulada amb components supramunicipals d’àmplies competències metropolitanes, que faci possible construir la gran Metròpoli de Barcelona amb un fet social propi al servei de les persones.

ALTRES ARTICLES

XAVIER MARCÉ: TURISME A ESCALA METROPOLITANA COOPERACIÓ, SENSIBILITAT SOCIAL, SOSTENIBILITAT I COGOVERNANÇA, LES CLAUS DE LA GESTIÓ METROPOLITANA VICENTE GUALLART: ELS REPTES DE BARCELONA METRÒPOLIS DEFINIDA COM UNA BIOCIUTAT JOSÉ A. DONAIRE L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA. CRÒNICA D’UN PROJECTE INACABAT