LES INFRAESTUCTURES TECNOLÒGIQUES, EL TURISME I LA INDÚSTRIA, AL COR DEL DEBAT SOBRE EL FUTUR DE BARCELONA METRÒPOLIS

L’APOSTA PER LES INFRAESTRUTURES TECNOLÒGIQUES

Per Josep Grau, consultor d’estratègia i tecnologia

La posició geoestratègica que Barcelona en el Mediterrani li permet convertir-se en un centre neuràlgic per tal de ser un important punt d’interconnexió de cables submarins a Europa. Barcelona Cable Landing Station (BCLS), liderat per l’empresa catalana AFR-IX Telecom, està construint a Sant Adrià de Besòs el més gran infraestructura de cable submarí de la Mediterrània, una estació d’aterratge d’alta capacitat a Barcelona.

Aquesta infraestructura serà la primera estació internacional d’aterratge de cables submarins construïda en Catalunya, la instal·lació operarà com a gestor independent en regiment de lloguer. El model neutral, que explotarà AFR-IX, és un model innovador d’accés obert, que facilita la lliure competència entre els grans operadors.

Barcelona CLS es  la millor alternativa front altres alternatives, com la que vol oferir la nova estació a la ciutat de Gènova. La de Barcelona ens permetrà descongestionar el tràfic que passa per Marsella. La infraestructura francesa dona serveis  a 10 cables submarins i en procés de obtenir els permisos  d’aterratge de 12 més, per el que es estratègic disposar de l’estació de Barcelona.

El proper any està previst l’entrada en funcionament a Barcelona de la Medusa Submarine  Station, una nova infraestructura de comunicació submarina que serà referent en la Mediterrània.

Un projecte liderat també per la companyia AFR-IX, que desplegarà des de la Barcelona Cable Landing Station, amb una inversió de 326 milions d’euros, finançat una part pel Banc Europeu de Inversions (BEI) amb 163 milions d’euros.

Medusa serà el cable submarí de fibra òptica més llarg de la Mediterrània. Són  uns 8.700 kilòmetres, connectarà nou països d’Àfrica i Europa, amb punts d’aterratge a Portugal, Marroc, Espanya, França, Algèria, Tunísia, Itàlia, Grècia i  Egipte. El primer tram d’aquesta infraestructura serà desplegada per a la companyia Alcatel Submarine Networks i començarà a funcionar el 2024 unint Barcelona amb Lisboa i Marsella.

Llegeix l’article sencer aquí.

TURISME NOUS TERRITORIS, MÉS GESTIÓ

Per Jordi William Carnes, President de la Fundació KIMbcnJordi

El nou repte pel que fa al turisme és la gestió. Coordinar oferta i demanda en una perspectiva àmplia i transversal. Crear una cultura operativa requereix temps i determinats apriorismes ideològics com el de “turista marxa a casa” no ajuden. Combinar la formació dels treballadors i l’ estabilitat laboral que ajudi a millorar la qualitat de la destinació al costat d’ una coordinació quotidiana, pràctica i operativa entre els actors públics i privats és imprescindible, i essencial per dignificar tots els actors. Per prestigiar una indústria molt transversal. Sabem que un client insatisfet és una rèmora per a la destinació per això seria oportuna una redistribució diferent de les taxes turístiques, (les ofertes culturals i potenciar nous territoris amb noves activitats són una oportunitat).

La sostenibilitat del turisme passa per fer d’aquesta una activitat resilient, no estigmatitzada. Que els actors públics ajudin, no dificultin que les inversions privades generin infraestructures més eficients i eficaces. En la perspectiva d’ una economia circular i el desenvolupament de la innovació tecnològica. Les moratòries sense un consens territorial ampli generen dinàmiques contradictòries.

Per generar un turisme de qualitat i sostenible en el temps i territori cal generar complicitats que erradiquin tota forma d’incivisme i inseguretat. Cal la gestió de certs canvis normatius per fer fàcil el compliment de les legalitats vigents.

Les bones pràctiques són el full de ruta per a tots els actors, però siguem sincers, no podem prescindir del turisme, amb les capacitats laborals i formatives que tenim, no tinguem por, ja que el turisme és una oportunitat. Sobren malastrucs i especuladors, necessitem bons professionals, i com diuen les “meigas” “haver-les n’hi ha”.

Llegeix l’article sencer aquí.

LA INDÚSTRIA A LA REGIÓ METROPOLITANA DE BARCELONA

Núria Aymerich, Secretària General del Gremi de Fabricants de Sabadell

Avui la regió metropolitana de Barcelona té una indústria sòlida, cada vegada més neta i més sostenible, que ocupa coneixement i crea oficis. Ens calen programes formatius adaptables a les necessites de les empreses amb pràctiques en el centre de treball i actualitzar de forma àgil els programes formatius, en bona part encara pensats i ubicats en llocs que responen a les necessitats d’altres èpoques.

No som una simple perifèria d’una capital global, som la dimensió que permet a Barcelona comparar-se amb les metròpolis de base productiva. El País Basc, en comparació nostra, compta amb un llarg recorregut perquè des de fa molts anys els diferents nivells governamentals i d’administració, juntament amb els empresaris, van saber fer acords i una aposta clara per fer un país industrial. Així doncs, la seva economia avui és més sòlida perquè ho és la seva indústria. Mentre que nosaltres tenim per davant els reptes de consolidar la innovació i la formació professional, així com l’execució i finalització d’infraestructures com és el Corredor Mediterrani i la millora dels polígons, entre d’altres, que modernitzin la nostra base industrial. Un horitzó que només assolirem si compartim la voluntat de la integració del fet industrial en la realitat metropolitana, de forma que els serveis del centre de Barcelona no es vegin aliens a la realitat regional, sinó formant part del mateix projecte.

Llegeix l’article sencer aquí.

L’APOSTA PER LES INFRAESTRUTURES TECNOLÒGIQUES

Per Josep Grau, consultor d’estratègia i tecnologia

La posició geoestratègica que Barcelona en el Mediterrani li permet convertir-se en un centre neuràlgic per tal de ser un important punt d’interconnexió de cables submarins a Europa. Barcelona Cable Landing Station (BCLS), liderat per l’empresa catalana AFR-IX Telecom, està construint a Sant Adrià de Besòs el més gran infraestructura de cable submarí de la Mediterrània, una estació d’aterratge d’alta capacitat a Barcelona.

Aquesta infraestructura serà la primera estació internacional d’aterratge de cables submarins construïda en Catalunya, la instal·lació operarà com a gestor independent en regiment de lloguer. El model neutral, que explotarà AFR-IX, és un model innovador d’accés obert, que facilita la lliure competència entre els grans operadors.

Barcelona CLS es  la millor alternativa front altres alternatives, com la que vol oferir la nova estació a la ciutat de Gènova. La de Barcelona ens permetrà descongestionar el tràfic que passa per Marsella. La infraestructura francesa dona serveis  a 10 cables submarins i en procés de obtenir els permisos  d’aterratge de 12 més, per el que es estratègic disposar de l’estació de Barcelona.

El proper any està previst l’entrada en funcionament a Barcelona de la Medusa Submarine  Station, una nova infraestructura de comunicació submarina que serà referent en la Mediterrània.

Un projecte liderat també per la companyia AFR-IX, que desplegarà des de la Barcelona Cable Landing Station, amb una inversió de 326 milions d’euros, finançat una part pel Banc Europeu de Inversions (BEI) amb 163 milions d’euros.

Medusa serà el cable submarí de fibra òptica més llarg de la Mediterrània. Són  uns 8.700 kilòmetres, connectarà nou països d’Àfrica i Europa, amb punts d’aterratge a Portugal, Marroc, Espanya, França, Algèria, Tunísia, Itàlia, Grècia i  Egipte. El primer tram d’aquesta infraestructura serà desplegada per a la companyia Alcatel Submarine Networks i començarà a funcionar el 2024 unint Barcelona amb Lisboa i Marsella.

Llegeix l’article sencer aquí.

TURISME NOUS TERRITORIS, MÉS GESTIÓ

Per Jordi William Carnes, President de la Fundació KIMbcnJordi

El nou repte pel que fa al turisme és la gestió. Coordinar oferta i demanda en una perspectiva àmplia i transversal. Crear una cultura operativa requereix temps i determinats apriorismes ideològics com el de “turista marxa a casa” no ajuden. Combinar la formació dels treballadors i l’ estabilitat laboral que ajudi a millorar la qualitat de la destinació al costat d’ una coordinació quotidiana, pràctica i operativa entre els actors públics i privats és imprescindible, i essencial per dignificar tots els actors. Per prestigiar una indústria molt transversal. Sabem que un client insatisfet és una rèmora per a la destinació per això seria oportuna una redistribució diferent de les taxes turístiques, (les ofertes culturals i potenciar nous territoris amb noves activitats són una oportunitat).

La sostenibilitat del turisme passa per fer d’aquesta una activitat resilient, no estigmatitzada. Que els actors públics ajudin, no dificultin que les inversions privades generin infraestructures més eficients i eficaces. En la perspectiva d’ una economia circular i el desenvolupament de la innovació tecnològica. Les moratòries sense un consens territorial ampli generen dinàmiques contradictòries.

Per generar un turisme de qualitat i sostenible en el temps i territori cal generar complicitats que erradiquin tota forma d’incivisme i inseguretat. Cal la gestió de certs canvis normatius per fer fàcil el compliment de les legalitats vigents.

Les bones pràctiques són el full de ruta per a tots els actors, però siguem sincers, no podem prescindir del turisme, amb les capacitats laborals i formatives que tenim, no tinguem por, ja que el turisme és una oportunitat. Sobren malastrucs i especuladors, necessitem bons professionals, i com diuen les “meigas” “haver-les n’hi ha”.

Llegeix l’article sencer aquí.

LA INDÚSTRIA A LA REGIÓ METROPOLITANA DE BARCELONA

Núria Aymerich, Secretària General del Gremi de Fabricants de Sabadell

Avui la regió metropolitana de Barcelona té una indústria sòlida, cada vegada més neta i més sostenible, que ocupa coneixement i crea oficis. Ens calen programes formatius adaptables a les necessites de les empreses amb pràctiques en el centre de treball i actualitzar de forma àgil els programes formatius, en bona part encara pensats i ubicats en llocs que responen a les necessitats d’altres èpoques.

No som una simple perifèria d’una capital global, som la dimensió que permet a Barcelona comparar-se amb les metròpolis de base productiva. El País Basc, en comparació nostra, compta amb un llarg recorregut perquè des de fa molts anys els diferents nivells governamentals i d’administració, juntament amb els empresaris, van saber fer acords i una aposta clara per fer un país industrial. Així doncs, la seva economia avui és més sòlida perquè ho és la seva indústria. Mentre que nosaltres tenim per davant els reptes de consolidar la innovació i la formació professional, així com l’execució i finalització d’infraestructures com és el Corredor Mediterrani i la millora dels polígons, entre d’altres, que modernitzin la nostra base industrial. Un horitzó que només assolirem si compartim la voluntat de la integració del fet industrial en la realitat metropolitana, de forma que els serveis del centre de Barcelona no es vegin aliens a la realitat regional, sinó formant part del mateix projecte.

Llegeix l’article sencer aquí.

ALTRES ARTICLES

MARIO ROMEO: LA METRÒPOLIS BARCELONA, REPTE NACIONAL ALGUNS DELS INTERROGANTS DE LA METRÒPOLIS POSTPANDÈMIA FELIPE CAMPOS: EL FET SOCIAL, PER ENTENDRE LA NECESSITAT DE LA METRÒPOLI BARCELONA ROSER FERNÁNDEZ: LA PLANIFICACIÓ DELS SERVEIS DE SALUT I EL TERRITORI

CICLES ANTERIORS

COM VEU VOSTÈ EL FUTUR DE L’ÀMBIT METROPOLITÀ (ÀREA I REGIÓ) DE BARCELONA?

El regidor de l’Ajuntament de Barcelona Miquel Puig, la professora d’Economia de la UB Judit Vall i l’exconseller de Governació Joan Puigcercós responen a la pregunta sobre el futur de la metròpolis en l’enquesta del cicle BCN Diàlegs

.

Per Pep Martí

Miquel Puig: “L’extensió anirà incorporant poblacions, la qual cosa significa que el pes de la Regió augmentarà dins del total català
Economista i regidor de l’Ajuntament de Barcelona

Entenc la Regió Metropolitana com la ciutat funcional, que significa, fonamentalment, l’espai on els ciutadans viuen i treballen. A la pràctica s’identifica amb la xarxa de ferrocarril metropolità. Veig aquesta Regió com un espai en què el ferrocarril s’intensificarà i s’estendrà. La intensificació farà més eficient la connectivitat i permetrà reduir progressivament l’espai ocupat pel vehicle privat, que es recuperarà com a espai públic, i reduir la contaminació química i acústica. L’extensió anirà incorporant poblacions, la qual cosa significa que el pes de la Regió augmentarà dins del total català. En un horitzó d’unes poques dècades, Vilanova, Vilafranca, Manresa i Vic, entre d’altres, estaran incorporades a la ciutat funcional.

De què viurà aquesta metròpoli? El turisme seguirà essent important al centre de Barcelona i al litoral, però si fem les coses bé l’economia de la metròpoli es basarà en la innovació. Una innovació fonamentalment -però no sols- tecnològica, i dirigida al món.

Judit Vall: “Comencem amb les bones notícies: el nombre de treballadors donats d’alta a la seguretat social dins de l’AMB ha anat augmentant progressivament a partir de l’any 2013“
Professora a la Facultat d’Economia de la UB i investigadora a @FundacioIEB & CRES-UPF

Enfocaré la mirada sobre el fet metropolità des d’una de les realitats que millor conec, com és el de les seves implicacions en el món laboral. Si posem la mirada en l’evolució del mercat laboral a l’àrea metropolitana de Barcelona, veiem “llums i ombres”, ja que alguns indicadors es mouen clarament en la bona direcció, mentre que d’altres s’han quedat estancats en valors clarament dolents. En aquest últim cas, el problema no és tant la xifra en qüestió sinó el poc progrés de la mateixa durant els últims 10 anys, cosa que fa pensar que, sense un gir en certes polítiques públiques, el progrés continuarà sent nul en els pròxims anys, amb clares conseqüències negatives per alguns subgrups de la població.

Comencem amb les bones notícies: el nombre de treballadors donats d’alta a la seguretat social dins de l’AMB ha anat augmentant progressivament a partir de l’any 2013, un cop superada la pitjor part de la crisis de 2008. Però si ens fixem una mica més en detall en quins son els sectors en aquesta regió que generen més ocupació durant els últims anys, veurem que els principals impulsors en la creació de llocs de treball són activitats sanitàries, l’administració pública, alguns serveis i el comerç. Tot i així, l’activitat econòmica que generava més ocupació de totes (fins al 2020) eren els serveis de tecnologies de la informació que, juntament amb altres activitats amb un alt valor afegit com els serveis tècnics d’arquitectura i enginyeria o les consultories empresarials, ens indiquen que el rumb que està agafant el mercat laboral de l’àrea metropolitana aniria en la direcció de la creació d’ocupació de qualitat i en sectors amb un alt valor afegit i amb una àmplia capacitat de generar externalitats positives en l’economia.

Ara ens centrem breument a destacar alguns elements del mercat de treball de l’àrea metropolitana on el progrés ha sigut molt limitat o fins i tot inexistent. Un d’ells és la bretxa salarial, és a dir, la diferència entre els salaris mitjans anuals dels homes i de les dones expressat en % dels salaris mitjans dels homes. Aquesta continua sent molt alta: del 11.5% per als menors de 34 anys, del 20% per edats entre 35 i 54 anys i del 29% per persones de 55 anys i més. El més greu, però, és el pràcticament nul progrés en aquest indicador de desigualtat salarial de gènere en els últims 12 anys. Per tant, el que s’ha estat fent fins ara, no ha tingut un impacte suficient que fomenti l’equiparació real de la remuneració entre homes i dones.

El segon element a destacar és la alta taxa de temporalitat en la contractació: el 2019 més del 85% dels nous contractes firmats a l’àrea metropolitana de Barcelona van ser temporals. I aquesta xifra s’ha mantingut pràcticament constant en els últims anys (al 2015 el percentatge era del 86%). Per tant, de nou, progrés nul. La alta temporalitat té efectes negatius en molts aspectes de la vida laboral futura del treballador, tant en termes d’una menor progressió salarial com en reduccions importants en l’accés a posicions de promoció interna en les empreses. Clarament, tots aquests factors també incideixen en aspectes de la vida personal, com la probabilitat d’independitzar-se i deixar la llar familiar o les possibilitats d’obtenir una hipoteca

Entenc l’Àrea Metropolitana com la institució que agrupa 37 municipis. És més petita que la ciutat funcional i podria ser que a la llarga anés absorbint més i més municipis per acostar-s’hi. No veig, en canvi, que pugui guanyar protagonisme ni a l’hora de planificar el territori ni de representar els interessos polítics de la metròpoli, que restaran en mans de l’equilibri entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona.

Joan Puigcercós: “La regió metropolitana hauria de fer també una aposta per l’eix de la salut i la qualitat de vida”
 Exconseller de Governació. Director d’Estratègia i operacions d’ADELFI. Director Executiu d’ENTI-UB

Desconcentrar i coordinar

Totes les polítiques públiques i les accions dins de l’espai de la col·laboració pública-privada que afectin la ciutat de Barcelona seran poc efectives si no s’assumeix que la Barcelona real són els 36 municipis que conformen l’àrea metropolitana. Desconcentrar una part important de l’activitat econòmica i cultural que avui es fa a la ciutat de Barcelona és fonamental per garantir l’èxit i la sostenibilitat d’algunes iniciatives.

El cas del Turisme és paradigmàtic, allà on arribi el transport públic de forma eficient hi ha residències turístiques. Fins fa poc semblava que els hotels i el parc d’apartaments turístics havien d’estar necessàriament concentrats a alguns districtes de la capital.

També passa en l’àmbit tecnològic. Barcelona avui està captant i retenint talent en moltes de les indústries digitals i necessita una redistribució per l’àmbit metropolità, ja que l’excés de concentració provoca una certa inflació de sous, afectant així la competència entre elles i la pèrdua d’atractiu de la mateixa marca Barcelona.

La regió metropolitana hauria de fer també una aposta per l’eix de la salut i la qualitat de vida, conjugant punts forts com el sector alimentari, i aquí caldria parlar del Parc Agrari del Baix Llobregat, cada cop més assetjat per l’especulació i la falta de lideratge; el sector salut públic i privat, que ha de ser un motor per la nostra economia, i el turisme de qualitat.

Tot això passa a la regió metropolitana i cal saber aprofitar les interaccions que es generen. Hi ha, però, dos problemes urgents en els quals cal trobar solució perquè, a banda de ser un factor clau de desigualtat, també graven la competitivitat: la falta d’habitatge social i el transport públic, especialment la falta d’inversió en rodalia.

Les solucions han de ser pensades i coordinades des de l’àmbit metropolità. La conclusió de tot plegat és que cal un agent únic de promoció de l’àrea, i especialment en la captació d’empreses i talent, que treballi sobre els 36 municipis. És a dir, coordinació. Fins i ara hi ha hagut bones intencions, però cada municipi i especialment la capital ha fet la guerra pel seu compte. Barcelona ha de comprendre que la inversió a Cornellà, el Papiol o Sant Adrià del Besòs, per posar tres exemples, té un efecte multiplicador que l’acaba beneficiant sempre.

Per Pep Martí

Miquel Puig: “L’extensió anirà incorporant poblacions, la qual cosa significa que el pes de la Regió augmentarà dins del total català
Economista i regidor de l’Ajuntament de Barcelona

Entenc la Regió Metropolitana com la ciutat funcional, que significa, fonamentalment, l’espai on els ciutadans viuen i treballen. A la pràctica s’identifica amb la xarxa de ferrocarril metropolità. Veig aquesta Regió com un espai en què el ferrocarril s’intensificarà i s’estendrà. La intensificació farà més eficient la connectivitat i permetrà reduir progressivament l’espai ocupat pel vehicle privat, que es recuperarà com a espai públic, i reduir la contaminació química i acústica. L’extensió anirà incorporant poblacions, la qual cosa significa que el pes de la Regió augmentarà dins del total català. En un horitzó d’unes poques dècades, Vilanova, Vilafranca, Manresa i Vic, entre d’altres, estaran incorporades a la ciutat funcional.

De què viurà aquesta metròpoli? El turisme seguirà essent important al centre de Barcelona i al litoral, però si fem les coses bé l’economia de la metròpoli es basarà en la innovació. Una innovació fonamentalment -però no sols- tecnològica, i dirigida al món.

Judit Vall: “Comencem amb les bones notícies: el nombre de treballadors donats d’alta a la seguretat social dins de l’AMB ha anat augmentant progressivament a partir de l’any 2013“
Professora a la Facultat d’Economia de la UB i investigadora a @FundacioIEB & CRES-UPF

Enfocaré la mirada sobre el fet metropolità des d’una de les realitats que millor conec, com és el de les seves implicacions en el món laboral. Si posem la mirada en l’evolució del mercat laboral a l’àrea metropolitana de Barcelona, veiem “llums i ombres”, ja que alguns indicadors es mouen clarament en la bona direcció, mentre que d’altres s’han quedat estancats en valors clarament dolents. En aquest últim cas, el problema no és tant la xifra en qüestió sinó el poc progrés de la mateixa durant els últims 10 anys, cosa que fa pensar que, sense un gir en certes polítiques públiques, el progrés continuarà sent nul en els pròxims anys, amb clares conseqüències negatives per alguns subgrups de la població.

Comencem amb les bones notícies: el nombre de treballadors donats d’alta a la seguretat social dins de l’AMB ha anat augmentant progressivament a partir de l’any 2013, un cop superada la pitjor part de la crisis de 2008. Però si ens fixem una mica més en detall en quins son els sectors en aquesta regió que generen més ocupació durant els últims anys, veurem que els principals impulsors en la creació de llocs de treball són activitats sanitàries, l’administració pública, alguns serveis i el comerç. Tot i així, l’activitat econòmica que generava més ocupació de totes (fins al 2020) eren els serveis de tecnologies de la informació que, juntament amb altres activitats amb un alt valor afegit com els serveis tècnics d’arquitectura i enginyeria o les consultories empresarials, ens indiquen que el rumb que està agafant el mercat laboral de l’àrea metropolitana aniria en la direcció de la creació d’ocupació de qualitat i en sectors amb un alt valor afegit i amb una àmplia capacitat de generar externalitats positives en l’economia.

Ara ens centrem breument a destacar alguns elements del mercat de treball de l’àrea metropolitana on el progrés ha sigut molt limitat o fins i tot inexistent. Un d’ells és la bretxa salarial, és a dir, la diferència entre els salaris mitjans anuals dels homes i de les dones expressat en % dels salaris mitjans dels homes. Aquesta continua sent molt alta: del 11.5% per als menors de 34 anys, del 20% per edats entre 35 i 54 anys i del 29% per persones de 55 anys i més. El més greu, però, és el pràcticament nul progrés en aquest indicador de desigualtat salarial de gènere en els últims 12 anys. Per tant, el que s’ha estat fent fins ara, no ha tingut un impacte suficient que fomenti l’equiparació real de la remuneració entre homes i dones.

El segon element a destacar és la alta taxa de temporalitat en la contractació: el 2019 més del 85% dels nous contractes firmats a l’àrea metropolitana de Barcelona van ser temporals. I aquesta xifra s’ha mantingut pràcticament constant en els últims anys (al 2015 el percentatge era del 86%). Per tant, de nou, progrés nul. La alta temporalitat té efectes negatius en molts aspectes de la vida laboral futura del treballador, tant en termes d’una menor progressió salarial com en reduccions importants en l’accés a posicions de promoció interna en les empreses. Clarament, tots aquests factors també incideixen en aspectes de la vida personal, com la probabilitat d’independitzar-se i deixar la llar familiar o les possibilitats d’obtenir una hipoteca

Entenc l’Àrea Metropolitana com la institució que agrupa 37 municipis. És més petita que la ciutat funcional i podria ser que a la llarga anés absorbint més i més municipis per acostar-s’hi. No veig, en canvi, que pugui guanyar protagonisme ni a l’hora de planificar el territori ni de representar els interessos polítics de la metròpoli, que restaran en mans de l’equilibri entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona.

Joan Puigcercós: “La regió metropolitana hauria de fer també una aposta per l’eix de la salut i la qualitat de vida”
 Exconseller de Governació. Director d’Estratègia i operacions d’ADELFI. Director Executiu d’ENTI-UB

Desconcentrar i coordinar

Totes les polítiques públiques i les accions dins de l’espai de la col·laboració pública-privada que afectin la ciutat de Barcelona seran poc efectives si no s’assumeix que la Barcelona real són els 36 municipis que conformen l’àrea metropolitana. Desconcentrar una part important de l’activitat econòmica i cultural que avui es fa a la ciutat de Barcelona és fonamental per garantir l’èxit i la sostenibilitat d’algunes iniciatives.

El cas del Turisme és paradigmàtic, allà on arribi el transport públic de forma eficient hi ha residències turístiques. Fins fa poc semblava que els hotels i el parc d’apartaments turístics havien d’estar necessàriament concentrats a alguns districtes de la capital.

També passa en l’àmbit tecnològic. Barcelona avui està captant i retenint talent en moltes de les indústries digitals i necessita una redistribució per l’àmbit metropolità, ja que l’excés de concentració provoca una certa inflació de sous, afectant així la competència entre elles i la pèrdua d’atractiu de la mateixa marca Barcelona.

La regió metropolitana hauria de fer també una aposta per l’eix de la salut i la qualitat de vida, conjugant punts forts com el sector alimentari, i aquí caldria parlar del Parc Agrari del Baix Llobregat, cada cop més assetjat per l’especulació i la falta de lideratge; el sector salut públic i privat, que ha de ser un motor per la nostra economia, i el turisme de qualitat.

Tot això passa a la regió metropolitana i cal saber aprofitar les interaccions que es generen. Hi ha, però, dos problemes urgents en els quals cal trobar solució perquè, a banda de ser un factor clau de desigualtat, també graven la competitivitat: la falta d’habitatge social i el transport públic, especialment la falta d’inversió en rodalia.

Les solucions han de ser pensades i coordinades des de l’àmbit metropolità. La conclusió de tot plegat és que cal un agent únic de promoció de l’àrea, i especialment en la captació d’empreses i talent, que treballi sobre els 36 municipis. És a dir, coordinació. Fins i ara hi ha hagut bones intencions, però cada municipi i especialment la capital ha fet la guerra pel seu compte. Barcelona ha de comprendre que la inversió a Cornellà, el Papiol o Sant Adrià del Besòs, per posar tres exemples, té un efecte multiplicador que l’acaba beneficiant sempre.

ALTRES ARTICLES

GABRIELA RAMOS: “LES TECNOLOGIES HAN DE SER SOSTENIBLES I DONAR SUPORT A LA TRANSICIÓ MEDIAMBIENTAL” LLUÍS DEULOFEU: “LA PANDÈMIA HAURIA ESTAT INIMAGINABLE D’AFRONTAR SENSE LES TELECOMUNICACIONS” QUATRE MIRADES SOBRE LA METRÒPOLI JOSEP ACEBILLO: “LA GRAN INCONGRUÈNCIA QUE SUPOSA L’APLICACIÓ DE LES SUPERILLES PROVÉ DE L’ESPECIFICITAT DE LA SEVA CONCEPTUALITZACIÓ”

CARLOS LOSADA: “ELS GRANS REPTES DE BARCELONA SÓN UN AEROPORT POTENT, EL CONEIXEMENT I L’EQUITAT”

El professor i exdirector general d’ESADE creu que la crisi demogràfica, la transformació tecnològica i ocupacional i les desigualtats marquen l’agenda barcelonina, catalana, espanyola i europea en un entorn mancat de projectes compartits

Per Rafael Pradas

Carlos Losada és doctor en Direcció i Administració d’Empreses i llicenciat en Dret. És professor del Departament de Direcció General i Estratègia d’ESADE, institució de la que ha estat director general al llarg de deu anys, entre 2000 i 2010. Ha exercit diversos càrrecs de direcció, tant al sector privat com al públic, entre ells el de secretari general d’Administració i Funció Pública de la Generalitat, ha treballat també al Banc Interamericà de Desenvolupament a Washington DC i manté un vincle estret amb el tercer sector. Ha compaginat l’activitat acadèmica amb la pertinença a diversos òrgans de govern, entre els quals destaquen els consells d’administració de Gas Natural Fenosa (Espanya), de la SFL (França) i de l’empresa europea InnoEnergy (Holanda), i el Consell Assessor de la Fundació Príncep de Girona. Membre de diversos patronats, avui presideix la federació d’Universitats Jesuites a Espanya y es membre del World Council de la IAJU. De profundes conviccions demòcrata cristianes, ha estat un dels fundadors de d’Units per Avançar.

-En quin context global s’ha de moure Barcelona?
-Un aspecte fonamental del context global, que no sempre tenim prou present, és el canvi demogràfic: en el món hi haurà una transformació els propers quaranta anys que condicionarà moltes de les decisions polítiques, en matèria d’infraestructures, de natalitat, de jubilacions,… que s’hagin de prendre. Els canvis demogràfics ja són brutals i els estudis més seriosos, com els publicats a The Lancet, preveuen una caiguda radical de la població a Espanya i Catalunya. És cert que això s’espera per d’aquí a vint o trenta anys. A la vegada es dibuixa un creixement fortíssim de població a Àfrica i un estancament molt important als altres continents i grans països com Xina. Aquesta part de l’escenari té molt a veure amb moviments migratoris i per tant amb polítiques d’acceptació de la immigració, una de les poques coses que ens poden permetre créixer com a societat en el mig i llarg termini.
Un altre tret característic de l’escenari global és tot allò que afecta a la transformació tecnològica que vol dir també la transformació de l’ocupació. Sembla ja un tòpic però és una certesa que d’aquí a pocs anys la majoria de les feines d’avui no existiran. Ja està passant de fet amb un mercat laboral en què hi ha demanda d’ocupació important en molts àmbits i en canvi tenim un atur molt elevat perquè hi ha un gran desajust. Això ja posa de manifest l’enorme importància de les polítiques actives d’ocupació.

-Sembla que ens encaminem cap a una societat més desigual…
-Conjuga, en efecte, amb un important procés de pèrdua d’equitat. Branko Milanovic ha fet uns estudis impressionants sobre com s’ha transformat realment l’equitat. És cert que a nivell mundial hi ha països que han guanyat en equitat però també hi ha països extraordinàriament pobres, deixats de banda, que han caigut en una penúria extrema. Podem dir, doncs, que en el mon hi ha més equitat, però hi ha dos àrees que pateixen moltíssim, a més dels països més pobres, Europa i Estats Units i concretament les seves classes mitjanes i les classes de rendes baixes. La pèrdua d’oportunitats és atroç i es generadora en part d’un gran descontent i dels populismes.

-El món s’ha fet encara més global amb la Covid i la guerra d’Ucraïna?
… i amb la tecnologia! La globalització ens han fet altament interdependents. Ho veiem, com diu, amb la guerra d’Ucraïna, ho vam veure amb el Covid. A més hi ha un altre factor clau que dibuixa el marc en que es mou i es mourà Barcelona: la tecnologia modifica les relacions de poder, fins i tot les interpersonals. Comporta un extraordinari canvi de valors socials del qual encara no en som conscients. La tecnologia ens ha portat al trencament entre molts grups socials, ha generat moltes illes socials i fa molt difícil tenir projectes compartits.

–Tot això ajustat a la realitat de Barcelona com ho veu?
Un dels problemes més importants de Barcelona en aquest escenari és que li serà molt difícil dissenyar un projecte compartit. Els reptes demogràfics, ocupacionals, d’equitat, i el canvi de valors, fan molt difícil poder dir que cal fer. Son problemes d’una gran complexitat i fondària i no hi ha receptes màgiques que no tinguin un alt cost social i, en conseqüència, polític.

-Quan vostè parla de projecte compartit suposo que es refereix a acceptació social…
-Sí, que la majoria de la població digui “jo vull una Barcelona d’aquesta manera, somio amb aquesta visió de Barcelona”… i estic disposat a fer sacrificis!!! Crec que és mot difícil. El gran repte d’un bon polític és aconseguir que hi hagi un projecte compartit per la gran majoria de la població de la ciutat o de l’àrea metropolitana però dubto que avui hi hagi cap formació política amb capacitat de dibuixar-lo. És una pena perquè crec que podria ser molt potent i mobilitzar-nos col·lectivament.

-Diu Barcelona però entenc que hem de llegir metròpolis
-L’àmbit de Barcelona ciutat és molt limitat. La meva percepció és que cal tenir el marc mental i polític de la gran Barcelona o el que en diem l’àrea metropolitana, tot i que no m’agrada utilitzar el terme perquè delimita excessivament. M’agrada més parlar de la Gran Barcelona o de la Barcelona metropolitana que incorpora tota l’àrea d’influència. Crec que ens equivocarem si no som capaços de veure la seva importància i de fer polítiques en clau de Gran Barcelona. Penso que sortiríem guanyant col·lectivament si els municipis, alcaldes i regidors, veiessin molt més clara la necessitat i l’oportunitat d’aquesta Barcelona, però també es cert que hi ha una imatge, una visió que ens ve d’un nacionalisme poc modern que va en contra d’aquesta idea perquè considera que tot ha de ser Catalunya. Si fóssim capaços de fer els mínims deures, fins i tot sense tenir una visió compartida, Barcelona podria ocupar un espai internacional molt rellevant.

-Quins són aquests mínims deures que ha de fer Barcelona?
-Són d’una certa complexitat perquè comporta barrejar posicions ideològiques que semblen confrontades. Necessitem una constel·lació de mínims en la que tots estiguem d’acord encara que no despertin una gran passió. Crec que hi ha dos temes que són controvertits però nuclears : l’aeroport i l’aposta pel coneixement. Podem fer meravelles, podem dir moltes altres coses, però l’aeroport és condició sine qua non per al futur de Barcelona: hi ha estudis que correlacionen el progrés social, humà, econòmic de les ciutats amb diversos factors i dos dels més importants son l’existència d’aeroport, d’un hub important, i l’aposta per la recerca, els doctorats i màsters de qualitat internacional,…. Un conjunt d’eines pròpies de les societats del coneixement més un bon aeroport permet fer moltes altres coses. També és cert que a la vegada cal una aposta radical per polítiques d’equitat, amb les que no està d’acord tothom. Crec que Barcelona ha de fer una aposta molt important per polítiques d’igualtat i no ens hem d’enganyar, això vol dir impostos. És cert que a vegades la política fiscal carrega excessivament sobre alguns sectors de la població, però en qualsevol cas, sense entrar ara a parlar de política fiscal, està clar que un repte claríssim, al mateix nivell o més alt que l’aeroport o l’aposta pel coneixement i la recerca, figura l’equitat. Sense equitat no farem res, no tindrem una societat mínimament cohesionada i digna pels seus habitants.

-No s’ha mitificat en excés la necessitat d’ampliar l’aeroport? No es parteix una mica de l’obsessió de Boston com a metàfora? Som Boston?
-No som Boston, però podem tenir un model propi que no ha de ser Boston però tampoc ha de ser Miami, que és l’altre exemple que es posa sempre. No podem ser el ressort d’Europa, entre altres raons perquè hi ha molt bons ressorts i més econòmics competint amb Barcelona. Hem de buscar un tercer gènere per dir-ho d’alguna manera, que ens permeti compartir coses de Boston i coses de Miami. Barcelona està posicionada per fer-ho, però això seria crear una visió compartida i no sé si ens en sortirem. No faig una proposta, parlo un altre cop de deures mínims que si som capaços de fer ens han de permetre tenir més oportunitats per a la majoria de la població. Que ens interessa com a societat, com àrea geogràfica, com a país, país entès com a Catalunya i país entès com a Espanya, com a Europa? Ens interessen societats que ofereixin bones oportunitats als seus ciutadans per poder desenvolupar el seu projecte vital, personal i col·lectiu. Si volem això, l’aeroport és molt important perquè permet no només la interconnexió i la mobilitat de l’àrea metropolitana sinó convertir-nos en punt de pas per a moltes altres iniciatives i això en societats cada vegada més interrelacionades és crític.

-A Espanya hi caben dos hubs?
-La qüestió és pertinent. Quants hub hi poden haver a Europa? Aquesta és la clau. Fixem-nos en Itàlia: Milà era el gran hub i com que tenir-ne dos no era possible políticament va anar perdent força; ara Roma lluita però tampoc podrà ser un hub, li serà molt difícil. La resposta es cruel, és molt difícil que hi hagin dos hubs a Espanya. Una altra cosa és que Barcelona jugui totes les cartes per tenir el millor aeroport possible i apropar més vols; això si que ho pot fer. El 2019 va arribar gairebé als 53 milions de passatgers i te marge de creixement.

-Es possible ampliar l’aeroport i defensar el medi ambient a la vegada?
-Ja se que una reacció, lògica i natural, és pensar que si volem ser sostenibles mediambientalment això de l’aeroport és una barbaritat i que no s’enganyi ningú: un aeroport més fort i amb més vols significa més contaminació. Que hem de fer? Crec que polítiques molt intel·ligents. Si tenim un aeroport potent que contamina més hem de fer polítiques ambientals més agressives a la resta del territori i Barcelona s’ha de convertir en una ciutat amb un nivell de contaminació molt baix sabent, però, que això té costos per als ciutadans.

-D’una pandèmia com la Covid i dels efectes de la guerra d’Ucraïna com en pot sortir una societat com la nostra?
-L’únic positiu que se’n pot treure d’aquests dos drames humans és prendre consciencia de que som altament interdependents amb la resta dels conciutadans d’aquest món. I que la solidaritat es un valor i també una necessitat. També de que hi ha polítiques que només tenen sentit a nivell europeu. Europa hauria de ser federal, és l’únic espai que pot donar resposta als temes sanitaris, tenir una política de salut en part compartida és fonamental i ens agradi o no una política de defensa, no per atacar sino per no ser atacada. Hem nascut de les guerres i hem de crear un exèrcit de defensa. Potser no tindrem un exèrcit europeu com a tal però si una força d’intervenció ràpida i els exèrcits propis dels països. La UE necessita polítiques comunes al menys en afers exteriors, defensa, competència, comerç, fiscalitat, energia, sanitat, immigració, ciència i tecnologia.

-Com s’articula una Europa federal?
-Per desgràcia, l’articulació d’una Europa federal difícilment podrà començar amb França i Alemanya com tots esperem. Molts experts que conec consideren que potser el procés federal europeu hauria d’iniciar-se amb Alemanya, Àustria, Països Baixos, algun país nòrdic i Itàlia que és fonamental com a gran país del sud. Dic que no podrà començar amb França no perquè no vulguem els proeuropeus sinó perquè França té encara una visió molt accentuada de la seva grandeur i solament si veu que una part important d’Europa es federalitza donarà el pas d’afegir-se al projecte. Si França opta per un model federal i es sumen Espanya i Portugal podrem formar part del projecte i això seria el gran nucli de l’Europa federal.

-Partint del principi de subsidiarietat, què ha d’assumir la ciutat?
-Hi ha coses que a nivell global no funcionen. Una qüestió clara és que les polítiques socials necessiten una adaptació a la realitat que és impensable que es pugui produir fins i tot a nivell estatal. Realitats molt quotidianes com el propi procés d’immigració necessita una mentalitat ciutadana que aculli a les persones. La realitat última de la política es fa a nivell de ciutat, sens dubte, això si, amb un marc mes ampli.

-Hi ha moltes situacions de desigualtat entre municipis metropolitans o entre barris a l’interior mateix de Barcelona. Tot i que no és solament una qüestió de rendes, també de comportaments culturals, pertànyer a un territori o un altre condiciona molt la vida…
-És evident que reclamem situacions més equitatives però si descomptéssim l’impacte de l’actuació de les administracions públiques, de l’efecte fiscal, de la seguretat social amb les pensions, tindríem societats molt més desiguals. En aquest camp hi ha polítiques que podrien ser municipals i que són claus. Molts estudis identifiquen que el nivell de desigualtat apareix els primers anys de vida en el si de la pròpia família. Hi ha famílies que ofereixen unes possibilitats als fills que altres famílies mai podrien oferir als seus. Hi ha entorns familiars en que es valora la cultura, llegir, l’autocontrol com a base d’una major autonomia dels fills, de major capacitat de decisió i d’enfrontar-se als reptes personals. I hi ha altres entorns familiars complexos per qüestions laborals, feina dels pares, tradició cultural, per una presencia excessiva de les xarxes socials i la tecnologia, pel nivell de renda… Per això té tanta importància la inversió en els nens i nenes del 0 als 5 o 6 anys. Cal fer una inversió fortíssima en els nens, en els pares, en les famílies, també les monoparentals evidentment.
Es cert que hi ha dues visions que s’ha de considerar com es compaginen: la meritocràcia i el cafè per a tothom. Cal tenir sistemes educatius que ajudin a cadascú a donar el millor que té, cosa que és molt complicada i molt cara però amb la reducció de línies educatives com a conseqüència de la caiguda de la natalitat tenim l’oportunitat de fer aquest tipus de política. El tema de fons és l’equitat, és una eina perquè la gent surti de situacions de pobresa, de marginalitat i pugui tenir més autonomia, més llibertat per dibuixar el seu futur. Per fer això cal molta estabilitat per als projectes educatius, afavorir molta la dedicació a la relació amb el alumne i conrear molt la vocació dels professors. Hi ha llocs d’Espanya amb renda per càpita més baixa que la catalana que tenen resultats acadèmics molt millors, afavorint que persones de tot nivell pugui tenir després accés a la cultura, a la formació, a un desenvolupament molt més gran. S’ha de dir també, en aquest punt, que tenim un sistema de mobilitat del personal docent pensat més en clau del que interessa al propi personal docent que no del que interessa al centre escolar i al seu projecte educatiu i als alumnes.

-Han de canviar el personal docent o tota l’administració?
-L’administració pública és l’instrument més important del que s’ha dotat la humanitat per resoldre problemes col·lectius, però ha de canviar moltíssim perquè tenim per endavant reptes força diferents als que hem tingut fins ara i les eines per tractar-los també han de ser diferents. No es pot fer simplement més del mateix. Tenim una oportunitat única pel fet que administracions públiques perdran una part important dels seus efectius ens els propers 10 o 15 anys. Pràcticament la meitat. La gent que va entrar a l’administració els anys vuitanta amb el boom de l’estat del benestar ja s’està jubilant. Això té una part negativa perquè perdem talent i coneixement però també hi ha la gran oportunitat de que entrin nous perfils al sector públic. Fer això requeriria reformes de l’administració i de la funció pública molt sofisticades que necessitarien un gran acord parlamentari. Podríem comptar amb els tres pilars d’una societat avançada, un bon sector públic que estigui realment al servei de les necessitats col·lectives , veritablement democràtic; un sector privat potent i competitiu capaç de generar bens i serveis i un sector social inclusiu i amb capacitat d’adaptació a les noves realitats. I em de ser capaços de gestionar més i millor la col·laboració públic-privada. Estem molt per sota dels països de referencia a la EU.

En tot aquest entorn què hi diuen les empreses, què volen?
El primer que necessiten les empreses és que socialment se les vegi com el gran instrument de creació de riquesa, no que se’n tingui una visió pejorativa. La contribució de l’empresariat a la societat, vista amb perspectiva històrica, és central, enorme. És el gran instrument de generació de bens i serveis que consumim tots i que crea llocs de treball i de pagar impostos,… per simplificar. Globalment el mon empresarial necessita molta més estabilitat, política i econòmica. Havíem guanyat molt en estabilitat macroeconòmica, però la situació d’inflació és molt negativa. I els nivells de endeutament públic molt perillosos. També necessita infraestructures de connexió i disponibilitat de talent com deia al principi. I torno: estima social.

Cap on creu que hauria d’enfocar Catalunya les seves energies?
Les hauria de dirigir a cosir internament el país, perquè sense grans pactes i sense un projecte compartit serà molt difícil avançar. Soc tremendament crític, i ho he dit públicament, amb el Procés, més enllà de que la independència és una posició política que està en contra de la meva filosofia política, del que crec que és la interacció entre persones i entre societats. Al marge de la meva posició el balanç que ens ha deixat el Procés és molt dur, hem perdut pistonada cap enfora i cap endins. No crec que puguem reconstruir fàcilment un projecte compartit però si al menys reduir les diferències, les percepcions que tenim els uns dels altres per anar-les esborrant, que no es facin més grans. Crec que aquesta ha de ser una tasca de tots i durant molts anys. Jo tornaria a l’estratègia que deia parlant de Barcelona: quins son els mínims que acceptem i volem tirar endavant encara que no tothom hi estigui d’acord? A Finlàndia es van fer fa unes dècades propostes al parlament sabent que a curt termini no es posarien d’acord però sí a llarg terme. Ho podem fer també nosaltres, identifiquem allò que considerem clau, allò en que pot coincidir la gran majoria de l’arc parlamentari i fem un pacte sobre els punts crítics per al futur del país. Crec que el regal més gran que podria fer ara el Parlament de Catalunya a la nostra societat és identificar els punts bàsics que, sigui quin sigui el govern, caldrà tirar endavant.

–

Per Rafael Pradas

Carlos Losada és doctor en Direcció i Administració d’Empreses i llicenciat en Dret. És professor del Departament de Direcció General i Estratègia d’ESADE, institució de la que ha estat director general al llarg de deu anys, entre 2000 i 2010. Ha exercit diversos càrrecs de direcció, tant al sector privat com al públic, entre ells el de secretari general d’Administració i Funció Pública de la Generalitat, ha treballat també al Banc Interamericà de Desenvolupament a Washington DC i manté un vincle estret amb el tercer sector. Ha compaginat l’activitat acadèmica amb la pertinença a diversos òrgans de govern, entre els quals destaquen els consells d’administració de Gas Natural Fenosa (Espanya), de la SFL (França) i de l’empresa europea InnoEnergy (Holanda), i el Consell Assessor de la Fundació Príncep de Girona. Membre de diversos patronats, avui presideix la federació d’Universitats Jesuites a Espanya y es membre del World Council de la IAJU. De profundes conviccions demòcrata cristianes, ha estat un dels fundadors de d’Units per Avançar.

-En quin context global s’ha de moure Barcelona?
-Un aspecte fonamental del context global, que no sempre tenim prou present, és el canvi demogràfic: en el món hi haurà una transformació els propers quaranta anys que condicionarà moltes de les decisions polítiques, en matèria d’infraestructures, de natalitat, de jubilacions,… que s’hagin de prendre. Els canvis demogràfics ja són brutals i els estudis més seriosos, com els publicats a The Lancet, preveuen una caiguda radical de la població a Espanya i Catalunya. És cert que això s’espera per d’aquí a vint o trenta anys. A la vegada es dibuixa un creixement fortíssim de població a Àfrica i un estancament molt important als altres continents i grans països com Xina. Aquesta part de l’escenari té molt a veure amb moviments migratoris i per tant amb polítiques d’acceptació de la immigració, una de les poques coses que ens poden permetre créixer com a societat en el mig i llarg termini.
Un altre tret característic de l’escenari global és tot allò que afecta a la transformació tecnològica que vol dir també la transformació de l’ocupació. Sembla ja un tòpic però és una certesa que d’aquí a pocs anys la majoria de les feines d’avui no existiran. Ja està passant de fet amb un mercat laboral en què hi ha demanda d’ocupació important en molts àmbits i en canvi tenim un atur molt elevat perquè hi ha un gran desajust. Això ja posa de manifest l’enorme importància de les polítiques actives d’ocupació.

-Sembla que ens encaminem cap a una societat més desigual…
-Conjuga, en efecte, amb un important procés de pèrdua d’equitat. Branko Milanovic ha fet uns estudis impressionants sobre com s’ha transformat realment l’equitat. És cert que a nivell mundial hi ha països que han guanyat en equitat però també hi ha països extraordinàriament pobres, deixats de banda, que han caigut en una penúria extrema. Podem dir, doncs, que en el mon hi ha més equitat, però hi ha dos àrees que pateixen moltíssim, a més dels països més pobres, Europa i Estats Units i concretament les seves classes mitjanes i les classes de rendes baixes. La pèrdua d’oportunitats és atroç i es generadora en part d’un gran descontent i dels populismes.

-El món s’ha fet encara més global amb la Covid i la guerra d’Ucraïna?
… i amb la tecnologia! La globalització ens han fet altament interdependents. Ho veiem, com diu, amb la guerra d’Ucraïna, ho vam veure amb el Covid. A més hi ha un altre factor clau que dibuixa el marc en que es mou i es mourà Barcelona: la tecnologia modifica les relacions de poder, fins i tot les interpersonals. Comporta un extraordinari canvi de valors socials del qual encara no en som conscients. La tecnologia ens ha portat al trencament entre molts grups socials, ha generat moltes illes socials i fa molt difícil tenir projectes compartits.

–Tot això ajustat a la realitat de Barcelona com ho veu?
Un dels problemes més importants de Barcelona en aquest escenari és que li serà molt difícil dissenyar un projecte compartit. Els reptes demogràfics, ocupacionals, d’equitat, i el canvi de valors, fan molt difícil poder dir que cal fer. Son problemes d’una gran complexitat i fondària i no hi ha receptes màgiques que no tinguin un alt cost social i, en conseqüència, polític.

-Quan vostè parla de projecte compartit suposo que es refereix a acceptació social…
-Sí, que la majoria de la població digui “jo vull una Barcelona d’aquesta manera, somio amb aquesta visió de Barcelona”… i estic disposat a fer sacrificis!!! Crec que és mot difícil. El gran repte d’un bon polític és aconseguir que hi hagi un projecte compartit per la gran majoria de la població de la ciutat o de l’àrea metropolitana però dubto que avui hi hagi cap formació política amb capacitat de dibuixar-lo. És una pena perquè crec que podria ser molt potent i mobilitzar-nos col·lectivament.

-Diu Barcelona però entenc que hem de llegir metròpolis
-L’àmbit de Barcelona ciutat és molt limitat. La meva percepció és que cal tenir el marc mental i polític de la gran Barcelona o el que en diem l’àrea metropolitana, tot i que no m’agrada utilitzar el terme perquè delimita excessivament. M’agrada més parlar de la Gran Barcelona o de la Barcelona metropolitana que incorpora tota l’àrea d’influència. Crec que ens equivocarem si no som capaços de veure la seva importància i de fer polítiques en clau de Gran Barcelona. Penso que sortiríem guanyant col·lectivament si els municipis, alcaldes i regidors, veiessin molt més clara la necessitat i l’oportunitat d’aquesta Barcelona, però també es cert que hi ha una imatge, una visió que ens ve d’un nacionalisme poc modern que va en contra d’aquesta idea perquè considera que tot ha de ser Catalunya. Si fóssim capaços de fer els mínims deures, fins i tot sense tenir una visió compartida, Barcelona podria ocupar un espai internacional molt rellevant.

-Quins són aquests mínims deures que ha de fer Barcelona?
-Són d’una certa complexitat perquè comporta barrejar posicions ideològiques que semblen confrontades. Necessitem una constel·lació de mínims en la que tots estiguem d’acord encara que no despertin una gran passió. Crec que hi ha dos temes que són controvertits però nuclears : l’aeroport i l’aposta pel coneixement. Podem fer meravelles, podem dir moltes altres coses, però l’aeroport és condició sine qua non per al futur de Barcelona: hi ha estudis que correlacionen el progrés social, humà, econòmic de les ciutats amb diversos factors i dos dels més importants son l’existència d’aeroport, d’un hub important, i l’aposta per la recerca, els doctorats i màsters de qualitat internacional,…. Un conjunt d’eines pròpies de les societats del coneixement més un bon aeroport permet fer moltes altres coses. També és cert que a la vegada cal una aposta radical per polítiques d’equitat, amb les que no està d’acord tothom. Crec que Barcelona ha de fer una aposta molt important per polítiques d’igualtat i no ens hem d’enganyar, això vol dir impostos. És cert que a vegades la política fiscal carrega excessivament sobre alguns sectors de la població, però en qualsevol cas, sense entrar ara a parlar de política fiscal, està clar que un repte claríssim, al mateix nivell o més alt que l’aeroport o l’aposta pel coneixement i la recerca, figura l’equitat. Sense equitat no farem res, no tindrem una societat mínimament cohesionada i digna pels seus habitants.

-No s’ha mitificat en excés la necessitat d’ampliar l’aeroport? No es parteix una mica de l’obsessió de Boston com a metàfora? Som Boston?
-No som Boston, però podem tenir un model propi que no ha de ser Boston però tampoc ha de ser Miami, que és l’altre exemple que es posa sempre. No podem ser el ressort d’Europa, entre altres raons perquè hi ha molt bons ressorts i més econòmics competint amb Barcelona. Hem de buscar un tercer gènere per dir-ho d’alguna manera, que ens permeti compartir coses de Boston i coses de Miami. Barcelona està posicionada per fer-ho, però això seria crear una visió compartida i no sé si ens en sortirem. No faig una proposta, parlo un altre cop de deures mínims que si som capaços de fer ens han de permetre tenir més oportunitats per a la majoria de la població. Que ens interessa com a societat, com àrea geogràfica, com a país, país entès com a Catalunya i país entès com a Espanya, com a Europa? Ens interessen societats que ofereixin bones oportunitats als seus ciutadans per poder desenvolupar el seu projecte vital, personal i col·lectiu. Si volem això, l’aeroport és molt important perquè permet no només la interconnexió i la mobilitat de l’àrea metropolitana sinó convertir-nos en punt de pas per a moltes altres iniciatives i això en societats cada vegada més interrelacionades és crític.

-A Espanya hi caben dos hubs?
-La qüestió és pertinent. Quants hub hi poden haver a Europa? Aquesta és la clau. Fixem-nos en Itàlia: Milà era el gran hub i com que tenir-ne dos no era possible políticament va anar perdent força; ara Roma lluita però tampoc podrà ser un hub, li serà molt difícil. La resposta es cruel, és molt difícil que hi hagin dos hubs a Espanya. Una altra cosa és que Barcelona jugui totes les cartes per tenir el millor aeroport possible i apropar més vols; això si que ho pot fer. El 2019 va arribar gairebé als 53 milions de passatgers i te marge de creixement.

-Es possible ampliar l’aeroport i defensar el medi ambient a la vegada?
-Ja se que una reacció, lògica i natural, és pensar que si volem ser sostenibles mediambientalment això de l’aeroport és una barbaritat i que no s’enganyi ningú: un aeroport més fort i amb més vols significa més contaminació. Que hem de fer? Crec que polítiques molt intel·ligents. Si tenim un aeroport potent que contamina més hem de fer polítiques ambientals més agressives a la resta del territori i Barcelona s’ha de convertir en una ciutat amb un nivell de contaminació molt baix sabent, però, que això té costos per als ciutadans.

-D’una pandèmia com la Covid i dels efectes de la guerra d’Ucraïna com en pot sortir una societat com la nostra?
-L’únic positiu que se’n pot treure d’aquests dos drames humans és prendre consciencia de que som altament interdependents amb la resta dels conciutadans d’aquest món. I que la solidaritat es un valor i també una necessitat. També de que hi ha polítiques que només tenen sentit a nivell europeu. Europa hauria de ser federal, és l’únic espai que pot donar resposta als temes sanitaris, tenir una política de salut en part compartida és fonamental i ens agradi o no una política de defensa, no per atacar sino per no ser atacada. Hem nascut de les guerres i hem de crear un exèrcit de defensa. Potser no tindrem un exèrcit europeu com a tal però si una força d’intervenció ràpida i els exèrcits propis dels països. La UE necessita polítiques comunes al menys en afers exteriors, defensa, competència, comerç, fiscalitat, energia, sanitat, immigració, ciència i tecnologia.

-Com s’articula una Europa federal?
-Per desgràcia, l’articulació d’una Europa federal difícilment podrà començar amb França i Alemanya com tots esperem. Molts experts que conec consideren que potser el procés federal europeu hauria d’iniciar-se amb Alemanya, Àustria, Països Baixos, algun país nòrdic i Itàlia que és fonamental com a gran país del sud. Dic que no podrà començar amb França no perquè no vulguem els proeuropeus sinó perquè França té encara una visió molt accentuada de la seva grandeur i solament si veu que una part important d’Europa es federalitza donarà el pas d’afegir-se al projecte. Si França opta per un model federal i es sumen Espanya i Portugal podrem formar part del projecte i això seria el gran nucli de l’Europa federal.

-Partint del principi de subsidiarietat, què ha d’assumir la ciutat?
-Hi ha coses que a nivell global no funcionen. Una qüestió clara és que les polítiques socials necessiten una adaptació a la realitat que és impensable que es pugui produir fins i tot a nivell estatal. Realitats molt quotidianes com el propi procés d’immigració necessita una mentalitat ciutadana que aculli a les persones. La realitat última de la política es fa a nivell de ciutat, sens dubte, això si, amb un marc mes ampli.

-Hi ha moltes situacions de desigualtat entre municipis metropolitans o entre barris a l’interior mateix de Barcelona. Tot i que no és solament una qüestió de rendes, també de comportaments culturals, pertànyer a un territori o un altre condiciona molt la vida…
-És evident que reclamem situacions més equitatives però si descomptéssim l’impacte de l’actuació de les administracions públiques, de l’efecte fiscal, de la seguretat social amb les pensions, tindríem societats molt més desiguals. En aquest camp hi ha polítiques que podrien ser municipals i que són claus. Molts estudis identifiquen que el nivell de desigualtat apareix els primers anys de vida en el si de la pròpia família. Hi ha famílies que ofereixen unes possibilitats als fills que altres famílies mai podrien oferir als seus. Hi ha entorns familiars en que es valora la cultura, llegir, l’autocontrol com a base d’una major autonomia dels fills, de major capacitat de decisió i d’enfrontar-se als reptes personals. I hi ha altres entorns familiars complexos per qüestions laborals, feina dels pares, tradició cultural, per una presencia excessiva de les xarxes socials i la tecnologia, pel nivell de renda… Per això té tanta importància la inversió en els nens i nenes del 0 als 5 o 6 anys. Cal fer una inversió fortíssima en els nens, en els pares, en les famílies, també les monoparentals evidentment.
Es cert que hi ha dues visions que s’ha de considerar com es compaginen: la meritocràcia i el cafè per a tothom. Cal tenir sistemes educatius que ajudin a cadascú a donar el millor que té, cosa que és molt complicada i molt cara però amb la reducció de línies educatives com a conseqüència de la caiguda de la natalitat tenim l’oportunitat de fer aquest tipus de política. El tema de fons és l’equitat, és una eina perquè la gent surti de situacions de pobresa, de marginalitat i pugui tenir més autonomia, més llibertat per dibuixar el seu futur. Per fer això cal molta estabilitat per als projectes educatius, afavorir molta la dedicació a la relació amb el alumne i conrear molt la vocació dels professors. Hi ha llocs d’Espanya amb renda per càpita més baixa que la catalana que tenen resultats acadèmics molt millors, afavorint que persones de tot nivell pugui tenir després accés a la cultura, a la formació, a un desenvolupament molt més gran. S’ha de dir també, en aquest punt, que tenim un sistema de mobilitat del personal docent pensat més en clau del que interessa al propi personal docent que no del que interessa al centre escolar i al seu projecte educatiu i als alumnes.

-Han de canviar el personal docent o tota l’administració?
-L’administració pública és l’instrument més important del que s’ha dotat la humanitat per resoldre problemes col·lectius, però ha de canviar moltíssim perquè tenim per endavant reptes força diferents als que hem tingut fins ara i les eines per tractar-los també han de ser diferents. No es pot fer simplement més del mateix. Tenim una oportunitat única pel fet que administracions públiques perdran una part important dels seus efectius ens els propers 10 o 15 anys. Pràcticament la meitat. La gent que va entrar a l’administració els anys vuitanta amb el boom de l’estat del benestar ja s’està jubilant. Això té una part negativa perquè perdem talent i coneixement però també hi ha la gran oportunitat de que entrin nous perfils al sector públic. Fer això requeriria reformes de l’administració i de la funció pública molt sofisticades que necessitarien un gran acord parlamentari. Podríem comptar amb els tres pilars d’una societat avançada, un bon sector públic que estigui realment al servei de les necessitats col·lectives , veritablement democràtic; un sector privat potent i competitiu capaç de generar bens i serveis i un sector social inclusiu i amb capacitat d’adaptació a les noves realitats. I em de ser capaços de gestionar més i millor la col·laboració públic-privada. Estem molt per sota dels països de referencia a la EU.

-En tot aquest entorn què hi diuen les empreses, què volen?
-El primer que necessiten les empreses és que socialment se les vegi com el gran instrument de creació de riquesa, no que se’n tingui una visió pejorativa. La contribució de l’empresariat a la societat, vista amb perspectiva històrica, és central, enorme. És el gran instrument de generació de bens i serveis que consumim tots i que crea llocs de treball i de pagar impostos,… per simplificar. Globalment el mon empresarial necessita molta més estabilitat, política i econòmica. Havíem guanyat molt en estabilitat macroeconòmica, però la situació d’inflació és molt negativa. I els nivells de endeutament públic molt perillosos. També necessita infraestructures de connexió i disponibilitat de talent com deia al principi. I torno: estima social.

-Cap on creu que hauria d’enfocar Catalunya les seves energies?
-Les hauria de dirigir a cosir internament el país, perquè sense grans pactes i sense un projecte compartit serà molt difícil avançar. Soc tremendament crític, i ho he dit públicament, amb el Procés, més enllà de que la independència és una posició política que està en contra de la meva filosofia política, del que crec que és la interacció entre persones i entre societats. Al marge de la meva posició el balanç que ens ha deixat el Procés és molt dur, hem perdut pistonada cap enfora i cap endins. No crec que puguem reconstruir fàcilment un projecte compartit però si al menys reduir les diferències, les percepcions que tenim els uns dels altres per anar-les esborrant, que no es facin més grans. Crec que aquesta ha de ser una tasca de tots i durant molts anys. Jo tornaria a l’estratègia que deia parlant de Barcelona: quins son els mínims que acceptem i volem tirar endavant encara que no tothom hi estigui d’acord? A Finlàndia es van fer fa unes dècades propostes al parlament sabent que a curt termini no es posarien d’acord però sí a llarg terme. Ho podem fer també nosaltres, identifiquem allò que considerem clau, allò en que pot coincidir la gran majoria de l’arc parlamentari i fem un pacte sobre els punts crítics per al futur del país. Crec que el regal més gran que podria fer ara el Parlament de Catalunya a la nostra societat és identificar els punts bàsics que, sigui quin sigui el govern, caldrà tirar endavant.

–

ALTRES ARTICLES

LLUÍS DEULOFEU: “LA PANDÈMIA HAURIA ESTAT INIMAGINABLE D’AFRONTAR SENSE LES TELECOMUNICACIONS” QUATRE MIRADES SOBRE LA METRÒPOLI XAVIER TRIAS: “L’ÀREA I LA REGIÓ METROPOLITANA O ES FAN DE LA MÀ DELS ALCALDES O NO FUNCIONARÀ” JOSEP ACEBILLO: “LA GRAN INCONGRUÈNCIA QUE SUPOSA L’APLICACIÓ DE LES SUPERILLES PROVÉ DE L’ESPECIFICITAT DE LA SEVA CONCEPTUALITZACIÓ”

LA RECERCA D’UN NOU MODEL URBÀ: EL MODEL DE LES SUPERILLES S’ESCRIU EN PLURAL

Salvador Rueda, director de la Fundació Ecologia Urbana i Territorial, analitza el model plural de les superilles i el seu impacte en l’etil de vida de la població de Barcelona

Per Salvador Rueda, director de la Fundació Ecologia Urbana i territorial.

És ben segur que els reptes principals que hem d’abordar en aquest principi del segle xxi estan relacionats, per una banda, amb la sostenibilitat en el sentit ampli; i, pel l’altra, amb el fet d’haver entrat en una nova era, l’era de la informació, el coneixement i la hiperconnectivitat.

 La major part de la població en el planeta viu a les ciutats. L’increment de la població urbana és exponencial i s’espera que a mitjan segle més del 70% dels pobladors de la Terra viuran a les ciutats i les metròpolis. En alguns continents, en especial Àsia i Àfrica, s’espera una explosió de població generadora d’un escenari d’emergència demogràfica, que no comptarà ni amb l’organització ni amb els recursos ni amb les ciutats necesàries per acollir-la. A Àfrica, per exemple, s’espera, segons UN-Habitat, un creixement de quasi 2.000 milions de persones en sols 20 anys. Aquest procés demogràfic, combinat amb la producció urbana de la societat industrial, ha creat i segueix creant immensos territoris urbans simplificats, insalubres i, en molts dels casos, inhabitables (en l’actualitat viuen en àrees marginals, dins del marc de la supervivència més crua, més de 800 milions d’éssers humans, la qual cosa suposa una veritable emergència social). El nivell de deteriorament de la qualitat urbana i de la qualitat de vida en la majoria de les ciutats de tot el món reclama una profunda regeneració dels sistemes urbans a totes les escales i la creació de nous models de planificació per als desenvolupaments urbans.

Continua llegint l’article aquí.

Per Salvador Rueda, director de la Fundació Ecologia Urbana i territorial.

És ben segur que els reptes principals que hem d’abordar en aquest principi del segle xxi estan relacionats, per una banda, amb la sostenibilitat en el sentit ampli; i, pel l’altra, amb el fet d’haver entrat en una nova era, l’era de la informació, el coneixement i la hiperconnectivitat.

La major part de la població en el planeta viu a les ciutats. L’increment de la població urbana és exponencial i s’espera que a mitjan segle més del 70% dels pobladors de la Terra viuran a les ciutats i les metròpolis. En alguns continents, en especial Àsia i Àfrica, s’espera una explosió de població generadora d’un escenari d’emergència demogràfica, que no comptarà ni amb l’organització ni amb els recursos ni amb les ciutats necesàries per acollir-la. A Àfrica, per exemple, s’espera, segons UN-Habitat, un creixement de quasi 2.000 milions de persones en sols 20 anys. Aquest procés demogràfic, combinat amb la producció urbana de la societat industrial, ha creat i segueix creant immensos territoris urbans simplificats, insalubres i, en molts dels casos, inhabitables (en l’actualitat viuen en àrees marginals, dins del marc de la supervivència més crua, més de 800 milions d’éssers humans, la qual cosa suposa una veritable emergència social). El nivell de deteriorament de la qualitat urbana i de la qualitat de vida en la majoria de les ciutats de tot el món reclama una profunda regeneració dels sistemes urbans a totes les escales i la creació de nous models de planificació per als desenvolupaments urbans.

Continua llegint l’article aquí.

ALTRES ARTICLES

FER CIUTAT: UN FOCUS DE REFLEXIÓ II JOSEP ACEBILLO: BARCELONA, REGIÓ URBANA I GLOCAL NÚRIA AYMERICH: LA INDÚSTRIA A LA REGIÓ METROPOLITANA DE BARCELONA DAVID FERRER: “NO TINDREM UNA SOCIETAT DIGITAL SI NO DISPOSEM D’UNES BONES INFRAESTRUCTURES.”

TURISME NOUS TERRITORIS, MÉS GESTIÓ

El president de la Fundació KIMbcn defensa que el turisme s’ha d’abordar des d’una perspectiva metropolitana i considerar com un aliat per al desenvolupament del territori

Per Jordi William Carnes, President de la Fundació KIMbcn

Un llarg i curt viatge
El turisme en el sentit d’impacte social al nostre país va venir de la mà dels assalariats europeus (alemanys, anglesos i francesos, principalment), que després de la segona guerra mundial, i en el marc del pacte social per reconstruir Europa, havien aconseguit tenir vacances pagades. La gent adinerada sempre ha viatjat.
La primera destinació, va ser la de sol i platja, béns escassos per a la majoria d’ells. A mitjans dels seixanta el ciutadà espanyol també s’incorpora a aquestes vacances i l’apartament a la platja es converteix en el símbol d’un estatus social. Aquesta realitat va generar unes infraestructures i tot un univers (social, cultural, gastronòmic, urbanístic, logístic) per acollir aquests visitants.
Amb aquesta indústria del Turisme portem més de seixanta anys i som un dels líders mundials en aquest àmbit.  Hem après i sabem gestionar, ho validen tres generacions de treballadors i empresaris. Tampoc oblidem que fa trenta-cinc anys, amb l’impuls dels fons europeus per al desenvolupament rural, va començar el turisme rural, inicialment com a complement a les rendes agràries, i posteriorment com a recuperació de ees patrimoni rural oblidat i/o deteriorat. En l’actualitat el repte se centra en el de coordinar les ofertes d’allotjament i les activitats en l’entorn que visitem, és a dir “què puc fer quan em lleva en aquest lloc tan bonic?”  fet que fa que la venda creuada d’allotjament i activitats sigui encara incipient i que una fragilitat de les connexions d’internet presenti un altre nou repte. La part positiva és que la gestió, majoritàriament familiar, es consolida i es professionalitza.
Finalment, topem amb el turisme urbà, l’últim a arribar a la classe, que més enllà d’experiències històriques vinculades a l’aristocràcia europea, s’ha impulsat de forma molt activa en els últims vint anys pels fenòmens de “low cost” en la mobilitat, amb els preus dels avions com el gran acicat del concepte “city break” i una cultura de “l’escapada del cap de setmana”,  on “és més barat anar-se’n fora que quedar-se a casa”.
Al sol i platja tots van en la mateixa direcció, hi ha consciència que el sóc i la platja és on és i quan hi és, i el món rural és de cap de setmana i vacances.
L’urbs ofereix múltiples facetes i possibilitats amb la consegüent proliferació d’actors: l’allotjament, l’alimentació, la mobilitat, el comerç, la cultura que són peces bàsiques, però sense oblidar els trens, aeroports, ports, i més operadors públics i privats.  Tot i que els ritmes i prioritats no són sempre coincidents.
Després d’aquestes breus notes de context permeteu-me fixar possibles eixos del debat actual.

Un nou viatge
Per què hem tingut o podem tornar a tenir el fenomen del turisme fòbia? Potser la Covid ens pot ajudar a posar en perspectiva què tenim i què ens falta per gestionar en positiu el turisme urbà.
L’economia espanyola, la catalana i la de la ciutat de Barcelona, tenen en el turisme un dels seus eixos principals. El debat sobre les externalitats negatives i el poc entusiasme de certes classes dirigents a defensar la importància del turisme és interessant. Moltes ciutats, entre elles Barcelona, viuen el turisme com un mal menor. Alguns actors han cregut que fent bandera contra el turisme obtindrien rèdits electorals. Abans del Covid era fàcil el diagnòstic. En l’actualitat i amb els futurs que tenim pot ser perillós Què pot fer Barcelona, i per tant altres ciutats semblants? Davant de tot, assumir que les economies dels visitants, amb totes les múltiples categories i condicions, són un actor essencial en el paisatge d’Europa.
El nou repte de Barcelona i/o el d’altres moltes ciutats no és la promoció, s’ha fet, se sap fer, i es té clar que cal mantenir una coordinació més o menys “fàctica” i pràctica, de tots els actors implicats, públics i privats, que hi ha al territori.
El nou repte és la gestió. Coordinar oferta i demanda en una perspectiva àmplia i transversal. Crear una cultura operativa requereix temps i determinats apriorismes ideològics com el de “turista marxa a casa” no ajuden. Combinar la formació dels treballadors i l’ estabilitat laboral que ajudi a millorar la qualitat de la destinació al costat d’ una coordinació quotidiana, pràctica i operativa entre els actors públics i privats és imprescindible, i essencial per dignificar tots els actors. Per prestigiar una indústria molt transversal. Sabem que un client insatisfet és una rèmora per a la destinació per això seria oportuna una redistribució diferent de les taxes turístiques, (les ofertes culturals i potenciar nous territoris amb noves activitats són una oportunitat).

Estem començant a tenir consciència de totes les possibilitats que l’ús de les tecnologies ens pot oferir, no només per a l’experiència del visitant, sinó per a una millor gestió de la destinació i sense implicació privada certes possibilitats tecnològiques es queden curtes.
Sense una visió territorial, de metròpolis, de regió, que vagi més enllà dels àmbits municipals és una gestió limitant, fins i tot frustrant. Hem de tenir una visió territorial molt àmplia. El visitant desconeix les fronteres administratives, per tant, les ofertes d’ activitats han de tenir una visió pràctica i operativa. L’operativa de les xarxes socials i les plataformes són una realitat per això cal gestionar aquestes realitats que impacten al territori amb transparència i regles clares.
La sostenibilitat del turisme passa per fer d’aquesta una activitat resilient, no estigmatitzada. Que els actors públics ajudin, no dificultin que les inversions privades generin infraestructures més eficients i eficaces. En la perspectiva d’ una economia circular i el desenvolupament de la innovació tecnològica. Les moratòries sense un consens territorial ampli generen dinàmiques contradictòries.
No veiem el visitant només com un actor econòmic. Seria una equivocació. Cuidem les persones que ens visiten, que se sentin volgudes i segures en tots els sentits, no esquilmats i esborronats. Perquè si no ho vols per a tu, no ho vulguis per a l’altre.  Vegem el visitant no com a prescriptors de més viatges, sinó com un aliat futur de possibles activitats econòmiques, socials, culturals, esportives, acadèmiques, gastronòmiques ,… que estan es puguin desenvolupar al nostre territori. Tinguem una visió plural i transversal de futur. Barcelona ciutat d’emprenedors ha d’entendre que el turisme és una finestra d’oportunitat per acollir activitats culturals d’avantguarda, captar el talent que ens visita, de forma fortuïta o professional. El món del coneixement en la seva dimensió més àmplia, les universitats, centres de recerca, de transferència de tecnologia, són sectors i espais per treballar. Tinguem una mirada d’acollida fraternal amb tota la gent que ens visita.
Aprofitem-nos l’experiència del turisme de proximitat per consolidar-nos perquè una persona propera ens coneix i ens valora, tal vegada ens pugui servir com a carta de presentació d’una cara amable de país i ciutat. Projectem la nostra història i identitat sense complexos, però amb una actitud oberta.
Per generar un turisme de qualitat i sostenible en el temps i territori cal generar complicitats que erradiquin tota forma d’incivisme i inseguretat. Cal la gestió de certs canvis normatius per fer fàcil el compliment de les legalitats vigents.
Les bones pràctiques són el full de ruta per a tots els actors, però siguem sincers, no podem prescindir del turisme, amb les capacitats laborals i formatives que tenim, no tinguem por, ja que el turisme és una oportunitat. Sobren malastrucs i especuladors, necessitem bons professionals, i com diuen les “meigas” “haver-les n’hi ha”.

Per Jordi William Carnes, President de la Fundació KIMbcn

Un llarg i curt viatge
El turisme en el sentit d’impacte social al nostre país va venir de la mà dels assalariats europeus (alemanys, anglesos i francesos, principalment), que després de la segona guerra mundial, i en el marc del pacte social per reconstruir Europa, havien aconseguit tenir vacances pagades. La gent adinerada sempre ha viatjat.
La primera destinació, va ser la de sol i platja, béns escassos per a la majoria d’ells. A mitjans dels seixanta el ciutadà espanyol també s’incorpora a aquestes vacances i l’apartament a la platja es converteix en el símbol d’un estatus social. Aquesta realitat va generar unes infraestructures i tot un univers (social, cultural, gastronòmic, urbanístic, logístic) per acollir aquests visitants.
Amb aquesta indústria del Turisme portem més de seixanta anys i som un dels líders mundials en aquest àmbit.  Hem après i sabem gestionar, ho validen tres generacions de treballadors i empresaris. Tampoc oblidem que fa trenta-cinc anys, amb l’impuls dels fons europeus per al desenvolupament rural, va començar el turisme rural, inicialment com a complement a les rendes agràries, i posteriorment com a recuperació de ees patrimoni rural oblidat i/o deteriorat. En l’actualitat el repte se centra en el de coordinar les ofertes d’allotjament i les activitats en l’entorn que visitem, és a dir “què puc fer quan em lleva en aquest lloc tan bonic?”  fet que fa que la venda creuada d’allotjament i activitats sigui encara incipient i que una fragilitat de les connexions d’internet presenti un altre nou repte. La part positiva és que la gestió, majoritàriament familiar, es consolida i es professionalitza.
Finalment, topem amb el turisme urbà, l’últim a arribar a la classe, que més enllà d’experiències històriques vinculades a l’aristocràcia europea, s’ha impulsat de forma molt activa en els últims vint anys pels fenòmens de “low cost” en la mobilitat, amb els preus dels avions com el gran acicat del concepte “city break” i una cultura de “l’escapada del cap de setmana”,  on “és més barat anar-se’n fora que quedar-se a casa”.
Al sol i platja tots van en la mateixa direcció, hi ha consciència que el sóc i la platja és on és i quan hi és, i el món rural és de cap de setmana i vacances.
L’urbs ofereix múltiples facetes i possibilitats amb la consegüent proliferació d’actors: l’allotjament, l’alimentació, la mobilitat, el comerç, la cultura que són peces bàsiques, però sense oblidar els trens, aeroports, ports, i més operadors públics i privats.  Tot i que els ritmes i prioritats no són sempre coincidents.
Després d’aquestes breus notes de context permeteu-me fixar possibles eixos del debat actual.

Un nou viatge
Per què hem tingut o podem tornar a tenir el fenomen del turisme fòbia? Potser la Covid ens pot ajudar a posar en perspectiva què tenim i què ens falta per gestionar en positiu el turisme urbà.
L’economia espanyola, la catalana i la de la ciutat de Barcelona, tenen en el turisme un dels seus eixos principals. El debat sobre les externalitats negatives i el poc entusiasme de certes classes dirigents a defensar la importància del turisme és interessant. Moltes ciutats, entre elles Barcelona, viuen el turisme com un mal menor. Alguns actors han cregut que fent bandera contra el turisme obtindrien rèdits electorals. Abans del Covid era fàcil el diagnòstic. En l’actualitat i amb els futurs que tenim pot ser perillós Què pot fer Barcelona, i per tant altres ciutats semblants? Davant de tot, assumir que les economies dels visitants, amb totes les múltiples categories i condicions, són un actor essencial en el paisatge d’Europa.
El nou repte de Barcelona i/o el d’altres moltes ciutats no és la promoció, s’ha fet, se sap fer, i es té clar que cal mantenir una coordinació més o menys “fàctica” i pràctica, de tots els actors implicats, públics i privats, que hi ha al territori.
El nou repte és la gestió. Coordinar oferta i demanda en una perspectiva àmplia i transversal. Crear una cultura operativa requereix temps i determinats apriorismes ideològics com el de “turista marxa a casa” no ajuden. Combinar la formació dels treballadors i l’ estabilitat laboral que ajudi a millorar la qualitat de la destinació al costat d’ una coordinació quotidiana, pràctica i operativa entre els actors públics i privats és imprescindible, i essencial per dignificar tots els actors. Per prestigiar una indústria molt transversal. Sabem que un client insatisfet és una rèmora per a la destinació per això seria oportuna una redistribució diferent de les taxes turístiques, (les ofertes culturals i potenciar nous territoris amb noves activitats són una oportunitat).

Estem començant a tenir consciència de totes les possibilitats que l’ús de les tecnologies ens pot oferir, no només per a l’experiència del visitant, sinó per a una millor gestió de la destinació i sense implicació privada certes possibilitats tecnològiques es queden curtes.
Sense una visió territorial, de metròpolis, de regió, que vagi més enllà dels àmbits municipals és una gestió limitant, fins i tot frustrant. Hem de tenir una visió territorial molt àmplia. El visitant desconeix les fronteres administratives, per tant, les ofertes d’ activitats han de tenir una visió pràctica i operativa. L’operativa de les xarxes socials i les plataformes són una realitat per això cal gestionar aquestes realitats que impacten al territori amb transparència i regles clares.
La sostenibilitat del turisme passa per fer d’aquesta una activitat resilient, no estigmatitzada. Que els actors públics ajudin, no dificultin que les inversions privades generin infraestructures més eficients i eficaces. En la perspectiva d’ una economia circular i el desenvolupament de la innovació tecnològica. Les moratòries sense un consens territorial ampli generen dinàmiques contradictòries.
No veiem el visitant només com un actor econòmic. Seria una equivocació. Cuidem les persones que ens visiten, que se sentin volgudes i segures en tots els sentits, no esquilmats i esborronats. Perquè si no ho vols per a tu, no ho vulguis per a l’altre.  Vegem el visitant no com a prescriptors de més viatges, sinó com un aliat futur de possibles activitats econòmiques, socials, culturals, esportives, acadèmiques, gastronòmiques ,… que estan es puguin desenvolupar al nostre territori. Tinguem una visió plural i transversal de futur. Barcelona ciutat d’emprenedors ha d’entendre que el turisme és una finestra d’oportunitat per acollir activitats culturals d’avantguarda, captar el talent que ens visita, de forma fortuïta o professional. El món del coneixement en la seva dimensió més àmplia, les universitats, centres de recerca, de transferència de tecnologia, són sectors i espais per treballar. Tinguem una mirada d’acollida fraternal amb tota la gent que ens visita.
Aprofitem-nos l’experiència del turisme de proximitat per consolidar-nos perquè una persona propera ens coneix i ens valora, tal vegada ens pugui servir com a carta de presentació d’una cara amable de país i ciutat. Projectem la nostra història i identitat sense complexos, però amb una actitud oberta.
Per generar un turisme de qualitat i sostenible en el temps i territori cal generar complicitats que erradiquin tota forma d’incivisme i inseguretat. Cal la gestió de certs canvis normatius per fer fàcil el compliment de les legalitats vigents.
Les bones pràctiques són el full de ruta per a tots els actors, però siguem sincers, no podem prescindir del turisme, amb les capacitats laborals i formatives que tenim, no tinguem por, ja que el turisme és una oportunitat. Sobren malastrucs i especuladors, necessitem bons professionals, i com diuen les “meigas” “haver-les n’hi ha”.

ALTRES ARTICLES

PLANTEJAMENTS SOBRE EL FUTUR DE LA URBS JOSEP MARIA URETA: DECIDIR ABANS DEL PERQUÈ ALBERT MILIÁN: UNA MIRADA MIL·LENNISTA A LA BARCELONA DE DEMÀ LLUÍS BOADA: ESCALA TERRITORIAL I GESTIÓ MEDIAMBIENTAL

LA PREMSA ES FA RESSÒ DELS ARTICLES DE RETHINK BARCELONA

EL ECONOMISTA CATALUNYA FELIX RIERA

20 Minutos:

Batlle cree que si hay inseguridad en Barcelona es por la “degradación del – entorno urbano” y el “desorden”

Catalunya Press:

Batlle: la “degradación del entorno urbano” es por la inseguridad que hay en Barcelona

Tot Barcelona:

Batlle atribueix la inseguretat de Barcelona a la “degradació” de la ciutat

El ágora diario
https://www.elagoradiario.com/desarrollo-sostenible/alianzas-clave-ciudades-futuro/

EL MUNDO DEPORTIVO
https://www.mundodeportivo.com/mas-deporte/20210630/410317199032/turismo-cultura-y-deporte-tres-sectores-clave-para-barcelona.htmlLA VANGUARDIA
https://www.lavanguardia.com/local/20210627/7559503/barcelona-metropolis-metropolitana-ciutats.html

VIA EMPRESA
https://www.viaempresa.cat/opinio/futur-sostenible-energies-renovables_2151957_102.html

LA VANGUÀRDIA
https://www.lavanguardia.com/encatala/20210607/7509931/forum-dialeg-espanya-italia-torna-barcelona-amb-sanchez-i-draghi.html

EL PERIÓDICO
https://www.elperiodicodearagon.com/espana/2021/06/06/sanchez-draghi-celebraran-minicumbre-barcelona-52670578.html

LA PROVINCIA
https://www.laprovincia.es/espana/2021/06/06/sanchez-draghi-celebraran-minicumbre-barcelona-52670558.html

Línia El diari Metropolita

Visibilitzar la regió metropolitana

LÍNIA NORD

Foment es marca com a objectiu potenciar la regió metropolitana de Barcelona

THE NEW BARCELONA POST

Barcelona, vista por cuatro de sus exalcaldes

LO MEJOR
https://lomejor.cat/noticia-portada/el-futuro-de-barcelona-pasa-por-el-area-metropolitana/

LA VANGUARDIA
https://www.lavanguardia.com/opinion/20210308/6265470/carreteras-eternas.html

LA VANGUÀRDIA
https://www.lavanguardia.com/cultura/20210307/6264912/metropolis-metropolitana-barcelona-rethink.html

EL PERIÓDICO
https://www.elperiodico.cat/ca/economia/20210305/patronal-foment-crea-rethink-repensar-11559951

TOT BARCELONA
https://www.totbarcelona.cat/politica/foment-del-treball-llanca-un-lobby-pro-regio-metropolitana-120351/

LA VANGUARDIA
https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20210305/6264280/foment-pone-marcha-rethink-bcn-impulsar-region-metropolitana.html

NACIÓ DIGITAL
https://www.naciodigital.cat/noticia/216853/foment-treball-crida-repensar-barcelona-clau-metropolitana

LA VANGUARDIA
20201113_vANGUARDIA_tHINKtANK

CRONICA GLOBAL
https://cronicaglobal.elespanol.com/business/foment-se-vuelca-en-alternativa-barcelona-como-gran-metropolis_405636_102.html

LA REPUBLICA
https://www.larepublica.cat/minut-a-minut/foment-refunda-la-societat-destudis-economics-per-posicionar-barcelona-com-a-capital-global/

EL PERIODICO
https://www.elperiodico.com/es/economia/20201111/foment-crea-un-think-tank-para-repensar-barcelona-8199573

EUROPA PRESS
https://www.europapress.es/catalunya/noticia-foment-treball-refunda-societat-destudis-economics-20201111120648.html

AL DIA
https://www.aldia.cat/catalunya/territori/noticia-foment-refunda-societat-destudis-economics-per-posicionar-barcelona-com-capital-global-20201111114657.html

ACN
Dimecres, 11 Novembre 2020 11:43
Redacció
Foment refunda la Societat d’Estudis Econòmics per posicionar Barcelona com a “capital global”
Félix Riera és el nou director de la societat
ACN Barcelona .- Foment ha refundat la Societat d’Estudis Econòmics i ha creat la Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials. Aquest nou instrument centrarà els seus treballs en tots els aspectes socials, econòmics, urbanístics, culturals i internacionals de Barcelona i la seva metròpoli. L’objectiu és contribuir a millorar la relació de la capital catalana amb Catalunya, Espanya i Europa per encarar un futur com a “capital global”. “Barcelona, i per causa de l’impacte de la covid-19, necessita repensar-se en molts aspectes per afrontar el present i el futur. El diàleg i la col·laboració públicoprivada han de ser imprescindibles en aquest sentit”, ha manifestat la confederació.
Félix Riera ha estat nomenat director de la nova societat. La Societat d’Estudis Econòmics va ser fundada el 1907 per l’aleshores secretari general de Foment del Treball, Guillem Graell i Moles, com un instrument d’estudi i pensament. Un altre d’aquests organismes és l’Institut d’Estudis Estratègics, el think tank de la patronal, que ara abordarà totes les qüestions d’àmbit més general.