BARCELONA I CATALUNYA: INTERDEPENDÈNCIA O ESTANCAMENT
Publiquem aquest article de l’historiador i polític Ferran Mascarell, ex Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en motiu de la sortida del seu llibre Barcelona: Una immersió ràpida (Editorial Tibidabo), una visió personal sobre els reptes de la capital catalana i el seu encaix en el marc de la regió metropolitana i del país.
Per Ferran Mascarell
Em permeto assenyalar-los una de les tesis que argumento en el llibre que acabo de publicar, Barcelona, una immersió ràpida. És un assaig interpretatiu de la ciutat. En els darrers capítols, parlo del present i del futur i em permeto indicar que, per fer-los solvents, hauríem de posar més interès a resoldre errors conceptuals que ens estan debilitant estructuralment com a ciutat i com a país.
Més enllà d’insistir que el principal problema que té avui són les polítiques públiques que practica l’Estat a Catalunya, poso l’accent en un segon problema que podríem considerar estrictament intern —vull dir que no depèn de Madrid— i que afecta una de les parets mestres que sostenen el país. Em refereixo al vincle entre Barcelona i la seva regió metropolitana, i al vincle de la regió amb el conjunt del país.
“Cal que Barcelona s’entengui a si mateixa com alguna cosa més que una capital simbòlica o el centre d’una conurbació metropolitana.” |
Penso que, malauradament, massa gent continua encallada en la dialèctica heretada dels anys vuitanta —capital contra rerepaís, món convergent contra món socialista, Barcelona contra Catalunya i viceversa. Penso que, a hores d’ara, això és mantenir-se en una confrontació més ideològica i artificial que no pas de política transformadora. Una confrontació esgotada i perjudicial.
Perjudicial perquè no és la millor manera d’aprofitar tots els actius econòmics, socials i culturals del país i la seva potencialitat de futur. Perjudicial perquè ens ancora en una idea de país que s’està transformant a ulls vista. Perjudicial perquè posa en relleu que el país no s’està repensant amb el ritme i la profunditat que requereixen els canvis globals. Molt perjudicial perquè molts altres problemes estructurals, com per exemple l’habitatge i la mobilitat, hi estan profundament interrelacionats.
Resoldre-ho depèn, essencialment, de nosaltres. D’acords i polítiques que haurien de desplegar-se trencant tabús i interessos partidistes.
La Catalunya dels vuit milions —i aviat dels deu— ja és un país metropolità. De fet, és un país-regió-món, un sistema interconnectat que funciona en xarxa física i virtual. Això exigeix una capital que pensi la seva interacció amb el conjunt del país, com ha de pensar la seva relació amb la regió metropolitana que l’envolta. I viceversa: exigeix que el conjunt del país pensi Barcelona com la seva capital còmplice, no com un agent aliè.
Alguns urbanistes assenyalen que Catalunya té una escala regional adequada per adaptar-se a un món cada cop més urbà i global, on el local i el global estan profundament empeltats. Catalunya ja és un sistema interconnectat en xarxa, compost per diversos nodes metropolitans distribuïts pel conjunt del territori, més o menys especialitzats, però inserits en un país que ja és global.
Aquesta escala és una oportunitat, però és clar: cal treballar-la i governar-la.
Cal que Barcelona s’entengui a si mateixa com alguna cosa més que una capital simbòlica o el centre d’una conurbació metropolitana; cal que sàpiga refer el seu paper com a capital estratègica del país-metròpoli que ja és Catalunya.
Catalunya ja és una sola urbanitat interconnectada, però amb angles obscurs de projecte i de gestió, formada per diverses centralitats metropolitanes. Barcelona n’és el node principal, però no l’únic. Girona-Figueres-Banyoles, Lleida-Pirineu, Tarragona-Reus o Tortosa-Ebre afronten reptes de governança territorial. Requereixen instruments adaptats al segle XXI.
Barcelona és el node principal. I la conurbació que l’envolta és clau per a tot Catalunya en termes econòmics i de cohesió social. Però el conjunt del país és essencial per a Barcelona. Tot el país té pendent reconèixer les noves centralitats urbanes i la renovació dels mecanismes de governança.
Si no assumim aquesta realitat, el país s’estancarà i Barcelona s’estrangularà. No per manca de talent, sinó per manca de visió.
L’AP-7 és avui el símbol més visible d’aquesta miopia. No és només una autopista saturada: és una infraestructura estratègica que connecta Barcelona amb Espanya i amb Europa i que està estrangulant la productivitat del conjunt de Catalunya. Recordo la resposta de l’alcaldessa de Barcelona quan, en un plenari, li vaig preguntar què pensava sobre la situació de l’autopista: «No és responsabilitat nostra», va dir. Sembla que l’única resposta és enyorar peatges.
Perquè l’AP-7, el port, l’aeroport, l’alta velocitat, Rodalies i el 6G configuren capitalitat i país, i incideixen en solucions reals per a l’habitatge, el turisme i la indústria. Tot està relligat. Tot són qüestions de país. Mentre nosaltres mantenim una mirada de reüll entre capital i país, Europa consolida un nou mapa de regions metropolitanes que competeixen en innovació, atractiu i qualitat de vida.
Si Barcelona hi vol ser, necessita Catalunya. I si Catalunya hi vol ser, necessita Barcelona. És així de simple.
Aquesta interdependència és estructural; negar-la és retòrica.
Els rànquings internacionals situen sovint Barcelona i Catalunya entre les millors ciutats-països del món per viure-hi i treballar-hi. Consolidar-ho exigeix repensar els vincles interns, reforçar la solidaritat territorial i establir una interactivitat real entre la capital, les altres ciutats i l’ideal de país.
I aconseguir-ho és responsabilitat de les administracions i també de la societat civil.
En el fons, tot es redueix a una qüestió de renovar la visió. Barcelona i Catalunya són parts inseparables d’un mateix projecte.
Ho ha expressat molt adequadament l’urbanista Josep Anton Acebillo: Barcelona ha de ser el servidor central de Catalunya. I ho ha afinat la filòsofa Marina Garcés: Barcelona ha d’estar a l’altura de la seva història, inseparable de la història col·lectiva d’un país que s’ha pensat des de la llibertat i la voluntat de ser.
La qüestió és clara: la interdependència existeix; la pregunta és si estem disposats a aprofitar-la i, per tant, a governar-la de manera intel·ligent.
Publiquem aquest article de l’historiador i polític Ferran Mascarell, ex Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en motiu de la sortida del seu llibre Barcelona: Una immersió ràpida (Editorial Tibidabo), una visió personal sobre els reptes de la capital catalana i el seu encaix en el marc de la regió metropolitana i del país.
Per Ferran Mascarell
Em permeto assenyalar-los una de les tesis que argumento en el llibre que acabo de publicar, Barcelona, una immersió ràpida. És un assaig interpretatiu de la ciutat. En els darrers capítols, parlo del present i del futur i em permeto indicar que, per fer-los solvents, hauríem de posar més interès a resoldre errors conceptuals que ens estan debilitant estructuralment com a ciutat i com a país.
Més enllà d’insistir que el principal problema que té avui són les polítiques públiques que practica l’Estat a Catalunya, poso l’accent en un segon problema que podríem considerar estrictament intern —vull dir que no depèn de Madrid— i que afecta una de les parets mestres que sostenen el país. Em refereixo al vincle entre Barcelona i la seva regió metropolitana, i al vincle de la regió amb el conjunt del país.
Penso que, malauradament, massa gent continua encallada en la dialèctica heretada dels anys vuitanta —capital contra rerepaís, món convergent contra món socialista, Barcelona contra Catalunya i viceversa. Penso que, a hores d’ara, això és mantenir-se en una confrontació més ideològica i artificial que no pas de política transformadora. Una confrontació esgotada i perjudicial.
Perjudicial perquè no és la millor manera d’aprofitar tots els actius econòmics, socials i culturals del país i la seva potencialitat de futur. Perjudicial perquè ens ancora en una idea de país que s’està transformant a ulls vista. Perjudicial perquè posa en relleu que el país no s’està repensant amb el ritme i la profunditat que requereixen els canvis globals. Molt perjudicial perquè molts altres problemes estructurals, com per exemple l’habitatge i la mobilitat, hi estan profundament interrelacionats.
Resoldre-ho depèn, essencialment, de nosaltres. D’acords i polítiques que haurien de desplegar-se trencant tabús i interessos partidistes.
La Catalunya dels vuit milions —i aviat dels deu— ja és un país metropolità. De fet, és un país-regió-món, un sistema interconnectat que funciona en xarxa física i virtual. Això exigeix una capital que pensi la seva interacció amb el conjunt del país, com ha de pensar la seva relació amb la regió metropolitana que l’envolta. I viceversa: exigeix que el conjunt del país pensi Barcelona com la seva capital còmplice, no com un agent aliè.
Alguns urbanistes assenyalen que Catalunya té una escala regional adequada per adaptar-se a un món cada cop més urbà i global, on el local i el global estan profundament empeltats. Catalunya ja és un sistema interconnectat en xarxa, compost per diversos nodes metropolitans distribuïts pel conjunt del territori, més o menys especialitzats, però inserits en un país que ja és global.
“Cal que Barcelona s’entengui a si mateixa com alguna cosa més que una capital simbòlica o el centre d’una conurbació metropolitana”. |
Aquesta escala és una oportunitat, però és clar: cal treballar-la i governar-la.
Cal que Barcelona s’entengui a si mateixa com alguna cosa més que una capital simbòlica o el centre d’una conurbació metropolitana; cal que sàpiga refer el seu paper com a capital estratègica del país-metròpoli que ja és Catalunya.
Catalunya ja és una sola urbanitat interconnectada, però amb angles obscurs de projecte i de gestió, formada per diverses centralitats metropolitanes. Barcelona n’és el node principal, però no l’únic. Girona-Figueres-Banyoles, Lleida-Pirineu, Tarragona-Reus o Tortosa-Ebre afronten reptes de governança territorial. Requereixen instruments adaptats al segle XXI.
Barcelona és el node principal. I la conurbació que l’envolta és clau per a tot Catalunya en termes econòmics i de cohesió social. Però el conjunt del país és essencial per a Barcelona. Tot el país té pendent reconèixer les noves centralitats urbanes i la renovació dels mecanismes de governança.
Si no assumim aquesta realitat, el país s’estancarà i Barcelona s’estrangularà. No per manca de talent, sinó per manca de visió.
L’AP-7 és avui el símbol més visible d’aquesta miopia. No és només una autopista saturada: és una infraestructura estratègica que connecta Barcelona amb Espanya i amb Europa i que està estrangulant la productivitat del conjunt de Catalunya. Recordo la resposta de l’alcaldessa de Barcelona quan, en un plenari, li vaig preguntar què pensava sobre la situació de l’autopista: «No és responsabilitat nostra», va dir. Sembla que l’única resposta és enyorar peatges.
Perquè l’AP-7, el port, l’aeroport, l’alta velocitat, Rodalies i el 6G configuren capitalitat i país, i incideixen en solucions reals per a l’habitatge, el turisme i la indústria. Tot està relligat. Tot són qüestions de país. Mentre nosaltres mantenim una mirada de reüll entre capital i país, Europa consolida un nou mapa de regions metropolitanes que competeixen en innovació, atractiu i qualitat de vida.
Si Barcelona hi vol ser, necessita Catalunya. I si Catalunya hi vol ser, necessita Barcelona. És així de simple.
Aquesta interdependència és estructural; negar-la és retòrica.
Els rànquings internacionals situen sovint Barcelona i Catalunya entre les millors ciutats-països del món per viure-hi i treballar-hi. Consolidar-ho exigeix repensar els vincles interns, reforçar la solidaritat territorial i establir una interactivitat real entre la capital, les altres ciutats i l’ideal de país.
I aconseguir-ho és responsabilitat de les administracions i també de la societat civil.
En el fons, tot es redueix a una qüestió de renovar la visió. Barcelona i Catalunya són parts inseparables d’un mateix projecte.
Ho ha expressat molt adequadament l’urbanista Josep Anton Acebillo: Barcelona ha de ser el servidor central de Catalunya. I ho ha afinat la filòsofa Marina Garcés: Barcelona ha d’estar a l’altura de la seva història, inseparable de la història col·lectiva d’un país que s’ha pensat des de la llibertat i la voluntat de ser.
La qüestió és clara: la interdependència existeix; la pregunta és si estem disposats a aprofitar-la i, per tant, a governar-la de manera intel·ligent.
| share: |       |
